Professor a Greifswald (1872), les polèmiques suscitades per la seva exegesi veterotestamentària li feren abandonar la càtedra (1882). Ensenyà llengües semítiques a Halle (1882), a Marburg (1885) i a Göttingen (1892). Seguint la línia d’E.Reuss, estudià l’evolució religiosa d’Israel a través de l’anàlisi literària i establí les quatre fonts del Pentateuc. Quant al Nou Testament, insistí en un primitiu text arameu de Marc i preparà les bases de la posterior Formgeschichte. Escriptor prolífic, és autor de Die Geschichte Israels (‘La història d’Israel’, 1878), Die Komposition des Hexateuchs und der historischen Bücher des Alten Testaments (‘La composició de l’Hexateuc i els llibres històrics de l’Antic Testament’, 1885) i d’estudis sobre cadascun dels evangelis (1903-1908) i els Actes dels Apòstols (1914).