i Xerta | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Xerta

Vista aèria de Xerta
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Ebre.
Població: 
1.300 h
[2009]
Extensió: 
32 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Xerta, de 33,36 km 2 d’extensió, és situat a la dreta de l’Ebre, aigua amunt de Tortosa. El riu, per l’ampli meandre que dibuixa entre els pobles de Xerta i Tivenys, fa de línia divisòria a llevant amb els municipis de Benifallet i Tivenys. Una part del terme és plana, la de la vall de l’Ebre, mentre que el sector ponentí és accidentat pels darrers contraforts orientals del massís dels Ports de Tortosa; així, de tramuntana a migdia, el coll del Muso, al límit amb Paüls, i els colls d’en Garcia i el tossal de la Cova del Bou (552 m) en la divisòria amb Alfara de Carles. A migdia, el termenal amb Aldover coincideix en un petit sector amb el barranc de la Conca, bé que després va en diagonal vers el N per la dreta i a poca distància del barranc del Llop. Altres barrancs drenen el terme, com el de les Fonts, que ve de Paüls, el dels Fornets, el de Vall Orega i altres, afluents de l’Ebre.

Xerta dista només 12 km de Tortosa, ciutat amb la qual és molt ben comunicada per tal com hi passa la carretera C-12. De Xerta surt una carretera local fins a Paüls. A més, hi ha diversos camins que s’enfilen vers els Ports de Tortosa, com ara el de les Collades, el d’Alfara i el del Pedregal Negre, que passa pel Molí del Pont, al vèrtex sud-occidental del terme, just al coll entre el tossal de la Cova del Bou i lo Penyaflor. Abans del 1973, quan funcionava el ferrocarril de Val de Zafán, hi havia bona comunicació amb Aragó. Actualment aquesta línia s’ha convertit en Via Verda.

Uns 3 km aigua amunt de la vila hi ha l’assut de Xerta, construït en diagonal de banda a banda del riu al llarg d’uns 310 m. En desvia l’aigua cap als canals de la Dreta i de l’Esquerra de l’Ebre. Sembla que l’obra de l’assut s’inicià en època islàmica, i que fou continuada o restaurada a mitjan segle XII, després de la conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV; tanmateix, no fou acabada fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. A mitjan segle XIX l’assut fou condicionat per als canals de regadiu mencionats (el primer tram del canal de la Dreta de l’Ebre fou inaugurat el 1857). A la dreta es deixà una rampa perquè hi poguessin passar els llaüts que navegaven per l’Ebre i els rais pirinencs que baixaven fins a Tortosa. El canal de la Dreta, un bon tros paral·lel al riu, permet de regar, des del 1861, l’horta de Xerta. Ja abans de la construcció del canal, però, el regadiu aprofitava l’aigua del riu per mitjà de sèquies i, sobretot, sínies. L’assut fou declarat el 2002 bé cultural d’interès nacional.

La vila, tanmateix, pren l’aigua de les fonts de Paüls, canalitzades per una sèquia a la construcció de la qual s’oposava al segle XIII el senyor de Paüls, Ramon Despuig, que n'ordenà la destrucció. Després d’un llarg plet, Pere el Cerimoniós concedí a Xerta l’aprofitament d’aquelles aigües per document atorgat el 1383. A ponent del terme, prop de la Font Nova, pren inici el projectat i en part realitzat canal de Xerta, concebut inicialment per proveir la IV Planta Integral de Sagunt. El canal restà interromput a Ulldecona i sense entrar en servei. Té, tot al llarg del seu recorregut (32 km), una carretera asfaltada, de servei, a la seva esquerra. Dins el terme de Xerta el tram construït corre paral·lel al termenal de ponent, a una distància d’1 a 2 km.

Segons Joan Coromines el nom de Xerta és d’origen ibèric, probablement de la família dels noms de la Bètica del riu Certis i de la ciutat de Certima. Aquesta opinió potser donaria relleu a l’antiga teoria segons la qual hom relacionava la població amb el lloc ibèric d’Osikerda, llegenda que apareix en algunes monedes trobades a Tortosa.

La població i l'economia

El fogatjament de 1380 assigna 50 focs a la població (xertolins), i el del 1553, 120. El 1718 hi havia 370 h. Aquesta xifra degué augmentar molt al llarg del segle XVIII, però sobretot en el següent, perquè el cens del 1830 registra 2 155 h (el del 1820 deu contenir algun error perquè només n'esmenta 358), 2 433 h el del 1842 i 3 444 h el del 1857. Els anys següents la població minvà força, però es reféu un xic al tombant de segle (3 117 h el 1860, 2 470 el 1887 i 2 773 el 1900). D’aleshores ençà, però, la recessió demogràfica ha estat continuada i persistent. El 1920 tenia 2 374 h, 2 121 el 1930, 2 115 el 1940, 1 837 el 1950, 1 537 el 1960, 1 421 el 1970, 1 318 el 1981, 1 248 el 1991 i 1 210 el 2001. El 2005, però, la població arribà a 1 275 h.

La base de l’economia tradicional ha estat l’agricultura. Hi ha un predomini del secà, on l’olivera, tot i una certa recessió, s’ha mantingut com a conreu. El regadiu és emplaçat a la fèrtil plana riberenca, l’horta de Xerta, que és regada pel canal de la Dreta. Hom hi distingeix dues zones, l’horta de Dalt i l’horta de Baix. Els conreus tradicionals d’aquesta zona havien estat les hortalisses, el farratge i els arbres fruiters (presseguers, albercoquers, pomeres, pereres), però han estat bona part desplaçats pel conreu industrial de tarongers i altres cítrics, molts d’ells destinats a l’exportació. Pel que fa a la ramaderia, destaquen les granges dedicades principalment a l’avicultura i al porcí. La Cooperativa Agrícola Comarcal del Baix Ebre, entre d’altres serveis, té una fàbrica de pinsos; a més de la cooperativa, hi ha una Comunitat General de Regants de la Dreta de l’Ebre.

Xerta patí una notable recessió econòmica al principi dels anys noranta. Una gran part de les indústries que s’havien instal·lat al terme durant la dècada del 1970 foren tancades. Només resten algunes petites empreses, principalment dedicades a la construcció. A la plaça Major de la vila es fa mercat tots els dissabtes.

La vila de Xerta

La vila de Xerta, a 12 m d’altitud, és a la plana riberenca de la dreta de l’Ebre, a l’interior d’un pronunciat meandre, a l’altra banda del qual hi ha la població de Tivenys. Per causa de la seva situació, Xerta ha patit diverses inundacions catastròfiques, produïdes per les riuades.

L’església parroquial és dedicada a l’Assumpció i Sant Martí; fundada el 1325, l’edifici que ens ha pervingut és força més tardà, amb campanar neoromànic posterior. Dels carrers principals es destaca, a més del carrer Major, el de Sant Martí, que és el patró de la vila. Sobre els primers estreps de la serra, damunt la població, hi ha uns murs en ruïnes, vestigis de l’antic castell de Xerta. A la vila les restes arquitectòniques més destacades són les d’un vell aqüeducte àrab, a més d’uns portals gòtics adovellats. Dins el nucli hi ha dues petites capelles, la de Sant Zenó, a l’angle d’una cantonada, i la de Sant Cristòfol, oratori de la Casa Rabanal. A més, hi ha restes de dues capelles més, la de la Immaculada, al pati de Piquer, i la de la Mare de Déu del Pilar, que conserva dues parets en angle amb el portal. Als afores, hi ha escassos vestigis de l’ermita de Sant Martí i, prop de la carretera de Paüls, la capella del fossar. L’historiador Francesc Carreras i Candi consigna que vora el camí d’Aldover a Xerta hi havia hagut una torre anomenada de la Candela, que fou enderrocada al principi del segle XX.

Per tal de recuperar els estris de la pagesia local, aquesta entitat creà el Museu d’Eines de la Pagesia, que recull diferents peces típiques de la pagesia xertolina, característiques de les tasques agrícoles antigament desenvolupades per la gent del poble (eines per a llaurar, ventadors, etc.).

La festa major de la població s’escau per Sant Martí, l’11 de novembre, i els actes inclouen els correbous. Altres celebracions tradicionals són la menjada de la fogasseta, a l’assut, el dijous llarder. La fogasseta és un pa rodó que es fa aquell dia i que s’obre per posar-hi una truita. El diumenge pròxim al 10 de juliol se celebra la festivitat de Sant Cristòfol, amb una processó motoritzada que acaba amb la benedicció dels vehicles. Finalment cal esmentar les festes de Sant Roc (16 d’agost), com a ressò de les de Paüls, on sant Roc és el patró de la població.

La història

El lloc de Xerta, documentat el 1149 en la carta de franqueses que el comte Ramon Berenguer IV atorgà als jueus de Tortosa, formà part del terme general d’aquesta ciutat. Anteriorment, havia pertangut a la taifa de Tortosa. Després de la conquesta cristiana, el comte donà al monestir de Santa Maria de Valldaura un hort a Xerta (1156); el cenobi hi posseïa, a més, altres béns importants, ja que al cap de poques setmanes el seu abat cedí a cens a Bertran de Tolosa l’almúnia (explotació agrària comunal establerta durant la dominació musulmana) de Xerta. Al juny del mateix any, Pere de Sentmenat, castlà de Tortosa i senyor d’Alfara, definí al predit monestir l’heretat del sarraí Mardoch que tenia a Xerta. El 1158 Ramon Berenguer IV cedí a Valldaura l’almúnia de Xerta, amb les seves pertinences, el rec i el cap-rec (el monestir de Santes Creus conservà l’almúnia fins el 1339, que la vengué a Pere de Prats). Dels antics posseïdors sarraïns a Xerta resten alguns noms en els documents dels primers anys posteriors a la conquesta: Mahomad Avinafar, Marzoz Avinexem, Faraix, Farzone i d’altres. Prop de l’almúnia, tants cops mencionada en aquests documents del Llibre Blanc de Santes Creus (monestir aquest que succeí el primitiu de Santa Maria de Valldaura), el 1189, en una donació de Ramon de Centelles a la dita comunitat, se citen unes parets antigues. Les discussions dels xertolins amb les autoritats de Tortosa, especialment intenses a partir del segle XVII per causa dels impostos que els exigia la ciutat, es resolgueren quan el 1628 Xerta aconseguí el títol de vila i la separació de Tortosa.

Al cap de pocs anys, a l’inici de la guerra dels Segadors, la població fou saquejada i l’església profanada (1640) per les tropes del marquès de Los Vélez.

En la primera guerra Carlina, al juny del 1837, s’havien fet forts a la població els carlins Cabrera i Forcadell. Foragitades pel liberal Borso, les forces de Cabrera reocuparen la vila. El 1840 aquest militar carlí hi celebrà una junta amb els seus oficials, per mirar de prolongar la resistència.

A mitjan segle XIX la vila posseïa molts recursos. Hi havia, segons Madoz, dos hostals i un forn de pa; diversos molins fariners (segons el cens del 1860 eren el Molí de l’Assut, el de Baix, el de Dalt, el de Joana i el del Mig), i dues adoberies; les aigües de l’assut eren aprofitades per al regadiu, per a moure els molins i també a les fàbriques; hi havia, així mateix, una bassa per a la fabricació de cànem i un forn de guix. Les plantacions d’oliveres, garrofers, tarongers i altres fruiters eren importants, però el camp produïa també blat, ordi, blat de moro, cànem, vi, oli, llegums i fruites de tota mena; es criava bestiar de llana i cabrú; hi havia poca caça i força pesca de sabogues, llamprees i altres peixos de riu. Com a indústria, funcionaven els dits molins i factories, i hi havia navegació i traginers per l’Ebre. Les manufactures de la vila i la fruita sobrant s’exportaven.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...