i Joan Vinyoli i Pladevall | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Vinyoli i Pladevall

Joan Vinyoli

poètica poètica
Poeta.
Barcelona, Barcelonès, 3 de juliol de 1914 — Barcelona, Barcelonès, 30 de novembre de 1984

De formació autodidàctica, el coneixement de Rainer Maria Rilke (de qui feu excel·lents versions) i Carles Riba, als quals s’afegiren després Friedrich Hölderlin, Arthur Rimbaud i William Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del Romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurar-se a l’emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l’ésser.

Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), en què un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l’esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951), guardonat amb el premi de poesia Ossa Menor (a partir del 1958 premi Carles Riba) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l’origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s’imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d’un llenguatge clarament simbòlic. Realitats (1963) representa un canvi notable. El poeta tendeix cap al realisme i accentua l’objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l’aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que reeixí en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973, Lletra d’Or 1974), Ara que és tard (1975, premis de la Crítica i Crítica Serra d’Or 1976), Vent d’aram (1976, premi Crítica Serra d’Or 1977), Llibre d’amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i posteriorment, el 1980, ho feu a Obra poètica 1975-1979, que incloïa el volum inèdit Cercles. Seguiren A hores petites (1981, premi Crítica Serra d’Or 1982), Cants d’Abelone (1982), Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984), recull que rebé nombrosos premis, entre d’altres, el Crítica Serra d’Or, el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de literatura.

Rebé també la Creu de Sant Jordi (1982) i la Medalla d’Or al mèrit artístic de la Ciutat de Barcelona (1984). A banda de la seva obra original, sobresurten les seves traduccions de Rilke, aplegades a Versions de Rilke (1984) i Noves Versions de Rilke (1985). A més d’aquest darrer volum, pòstumament hom publicà la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987). L’any 2014, amb motiu del centenari del seu naixement hom celebrà l’any Vinyoli.

Col·laboració: 
EnS / LlBG / ICG
Data de revisió: 
2014-07-03
Llegir més...