mar de la Xina Meridional

mar del Sud de la Xina
Nan Hai (zh)

La més gran de les mars litorals de l’oceà Pacífic.

S’estén al llarg de la costa sud-est de la Xina i d’Indoxina, des de Taiwan, al N, fins a Sumatra, al S. L’estret de Formosa la comunica amb la mar de la Xina Oriental, i el de Malaca, al SW, amb l’oceà Índic, i al NE és unida a l’oceà Pacífic per l’estret de Luzon. Té una profunditat mitjana d’uns 1.100 m, i la màxima és d’uns 5.400 m, al NW de Luzon. És sotmesa a la força dels monsons del NW a l’hivern i del SE a l’estiu. A la seva costa hi ha nombrosos golfs. És una zona rica en recursos pesquers, i en el fons marí podria haver-hi recursos miners importants (especialment hidrocarburs). Per la seva situació geogràfica, és una via d’intens trànsit comercial i de passatgers i, per tant, de gran interès estratègic i militar.

Inclou tres arxipèlags o illes importants: Paracel Islands, al N, Scarborough Shoal, a l’E, pròxim a les Filipines, i les illes Spratly, a l’àrea central. Moltes de les illes i els illots són de composició coral·lina i, sovint, amb prou feines sobresurten de la superfície. Sense una població permanent, han estat tradicionalment freqüentats per les flotes dels països costaners, especialment per pescadors del Vietnam, Malàisia, Indonèsia, les Filipines, Taiwan i la Xina. Actualment, l’estatus territorial és poc definit, i des de la segona meitat del segle XX les illes i les aigües circumdants han estat reivindicades per aquests estats. El 1974 i el 1988 la Xina i el Vietnam s’enfrontaren violentament pel control de les illes Paracel i Spratly.

La tensió s’incrementà a partir del 2012 quan la Xina, potència regional, declarà gairebé la totalitat de la mar de la Xina Meridional zona d’interès prioritari adduint motius històrics. En contrast amb aquesta reclamació, la resta d’estats implicats en la disputa invocaren la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar, que estableix un límit de 200 km de les aigües territorials de les zones costaneres respectives. Durant aquests anys, els diversos estats costaners, sobretot la Xina, hi han construït illes artificials en les quals han establert residents civils i, més sovint, personal militar. D’altra banda, el trànsit de vaixells militars dels Estats Units en determinats moments ha estat un clar advertiment a les ambicions xineses. El 2016, responent a una demanda interposada per les Filipines (2013), el Tribunal Internacional de la Haia dictà una sentència per la qual declarava que la Xina havia violat la sobirania de les Filipines.