Estudià a Moscou i Varsòvia, on es graduà en medicina el 1885 i exercí professionalment com a oculista. L’experiència de la seva ciutat natal, on convivien en un ambient conflictiu russos, polonesos, alemanys, lituans, bielorrussos i jueus de llengua ídix , el portà a emprendre la tasca de cercar una llengua de comprensió internacional. Descartades les opcions de llengües antigues com ara el grec o el llatí o algunes llengües modernes d’àmplia difusió —per les arbitrarietats gramaticals pròpies de les llengües naturals, les dificultats d’aprenentatge i la identificació amb un determinat poble o cultura dominant—, emprengué la tasca d’elaborar (a partir bàsicament de les llengües romàniques i germàniques) una llengua artificial que complís els requisits de lògica, precisió i facilitat d’aprenentage i d’ús. Creà, així, l'esperanto, que prengué aquest nom del pseudònim que ell usava, Dr. Esperanto. El 1887 en publicà la primera gramàtica amb un vocabulari bàsic, que tingué un gran ressò i impulsà un moviment tant per a la propagació de la llengua (esperantisme) com dels ideals de fraternitat que el seu autor hi associava (Homaranismo). Posteriorment amplià el primer manual en diversos llibres, entre els quals Fundamenta krestomatio de la lingvo esperanto (1904), i escriví poesies, assaigs lingüístics i politicoreligiosos en rus, jiddisch, esperanto, polonès, francès i alemany. Traduí a l’esperanto, ultra la Bíblia, obres de Schiller, Goethe, Heine, Shakespeare, Gogol’, Andersen i d’altres. El 1909 visità Barcelona, amb motiu del Congrés Universal d’Esperanto. Hi conegué Francesc Layret (que feu el discurs de benvinguda al Congrés) i Alfons Sabadell, que enregistrà un cilindre de cera amb la seva veu. Amb motiu d’aquest viatge, el rei Alfons XIII d’Espanya li atorgà el grau de comanador de l’orde d’Isabel la Catòlica.
Lejzer Ludwik Zamenhof
© Fototeca.cat
Filantrop i lingüista jueu polonès.