Zàmbia

República de Zàmbia, Republic of Zambia (en)

Les cascades Victòria

© Fototeca.cat-Corel

Estat de l’Àfrica austral, que limita al N amb la República Democràtica del Congo i Tanzània, a l’E amb Malawi i Moçambic, al S amb Zimbàbue i Botswana i a l’W amb Angola; la capital és Lusaka.

La geografia física

La major part del territori és accidentat per sistemes muntanyosos amb elevacions de 1.000 a 1.500 m. De materials precambrians i granítics, presenta una estructura tectònica d’estil germànic; hi són freqüents les depressions, que corresponen a blocs enfonsats, com la de Barotseland, al llarg de la frontera amb Angola, els llacs Bangweulu i Kampolombo, etc. En direcció NE s’alça la serralada Muchinga, amb la màxima altitud al cim Lawushi (1.850 m). El clima és tropical, bé que les temperatures són suavitzades a causa de l’altitud: a Livingstone (987 m) les temperatures oscil·len entre 22,9°C al gener i 5°C al juliol, i la pluviositat és de 781 mm anuals; a Ndola (1.270 m), són entre 20,5°C al gener i 15,6°C al juliol, i la pluviositat és de 1.168 mm. El riu més important és el Zambezi (que constitueix la frontera meridional), amb els afluents de l’esquerra (el Kabompo, el Kafue i el Luangwa). La vegetació és principalment de sabana i de selva seca, amb galeries de bosc humit a les valls i fondalades.

La geografia econòmica i l’economia

A desgrat dels importants recursos miners, la majoria de la població continua depenent de l’agricultura (tot i que hom només conrea el 7% del territori): el 1995 l’agricultura representava el 17% del PIB i ocupava gairebé el 70% de la població activa. Els conreus de subsistència —els més destacats— són el blat de moro, el mill, la melca, la mandioca, els moniatos, el blat, l’arròs, les patates, els llegums, els tomàquets, les cebes i les taronges. Entre els conreus industrials hi ha la canya de sucre, el tabac i el cotó, i com a oleaginoses, a més de la grana de cotó, gira-sol, cacauets i soia. La ramaderia és essencialment bovina (carn, llet i cuirs). El bosc, que ocupa el 43% del territori, forneix fustes com la teca i la caoba, però la part més important és destinada a la combustió. És notable la pesca als llacs, al pantà de Kariba i als rius Kafue i Luapula. L’economia de Zàmbia es fonamenta en la riquesa minera: jaciments de coure (cinquè productor mundial el 1993), manganès, carbó, maragdes, fosfats, zinc, plom, estany, or, argent, seleni i, sobretot, cobalt (segon productor mundial). La indústria (36,5% del PIB i 2% de la població activa) es basa en la transformació de la producció minera, molt especialment del coure, la major part del qual és fos i refinat al mateix país: refineries electrolítiques a Nkana, Mufulira, Chingola, Ndola i Luanshya (cinquena producció mundial). Hi ha també foneries (i refineries) de cobalt, zinc, plom i cadmi, producció de ciment, indústries alimentàries (de la carn, cervesa, desgranament de cotó, refineries de sucre, olis) i del tabac, manufactures de cotó, químiques (àcid sulfúric, adobs nitrogenats, pneumàtics), de vehicles (tractors, muntatge d’automòbils), de la fusta, refineria de petroli, etc. Zàmbia té una bona dotació d’electricitat, sobretot d’origen hidràulic (prop del 100% de la producció), a causa del seguit de centrals hidroelèctriques al Zambezi, on destaquen les de les cascades Victòria i les de Kariba, i també als seus afluents. El sistema de comunicacions comprèn un total de 1.274 km de via fèrria (1993), amb dues línies principals: la de construcció britànica, que serveix la regió minera (Copperbelt) i comunica les xarxes del Congo i de Zimbàbue, i la de Tazara, construïda el 1975, de vora Lusaka a Dar es Salaam (Tanzània). També hi ha 91 810 km de carreteres, menys d’una quarta part de les quals són asfaltades, en estat sovint acceptable, que forneixen sortides als ports de Moçambic, per Zimbàbue, per Malawi o directament. L’aeroport internacional és a Lusaka. El comerç exterior obté beneficis o pèrdues en funció de les oscil·lacions del preu del coure, que en mineral o refinat representa el 70% del valor de les exportacions (1995), gairebé el 30% restant correspon a altres minerals. El clients principals són el Japó, l’Aràbia Saudita, Tailàndia i Taiwan. Les importacions de maquinària i vehicles de transport (una tercera part), petroli, manufacturats de base, productes químics i aliments provenen principalment de Sud-àfrica, la Gran Bretanya, Zimbàbue i el Japó. L’economia de Zàmbia, moderadament pròspera fins als primers temps d’independència, patí de l’enemistat amb Sud-àfrica i especialment amb Zimbàbue, que l’aprovisionaven de manufactures i d’aliments i li facilitaven (Zimbàbue) l’accés als ports de Moçambic. El deteriorament econòmic fou considerable del 1977 al 1981, que el PIB minvà anualment el 3,8%. En 1981-91, la disminució fou del 0,8% anual de mitjana. L’acabament dels conflictes regionals al principi dels anys noranta no repercutí en una millora de l’economia, sotmesa d’una banda a una sèrie de sequeres, que des dels anys vuitanta, han afectat greument l’agricultura, i de l’altra a les fluctuacions en els preus internacionals del coure, del qual depèn gairebé la totalitat del comerç exterior. La situació, a més, és agreujada per les despeses excessives del sector públic i per la corrupció generalitzada de l’administració. Malgrat que el 1995 Zàmbia obtingué la condonació parcial del deute exterior, el compromís de sanejament de l’economia i les privatitzacions exigides en canvi pels creditors (els països occidentals i institucions com l’FMI) avançaven molt lentament. De fet, l’any següent, les mines de coure eren encara de propietat estatal. El 1993 la renda per habitant era de 370 $.

La geografia humana i la societat

La densitat de població és molt baixa en tot el territori (12,9 h/km2), excepte a la província de Copperbelt (Ndola) (55,2 h/km2). La taxa anual de creixement és molt alta (44,6‰ en 1990-95). La importància creixent de l’explotació minera ha donat lloc a un augment d’immigrants dels països veïns. La població urbana representa el 43% del total. Predomina el grup etnolingüístic bantú, del qual els bembe (36%), els maravi (17%) i els tonga (15,1%) són els més nombrosos. La llengua oficial és l’anglès. Quant a la religió, prop de tres quartes parts de la població és cristiana, però l’animisme autòcton perviu al costat de les pràctiques catòliques i protestants. República independent (1964) dins l’àmbit del Commonwealth, del 1972 al 1990 fou instaurat un règim de partit únic, el United National Independence Party (UNIP), liderat per Kenneth Kaunda, que governà el país autoritàriament. El 1990 fou instaurada una democràcia multipartidista i el 1991 entrà en vigor una nova constitució. El parlament, unicameral (Assemblea Nacional), consta de 151 membres (8 dels quals poden ser designats directament pel president) elegits directament per sufragi universal cada cinc anys. El cap de l’executiu és el president, elegit també per sufragi universal cada cinc anys. Zàmbia és membre de l’ONU, de l’OUA i de COMESA, organisme de cooperació econòmica regional dels estats de l’Àfrica austral.

La història

De colònia britànica a estat independent

Zàmbia, que, juntament amb Zimbàbue, ocupa la regió de Rhodèsia, fou colonitzada pels britànics, que l’anomenaren Rhodèsia del Nord. El 1953 s’integrà a la Federació de Rhodèsia i Nyasalàndia, que agrupava totes dues Rhodèsies i Nyassalàndia, en un projecte que coordinava aquestes tres economies complementàries i consolidava les posicions de la població blanca. La resistència dels africans, però, fou constant a Rhodèsia del Nord.

El 1959 el Zambia National Congress fou declarat il·legal, però el nacionalistes aconseguiren d’agrupar-se en el United National Independence Party, fundat per Kenneth David Kaunda i pel cap bemba Simon Kapuepwe, i en l’African National Congress de Harry Nkumbula. La lluita per la independència obtingué una fita important en vèncer els nacionalistes en les eleccions locals del 1962. La Federació de Rhodèsia i Nyassalàndia fou dissolta el 1963; el 1964 el United National Independence Party (UNIP) guanyà les eleccions legislatives, i aquell mateix any Rhodèsia del Nord assolí la independència, sota el nom de Zàmbia.

L’era Kaunda

Sota la direcció de l’UNIP i de Kenneth David Kaunda, el país adoptà una línia socialitzant, nacionalista i panafricana. Tanmateix, Zàmbia fou arrossegada per les successives crisis de l’Àfrica austral, com ara la independència d’Angola i de Moçambic i el conflicte a Rhodèsia del Sud (Zimbàbue), que la deixaren pràcticament aïllada, car totes les importacions i les exportacions havien de passar per Rhodèsia (Zimbàbue), Angola o Moçambic.

La construcció del ferrocarril fins a Dar es Salaam amb l’ajut xinès no solucionà el problema de l’aïllament, i el 1978 Zàmbia hagué d’obrir la frontera amb Rhodèsia (Zimbàbue), enmig d’una forta crisi econòmica provocada per les oscil·lacions del preu del coure, el fracàs de la diversificació agrícola i la corrupció administrativa. El 1973 hom fundà la segona república, que instaurava un règim de partit únic (l’UNIP), presidida per Kenneth Kaunda.

Zàmbia donà suport als resistents africans contra els règims colonials i racistes veïns, però també participà en les iniciatives de pau. Bé que el 1979 el país signà un pacte trilateral de no-agressió amb Angola i el República Democràtica del Congo i que la independència de Zimbàbue (1980) posà fi a l’hostilitat zimbabuesa al règim de K. Kaunda, aquest no assolí d’encarar els seriosos problemes econòmics, polítics i socials que afectaven el país.

Els anys 1980 i 1981 uns intents no reeixits de cop d’estat provocaren un enduriment del règim. Kaunda, reelegit president cada cinc anys, introduí els anys 1985, 1986 i 1987 un nombre de mesures impopulars per tal de pal·liar la crisi econòmica, la qual cosa comportà seriosos disturbis civils. L’any 1987 Kaunda al·legà la intervenció de República de Sud-àfrica en un intent de cop d’estat; altrament el govern zambià donà suport a les forces de l’African National Congress, per la qual cosa Sud-àfrica menà diversos raids contra les bases de la seva guerrilla en territori zambià.

L’any 1989 s’accentuaren les tendències nepotistes del president Kaunda en col·locar alguns dels seus fills en llocs destacats de corporacions públiques. Després d’un presumpte cop d’estat fallit (octubre del 1989), els aldarulls estudiantils produïts el juny del 1990 foren seguits per motins populars i intents de cop d’estat, sufocats per les forces fidels a Kaunda. Poc després, però, les forces de l’oposició, agrupades en el Moviment per la Democràcia Multipartidista (MMD) liderada pel líder sindical Frederick Jacob Titus Chiluba aconseguiren, el novembre del 1990, la legalització del pluripartidisme.

L’hegemonia del MMD

Chiluba assolí la presidència el novembre del 1991. En el terreny econòmic, el país continua immers en una atonia general, amb una única millora, la de la inflació (que el 1990 baixà del 154% al 80%). Chiluba heretà una situació econòmica catastròfica: inflació alta, males collites ocasionades per la sequera, vagues contra la reforma laboral, etc. Chiluba respongué a les protestes laborals amb autoritarisme; a més, l’elit política zambiana ben aviat es veié implicada en escàndols de narcotràfic i corrupció. Els sindicats i els notables del nord, principals avaladors del governamental MMD, li retiraren el seu vistiplau.

El president aconseguí mantenir el càrrec només gràcies al suport de l’FMI, ja que aplicà al peu de la lletra les polítiques d’ajustament recomanades. Però la política econòmica de Chiluba no fructificà i la situació no millorà. El 1995, l’antic president Kenneth Kaunda aprofità la crisi de l’MMD per a recuperar el lideratge del Partit Unificat de la Independència Nacional i per a disputar la successió de Chiluba a la presidència. En aquesta situació de pèrdua d’autoritat, l’intent de cop d’estat d’octubre del 1997 serví de pretext al president Frederick Chiluba per a declarar la llei marcial. Sota aquestes condicions, es produïren nombroses detencions de membres de l’oposició i de les estructures de govern.

L’expresident Kaunda fou acusat d’alta traïció al febrer del 1998, i Chiluba aprofità l’estat d’emergència per a aplicar les mesures d’austeritat que li demanaven les institucions financeres internacionals. El 1999, la davallada en els preus del coure, que representa un 80% de les exportacions del país, significà un greu daltabaix per a l’economia, fet que s’intentà compensar amb la definitiva privatització de la indústria cúprica.

La dependència del coure i la caiguda gradual dels preus d’aquest mineral en els mercats internacionals des dels anys setanta foren el principal factor d’enfonsament del país, el 70% de la població del qual se situava per sota el llindar de la pobresa l’any 2000. El deteriorament s’agreujà per la corrupció, la ineficàcia d’una gestió amb molts hàbits socialitzants, l’elevadíssima incidència de la sida (amb el 16% dels adults infectats pel VIH el 2004) i els més de 220.000 refugiats dels conflictes d’Angola, la República Democràtica del Congo i Ruanda. Zàmbia, receptor d’un important volum d’ajuts internacionals, s’ha sotmès des de la segona meitat dels anys noranta a un programa de reformes econòmiques dirigit, sobretot, a reduir les dimensions del sector públic i a privatitzar gran part de les empreses estatals (entre les quals les del coure, des del 1999).

En aquest escenari, la presència xinesa a Zàmbia (sobretot en el sector miner) ha esdevingut cada cop més dominant al llarg de la primera dècada del segle XXI. Mostres de la importància d’aquesta penetració són la inauguració d’un gran complex miner pel president xinès Hu Jintao l’any 2007, i la signatura d’un acord de cooperació minera i comercial (2010), a més de la construcció de diverses plantes hidroelèctriques. Tanmateix, les condicions laborals de les empreses xineses són qüestionades per un nombre creixent de zambians.

D’altra banda, les mesures d’austeritat requerides per a l’ingrés (2000) a la Iniciativa dels Països Pobres Greument Endeutats donaren lloc a fortes protestes. L’abril del 2005 l’Fons Monetari Internacional  anuncià la condonació del 50% del deute extern de Zàmbia, i al novembre el govern de Zàmbia requerí ajuda internacional davant l’amenaça de fam per a més d’un milió de zambians a causa de la sequera. En l’àmbit polític, al juliol del 2000, el president Frederick Chiluba començà a ser contestat des del govern i des del seu propi MMD, alguns membres del qual s’oposaren al maig del 2001 a un tercer mandat de Chiluba.

Les tensions s’agreujaren el mes següent arran de l’assassinat d’un periodista que havia de testificar en un cas de corrupció contra tres ministres. Al desembre del 2001 Levy Patrick Mwanawasa guanyà les eleccions presidencials enmig d’acusacions de frau de l’oposició. Tot i que Mwanawasa era vist com un adepte de Chiluba, al juliol no s’oposà a la resolució del parlament de derogar-li la immunitat. Al febrer del 2003 començaren una sèrie d’accidentats processos contra Chiluba per corrupció i, si bé al setembre del 2004 li foren retirats part dels càrrecs, fou arrestat poc després sota noves acusacions.

Al novembre del 2005 el govern del president Mwanawasa rebutjà el projecte de constitució que preveia la limitació dels poders del president i l’elecció d’aquest per més del 50% dels vots. En protesta pel rebuig del projecte —fomentat per diverses esglésies, associacions cíviques i el Partit Unit pel Desenvolupament Nacional (PUDN)—, centenars de persones es manifestaren pel centre de Lusaka.

En el terreny econòmic es produí un creixement a un ritme del 4% anual, basat en les exportacions de coure i en la construcció. L’any 2008, però, la pobresa afectava el 64% de la població i continuava essent un dels principals problemes del país. L’agricultura encara es recuperava de la greu sequera patida l’any 2005, que destruí la collita de més d’un milió de camperols.

El president fou reelegit, l’any 2006, per un nou mandat de cinc anys amb el 43% dels vots emesos, però morí a l’agost del 2008 i, pocs mesos després, s’esdevingueren unes eleccions anticipades que guanyà Rupiah Banda, del Moviment per la Democràcia Multipartidista. Banda, que fou vicepresident amb Mwanawasa, tenia un mandat per a substituir el desaparegut president fins el 2011.

Celebrades les eleccions presidencials i legislatives al setembre d’aquest any, en fou el guanyador Michael Sata, líder del Front Patriòtic, el qual derrotà clarament Banda i el MMD malgrat que aquests foren acusats de nombroses irregularitats en la campanya i en el recompte de vots. Sata, antic ministre sense cartera, que havia abandonat l’any 2001 el MMD, fundà el Front Patriòtic, partit que s’havia enfrontat sense èxit a les candidatures oficialistes el 2001, el 2006 i el 2008.