i Richard Wagner | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Richard Wagner

Richard Wagner
© Fototeca.cat / D. Campos
música mús
Compositor alemany.
Leipzig, 22 de maig de 1813 — Venècia, 13 de febrer de 1883

No inicià els estudis musicals fins a quinze anys; el 1831 ingressà a la Universitat de Leipzig, i el 1833 fou mestre de cor a Würzburg. Influït per Beethoven i Weber, escriví en aquesta època la seva Simfonia en do , única obra seva d’aquest gènere.

Atret per l’òpera, cap al 1833 compongué Die Feen (‘Les fades’), que restà inèdita fins el 1888, i La prohibició d’estimar (1836), que no tingué èxit. En aquesta època el seu model era, fins a un cert punt, la grand’ opéra de Meyerbeer i les òperes de Weber, la influència del qual es palesà encara en les dues següents: Rienzi , que pogué estrenar a Dresden el 1842, i Der Fliegende Holländer (‘L’holandès errant’), estrenada a Berlín el 1843. Aquests anys foren de dificultats econòmiques i privacions; treballà a Königsberg, a Riga i a París, on hagué de recórrer a treballs secundaris per a sobreviure (adaptà La favorita , de Donizetti, a una versió per a cant i piano).

Amb Der Fliegende Holländer la seva obra inicià un nou estil i l’ús de la idea de l’amor com a mitjà de redempció, per damunt de convencionalismes, religió o costums, camí que seguí des d’aleshores amb Tannhäuser (1845), única òpera d’aquest període que tingué algun èxit en ésser estrenada. Amb aquesta òpera Wagner s’apartà definitivament del model tradicional d’òpera, i procurà de donar una continuïtat al discurs musical, sense interrupcions ni peces soltes com l’ària tradicional. Assajà també l’ús del leitmotiv , o tema musical vinculat amb una situació anímica, amb un personatge o amb un fet determinat (amor, odi, venjança, una espasa, un castell, el protagonista, etc.). L’aparició d’aquests leitmotive a l’orquestra o a la línia vocal evoca, així, situacions anteriors i informa l’auditori sobre el rerefons de l’acció o del pensament, les intencions, etc, dels personatges. Creà, així, una veritable xarxa d’al·lusions musicals, connectades entre elles per a formar una melodia sense fi. D’altra banda, donà una importància molt superior a l’orquestra, i llevà a les veus el predomini que exercien fins aleshores en el camp de l’òpera (les deixà reduïdes a una funció semblant a la d’instruments destacats de l’orquestra). Amb Lohengrin (1850), però, encara es mostrà influït, fins a un cert punt, per les formes tradicionals, i no fou fins a Tristany i Isolda (1865) que completà la seva evolució.

En aquests anys Wagner tingué vel·leïtats revolucionàries (hagué de fugir de Dresden arran de la revolució del 1848, i es refugià a Suïssa), però la seva música començà a obrir-se camí a Alemanya, gràcies a l’ajut de Liszt, que féu estrenar Lohengrin a Weimar. A Suïssa conegué Mathilde Wesendonck, a la qual dedicà lieder ; sembla que aquesta relació amorosa fou la inspiració de Tristany i Isolda , obra a la qual no donà ja el nom d' òpera , sinó el de drama líric . Tornà a provar fortuna a París (on visità Rossini, el 1860), però el seu Tannhäuser fou rebutjat violentament pel públic, tot i que ell havia accedit a afegir-hi ballet (el del Venusberg) per tal d’acomodar-se al gust francès.

Finalment, però, trobà suport en el rei Lluís II de Baviera, que finançà els seus nous i més complexos treballs. Provocà alguns escàndols (com el seu matrimoni amb Còsima, filla de Liszt i muller del director d’orquestra Hans von Bülow). D’aquests anys daten la seva òpera còmica Die Meistersinger von Nürnberg (1868) i els esbossos dels drames lírics de la Tetralogia ; en pogué estrenar el pròleg, Das Rheingold (‘L’or del Rin’), el 1869, i aconseguí que Lluís II de Baviera assumís el compromís de finançar l’estrena de tot el cicle i de crear a Bayreuth un teatre dedicat a la seva obra. El 1876 assolí, així, d’estrenar la Tetralogia completa en el que havia d’ésser el primer festival de Bayreuth , que assenyalà la seva consagració com el compositor més important del seu temps en el camp escènic. Pogué encara enllestir el seu darrer projecte, que anomenà “festival sacre” ( Parsifal ) i que estrenà a Bayreuth el 1882.

La profunda arrel germànica de la seva obra el féu símbol i capdavanter del nacionalisme musical alemany; en la seva obra, que fou molt discutida durant tot el s. XIX i no plenament acceptada fins ja entrat el XX, hom troba reflectides moltes idees pròximes a les de Nietzsche, bé que en molts moments no deixa d’haver-hi també una certa atracció del cristianisme.

La seva obra exercí una influència capital damunt la música europea subsegüent, i també en altres cercles no directament vinculats amb la música ( wagnerisme ). La revolució que Wagner representà en el camp de l’òpera influí fins i tot en Verdi i en els autors posteriors de l’òpera italiana, i donà un nou impuls a l’escenografia; però, tot i que Wagner pretengué d’igualar la funció de la música amb la de la poesia i de les altres arts, en definitiva també en les seves obres la música manté un cert predomini, pel fet que la seva obra com a compositor és molt superior a la literària.

Als Països Catalans la música de Wagner fou introduïda per Josep Anselm Clavé, en un dels seus concerts populars als Jardins d’Euterpe, l’any 1862, però amb un caràcter més anecdòtic que no pas decisiu. Uns deu anys més tard fou el cèlebre metge i compositor Josep de Letamendi el veritable introductor de Wagner, en fer-lo conèixer al seu deixeble Joaquim Marsillach i Lleonart . Posteriorment es distingiren en el culte a la música wagneriana el director d’orquestra Antoni Ribera i Maneja, Antoni Nicolau, que introduí la música de Wagner en les sèries de concerts que dirigia a Barcelona, i sobretot l' Associació Wagneriana (1901), la creació de la qual significà el triomf definitiu de la música de Wagner a Catalunya ( wagnerisme ). Al País Valencià la música de Wagner fou molt afavorida d’ençà del 1888 per les importants representacions protagonitzades per Francesc Viñas, tenor que també contribuí a estendre l’ideal wagnerià per altres països. La importància de la influència de Wagner damunt els compositors catalans fou molt marcada fins els anys trenta. El 1955 el festival de Bayreuth es desplaçà a Barcelona per a presentar diverses obres de Wagner al Gran Teatre del Liceu; d’aleshores ençà la importància de Wagner en la vida musical catalana ha tendit a disminuir, tot i conservar un prestigi considerable.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...