i literatura anglesa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

literatura anglesa

substantiu femeníf
literatura lit
Literatura en llengua anglesa produïda a l’àrea cultural de les illes Britàniques.

Els orígens

L’anglès del qual sortí la llengua moderna començà a formar-se després de la conquesta normada (1066) i no produí cap obra literària fins després de la segona onada d’influència cultural llatina i francesa, arribada amb la dinastia Plantagenet (Enrric II, 1154-89). Abans de la conquesta normanda existí una literatura anglosaxona inintel·ligible per al lector modern i àdhuc per al lector del s. XIII, les obres cabdals de la qual foren el poema heroic Beowulf (~ 1000), Battle of Maldun (~ 991) i l'Anglo-Saxon Chronicle, començada en temps del rei Alfred (871-901) i continuada per diversos autors fins l’any 1154. Durant els s. XI i XII existí també una literatura en llengua llatina i en francès, la qual influí en la formació i difusió de la dita Matèria de Bretanya, i fou un model important de la literatura immediatament posterior; els autors més importants foren Guillem de Malmesbury (~ 1095-~ 1143), Jofre de Monmouth (mort el 1154) i Robert Wace (~ 1100-~ 1175). Part de la crítica actual, amb un criteri rigorós, no admet aquestes obres anglosaxones i llatines com a part integrant de la literatura anglesa i en fixa els orígens en els primers anys de la segona meitat del s. XII, en les petites obres escrites en una llengua que és ja comprensible per al lector modern, com el tractat religiós Ancren Riwle i The Owl and the Nightingale. Dins aquest període cal recordar el nom de Layamon (~ 1205-~ 1250), que traduí el Roman de Brut de l’anglonormand a l’anglès, raó per la qual hom el considera l’enllaç entre ambdues cultures.

Els segles XIV i XV

La dècada econòmica i demogràfica produïda per la pesta de 1348-49 demanà un esforç de readaptació espiritual, social i pràctica que trobà ressò en l’obra de poetes, els quals, sobtadament, semblen haver arribat a llur majoria d’edat lingüística i espiritual. Els grans autors dels cinquanta anys següents i la musa popular de les ballades representà el triomf d’un paganisme vital i alhora, paradoxalment, cristià, el qual trobà en el realisme i l’al·legoria una forma d’expressió del desig de viure i d’imposar-se a un fat cruel i destructor. La gran figura d’aquest període fou Geoffrey Chaucer (~ 1340-1400), i la seva extensa obra Canterbury Tales (1387-94) és una de les millors mostres de la narrativa medieval europea. Les altres grans figures de l’època foren William Langland (~ 1332- ~ 1400), amb una obra de caràcter religiós i al·legòric, però plena de vida i realisme, Piers Plowman (~ 1377); i el poeta anònim que a final de segle recollí els temes arturians en una obra original i hàbil, Sir Gawain and the Green Knight (~ 1390), i al qual hom atribueix també els poemes d’intenció moralitzadora Pearl, Purity i Patience. Autors menors, però representants del clima cultural i social foren Richard Rolle (~ 1300-49), traductor del llatí i autor d’epístoles, poemes i contes morals, John Wycliffe (~ 1320-84), reformador i teòleg i també traductor de passatges bíblics, i el moralista John Gower (~ 1330-1408), amic de Chaucer i escriptor en llatí, francès i anglès. The Testament of Love, un dels poemes apòcrifs atribuïts a Chaucer, sembla ésser obra de Thomas Usk (mort el 1388); altres són de fet obres del s XV. Chaucer tingué molts seguidors, en general poetes menors i d’escàs valor com Thomas Hoccleve (~ 1386- ~ 1450), John Lydgate (~ 1370- ~ 1450), etc, però també alguns de mèrit, particularment els escocesos que s’expressaren en l’anglès de la frontera angloescocesa; cal recordar el rei Jaume I (1394-1437) i, sobretot, Robert Henryson (~ 1429- ~ 1508), que continuà amb gran fortuna l’obra del mestre en Testament of Criseyde i mostrà un gran sentit de l’humor i la ironia en les Fables; és també interessant l’obra dels seus compatriotes William Dunbar (~ 1460- ~ 1520), David Lyndsay (1490-1555) i Gavin Douglas (~ 1474-1522). Encara dins la tradició medieval, i com a resum molt lliure dels temes arturians, cal esmentar l’obra de Thomas Malory Le Morte d’Arthur (~1470), publicada pel qui fou introductor de la impremta a la Gran Bretanya, William Caxton (~ 1422-91). La literatura dramàtica medieval és representada per les Moralities, la més famosa de les quals és Everyman. Del gran corpus de la lírica anònima i popular convé de recordar els carols i les ballades, obres destinades a acompanyar el ritme de la dansa i de transmissió fonamentalment oral; els primers han restat pràcticament reduïts a un tipus de cançó nadalenca, les segones han persistit molt més en la tradició britànica, i en temps moderns foren exportades a l’Amèrica del Nord, on han donat lloc a les ballades dels cow-boys de l’Oest llegendari; ballades famoses de tots els temps són Tam Lin, The Three Ravens, The Outlandish Knight, etc. Un curiós i interessant document de l’època són The Paston Letters, veritable crònica epistolar d’una família, la qual s’estén del 1434 al 1509.

Els s. XVI i XVII

La crítica tradicional atribueix l’esplendor renaixentista dels s. XVI i XVII als factors del progrés material: introducció de la impremta, descobriments científics i geogràfics, etc. Un criteri més modern cerca els orígens espirituals en les condicions socials produïdes per un constant estat d’inflació econòmica, les causes de la qual hom no ha pogut encara escatir. La reacció davant aquesta inflació fou, d’una banda, una actitud ortodoxa i puritana que cercà la solució en el treball i el sacrifici, sostinguts per uns ideals patriòtics i religiosos; d’altra banda, però, existí l’actitud més típicament renaixentista dels aventurers i lluitadors que cercaven fortuna en l’empresa comercial i ultramarina o, més sovint, en l’ambient refinat i ple de possibilitats de la cort. No és casual que Il Cortegiano de Castiglione sigui una obra-clau del període a tot Europa; ni ho és tampoc que l’obra literària característica d’aquest temps sigui, alhora, una manifestació d’individualisme i un exercici de perfecció formal i lògica, que a vegades es resol en paradoxes sorprenents i difícils. Aquestes circumstàncies econòmiques obriren camins de comunicació entre les diverses classes socials i enriquiren l’experiència i la llengua de l’individu, que s’expressà recollint la parla camperola, urbana i cortesana indistintament; el resultat fou un veritable segle d’or de la literatura anglesa. Els autors d’aquest temps, dits elisabetians, són ben coneguts. En pot ésser considerat capdavanter i precursor Thomas More (1478-1535), figura cabdal de l’humanisme i model d’un estil de vida. William Tindale (mort el 1536) féu una tasca obscura, però important; les seves traduccions foren el fonament de la versió anglesa de la Bíblia, la qual esdevingué model d’estil i llengua i font d’inspiració en tots els ambients. A la darreria del segle un filòsof, Francis Bacon (1561-1626), sintetitzà les normes del pensament i el mètode científic prevalent i liquidà els darrers elements medievals, encara persistents en la ideologia de l’humanisme renaixentista. La poesia conegué un període fecund: Thomas Wyatt (1503-42), Henry Howard (1517-47), Thomas Sackville (1536-1608) i George Puttenham (~ 1530-90) foren autors menors, però introductors de noves formes —particularment italianes, sonet, etc— que feren possible la tasca dels grans poetes; Edmund Spenser (1552?-99) donà noves dimensions al món de Chaucer i en creà un de nou de fantàstiques al·legories, sobretot en The Faerie Queene (1590-95); el seu protector, Philip Sidney (1554-86), fou un mestre de la forma i un mantenidor d’ambients literaris i ajudà traductors i adaptadors com Chapman (1559?-1634) i Shelton. Un nou concepte de l’estil i de la llengua fou introduït per John Lyly (1554?-1606), creador de l'eufuisme, moviment que hom ha comparat al marinisme italià i al gongorisme castellà. El retorn a les formes més pures de la poesia anglesa, sense perdre els guanys de la influència italiana, fou iniciat per Ben Jonson (1573?-1637), Thomas Campion (1567-1620) i John Donne (1572-1631), inauguradors del grup de poetes batejats per Samuel Johnson amb el nom de “metafísics” pel caràcter difícil i intel·lectual de llur poesia. Una part dels poetes metafísics es caracterizà per llur elegància mundana i adoptà el significatiu nom de Cavaliers; els poetes més representatius d’aquest grup foren John Suckling (1609-42), Thomas Carew (1595-1639), Richard Lovelace (1618-58?) i Robert Herrick (1591-1674), bé que aquest és també representant de l’altra actitud dels poetes metafísics, la preocupació pels problemes religiosos, la qual fou conreada per George Herbert (1593-1633), Richard Crashaw (1613?-49), Henry Vaughan (1622-95) i, sobretot, Andrew Marvell (1621-78). John Milton (1608-74) resumí aquests moviments i obrí les portes a nous horitzons amb el seu Paradise Lost, obra fonamental de la poesia anglesa. El gènere triomfador d’aquesta època brillant fou, però, el teatre. Els noms dels tres grans mestres, William Shakespeare (1564-1616), el dramaturg més important de la història de les literatures occidentals, Christopher Marlowe (1564-93) i Ben Jonson, fan sovint oblidar l’esforç dels autors que els servien de marc i que feren possible l’ambient de llurs triomfs. Una llista abreujada ha de recollir els noms de George Peele (1558?-96), Robert Greene (1558-92), Thomas Kyd (1558-94), els populars collaboradors Francis Beaumont (1584-1616) i John Fletcher (1579-1625), John Webster (1580?-1625), Philip Massinger (1583-1640), John Ford (1586-1639), James Shirley (1596-1666), etc. Les característiques de l’escena foren complexes, i les tendències, múltiples; en general, però, el desenvolupament del teatre anglès fou paral·lel al dels altres països europeus, i, particularment, al del teatre espanyol del mateix període, del qual fou, però, independent. La prosa no atenyé en aquesta època cims de perfecció; hi hagué, però, tempteigs importants en l’obra de Richard Hooker (1554-1600), Robert Burton (1557-1640), Izaak Walton (1593-1683), Thomas Browne (1605-1682), Walter Raleigh (1552?-1618) i, sobretot, en la del polític i pensador Thomas Hobbes (1588-1679) i en la de John Bunyan (1628-88), que en el seu Pilgrim's Progress resumí ideològicament i estilística els ideals d’aquest període i s’atansà al següent, al qual, de fet, pertangué cronològicament.

L’època “augusta"

Des de la meitat del s XVII fins al final del s XVIII s’estén l’època que en les històries de la literatura anglesa rep el títol d’'augusta'; durant aquest llarg període el país semblà fer examen de consciència i arribar a la conclusió d’haver aconseguit el cim de la perfecció cultural i política, la base de la qual és el sentit comú i el nivell comú, tant en la llengua com en l’actitud artística i intel·lectual, fonamentalment neoclàssica en els seus principis; aquesta actitud representà el triomf de la col·lectivitat i, consegüentment, la literatura del temps es caracteritzà per la coherència, conseqüència d’una producció copiosa i sempre d’una qualitat i una dignitat notables, però mancada de l’obra del geni poderós i individural. És significatiu que els autors de valor més universal fossin precisament un filòsof, David Hume (1711-76), un historiador, Edward Gibbon (1737-94), un biògraf, James Boswell (1740-95), i un polític, Edmund Burke (1729-97). La poesia i el drama, natural ment, foren els gèneres que més es ressentiren de les noves actituds; tot amb tot, no mancaren els autors notables. George Etherege (1635-91), William Wycherley (1640-1716) i Thomas Otway (1652-1685) foren noms de poc pes, però els irlandesos William Congreve (1669-1729), George Farquhar (1677-1707) i sobretot Richard Brinsley Sheridan (1751-1816) aconseguiren una certa gràcia i interès en la construcció de les seves comèdies, i John Dryden (1631-1700) fou un poeta i un dramaturg discret, i un promotor dels principis neoclàssics com a crític literari. Un altre irlandès, Oliver Goldsmith (1728-74), escriví també per a l’escena, però el seu lloc important fou entre els novel·listes. Alexandre Pope (1688-1744) cultivà l’assaig, i aquesta afecció explica bona part de la seva poesia, voluntàriament limitada en les seves fórmules mètriques i exemple magnífic de virtuosisme i domini de la llengua. Pope defineix una actitud i tingué els seus seguidors i els seus enemics; el que no tingué, certament, fou rivals de la seva categoria, els poetes d’aquest temps essent, en general, i llevat de comptades excepcions, correctes, però mancats d’inspiració i de força. Matthew Prior (1664-1721), John Gay (1685-1732) —com a dramaturg, autor de The Beggar's Opera—, George Crabbe (1754-1832), John Philips (1676-1709), Mark Akenside (1721-70), Edward Young (1683-1765), William Cowper (1731-1800), James Thomson (1700-48), William Collins (1721-59), Thomas Chatterton (1752-1770) i Thomas Gray (1716-71), autor de la Elegy written in a Country Churchyard, que és, amb justícia, peça obligada de les antologies, donen una nòmina incompleta, però representativa, de la poesia “augusta”. Dos escocesos, James Macpherson (1736-96) i Robert Burns (1759-96), trenquen la monotonia del període; el primer amb el seu fals Ossian, que, si més no, enganyà i desconcertà la crítica de tots els països i fou un escàndol literari famós; el segon fou un poeta personal i inspirat, recollí la música i les tradicions de la seva terra amb vigor, ingenuïtat i passió insuperables, i les seves composicions viuen encara avui entre les classes cultes i populars d’Escòcia. William Blake (1757-1827), dibuixant i poeta, és autor d’una obra personal i complexa i ha estat considerat un precursor per part de romàntics i simbolistes.

La prosa del s. XVIII

El s. XVIII fou el segle de la prosa: l’assaig, el periodisme, la prosa científia, els diaris, la filosofia i la història. A part dels ja esmentats, la llista és inacabable: els filòsofs i pensadors John Locke (1632-1704), George Berkeley (1685-1753), Joseph Butler (1692-1752), el científic Robert Boyle (1627-91), els economistes Adam Smith (1723-90) i Thomas Robert Malthus (1766-1834) donen un índex del clima espiritual del segle; Samuel Pepys (1633-1703) i John Evelyn (1620-1706) són models d’observació i penetració en llurs Diaris. La literatura periodística trobà en “The Spectator” i “The Tatler”, i sobretot en llurs fundadors Richard Steele (1672-1729) i Joseph Addison (1672-1719), un moment de plenitud i fomentà en els escriptors una actitud d’observació i de crítica que fou la base de la novel·la i l’assaig de l’època següent; capdavanters d’aquests dos gèneres foren Daniel Defoe (1660-1731) i l’irlandès Jonathan Swift (1667-1745). La literatura epistolar i el reportatge foren conseqüències immediates d’una consciència lingüística general que transformà en literatura les formes d’expressió més íntimes i familiars; són famoses les lletres de Philip Stanhope (1694-1773), Gilbert White (1720-93) i Horace Walpole (1717-97), i els diaris-reportatges de John Wesley (1703-91), Fanny Burney (1752-1840), James Cook (1728-79), etc. Aquest tipus de literatura influí també en l’estructura formal de la novel·la, freqüentment concebuda, en aquesta època, com una col·lecció d’epístoles entrellaçades amb un feble argument; l’exemple més conegut és el de la novel·la sentimental i psicològica de Samuel Richardson (1689-1761). Els millors novel·listes cultivaren preferentment un tipus de novel·la heretat de Cervantes i de la picaresca espanyola, més atent a l’observació del detall i al desenvolupament de l’acció que no pas a la introspecció psicològica; el ja esmentat Goldsmith, Henry Fielding (1707-54), Tobias Smollett (1721-71) i Laurence Sterne (1713-68) són noms ben coneguts. Menció a part mereix Samuel Johnson (1709-84), que, per obra del seu biògraf Boswell, ha esdevingut símbol de la seva època; la importància de la seva obra no és superior a la dels seus contemporanis, però la seva influència personal fou gran a través del cercle literari que fundà i al qual concorregueren les figures més importants del seu temps.

El romanticisme

Les causes i característiques del moviment romàntic, que inaugura el s XIX, són difícils de precisar; indubtablement, les circumstàncies històriques de la Revolució Francesa, els factors econòmics que havien de cristal·litzar en la revolució industrial, l’aparició d’un nou i ampli públic lector, etc, foren factors que contribuïren al clima espiritual i intel·lectual d’aquests anys i dels anys posteriors, de la fecunda i llarga època victoriana. El Romanticisme representà el triomf de l’individualisme, de la imaginació, de la llibertat, etc, però fou també un moviment ple de dubtes i angoixes que portà en si mateix la llavor destructora dels propis principis; fou un moviment de revolta envers les realitats objectiva i racional que tractà d’imposar per damunt d’aquestes el dret de la interpretació subjectiva, però en aquesta actitud hi havia implícit el reconeixement de la realitat externa, i per aquesta raó el triomf del realisme, com a diàleg entre l’actitud crítica de la pensa subjectiva i l’objecte, fou la conseqüència lògica que s’esdevingué del moviment romàntic i dóna la clau per a la interpretació de la segona meitat del segle. Fins a un cert punt és lògic que el Romanticisme del primer terç del segle hagi donat a la llengua anglesa alguns dels seus més grans poetes, Samuel Taylor Coleridge (1772-1834), William Wordsworth (1770-1850), George Gordon, Lord Byron (1788-1824), John Keats (1795-1821) i Percy Bysshe Shelley (1792-1822); mentre que l’època victoriana ha esdevingut el segle d’or de la novel·la. Poetes menors del període romàntic foren Robert Southey (1774-1843), Thomas Moore (1779-1852) i Thomas Campbell (1777-1844). Una manifestació afortunada del Romanticisme fou l’assaig, i en foren autors interessants William Hazlitt (1778-1830), James Henry Leigh Hunt (1784-1859), Walter Savage Landor (1775 1864) i, sobretot, Charles Lamb (1775-1834), Thomas de Quincey (1785-1859) i el poeta Coleridge. La novel·la romàntica té dos noms famosos, Walter Scott (1771-1832), mestre de la novel·la històrica i poeta interessant, i Jane Austen (1775-1817), una de les novel·listes de més fina sensibilitat de tots els temps.

L’època victoriana

El trànsit del romaniticisme a l’època victoriana es produí sense cap revolta aparent, però el canvi de directrius i d’ambient és evident. En poesia s’imposà una nova actitud crítica i un desig de perfecció formal, sense perdre, però, les grans conquestes de l’esperit romàntic. Alfred Tennyson (1809-92), Robert Browning (1812-89), la seva muller Elizabeth Barrett Browning (1806-61) i Matthew Arnold (1822-88) —el qual fou també un agut crític literari— representen aquestes tendències; Algernon Charles Swinburne (1837-1909) fou un rebel i molt individual; Edward Fitzgerald (1809-83) es féu famós amb la seva traducció molt lliure del Rubā'iyyāt del poeta persa ‘Umar Hayyām, i Dante Gabriel Rossetti (1828-81) formà, amb Christina Rossetti (1830-94) i William Morris (1834-96), el conegut cercle dels “prerafaelites”. El pensament científic, filosòfic, religiós i polític trobà forma d’expressió en una prosa brillant i exacta: el cardenal John Henry Newman (1801-90) i John Keble, fundador de l’Oxford Movement, els filòsofs científics Herbert Spencer (1820-1903) i Thomas Henry Huxley (1825-95), els assagistes i historiadors John Ruskin (1819-1900), Thomas Carlyle (1795-1881) i Thomas Babington Macaulay (1800-59), i el genial naturalista Charles Robert Darwin (1809-81) són exemples d’un moment de plenitud lingüística i cultural. És, però, en el món de la novel·la on la qualitat i la quantitat d’autors i obres és extraordinària: els noms dels grans mestres William Makepeace Thackeray (1811-63), Anthony Trollope (1815-81), Charles Dickens (1812-70), Charlotte Brontë (1816-55) i George Eliot (pseudònim de Mary Ann Evans, 1819-80) donen només una petita idea de la tasca realitzada pel gran nombre dels seus seguidors, les altres Brontë, Emily (1818-48) i Anne (1820-49), William Wilkie Collins (1824-89), Charles Reade (1814-84), Charles Kingsley (1819-75), Bulwer Lytton (1803-73), Benjamin Disraeli (1804-81), Charles James Lever (1806-72), George Henry Borrow (1803-81), Elizabeth Cleghorn Gaskell (1810-65), George Meredith (1828-1909), Robert Louis Stevenson (1850-94) i tants altres de menor importància, entre els quals Lewis Carroll (pseudònim de Charles Lutwidge Dogson, 1832-98), l’autor d'Alice's Adventures in Wonderland.

La literatura contemporània

El teatre, molt de temps silenciós, començà a revifar-se amb els tempteig de Henry Arthur Jones (1851-1929), amb Arthur Pinero (1859-1934) i les operetes lleugeres i alegres de William Schwenck Gilbert (1836-1911) -amb música d’Arthur Sullivan-, i, sobretot, amb l’aportació irlandesa: meritòria i important és l’obra d’Oscar Wilde (1854-1900), és en aquest temps que començà a imposar-se el geni poderós de George Bernard Shaw (1856-1950), que dominà bona part dels s. XIX i XX; i amb els experiments de l’Abbey Theatre a Irlanda, que tingueren el suport de lady Gregory i del gran poeta William Butler Yeats (1965-1939): els fruits insospitats d’aquests experiments es produïren en l’obra de John Millingtons Synge (1871-1909) i es perllongaren en la de Sean O'Casey (1880-1964). Al s. XX, el renaixement del teatre és un fet consumat; James Matthew Barrie (1860-1937), John Galsworthy (1867-1933), el prolífic John Boynton Priestley (1894) i Noel Coward (1899-1973) han representat, fins a cert punt, una línia tradicional; Thomas Stearns Eliot (1888-1965), Christopher Fry (1907), Wystan Hugh Auden (1907-73), Christopher Isherwood (1904) i Dylan Thomas (1914-53) han cercat, per diversos camins, un tipus de teatre de to poètic i ple de suggestions; John Osborne (1929) assolí grans èxits com a capdavanter del moviment dels Angry Young Men, i, durant els anys seixanta, triomfaren el discutit Samuel Beckett (1906) amb el seu teatre de l’absurd, Harold Pinter (1930) i l’experimentalisme, i Arnold Wesker (1932) emprant una temàtica d’engatjament social gens comuna en el teatre anterior. Si bé la línia Pinter sembla haver romàs en la seva pròpia singularitat, en un Edward Bond (1934) hi ha quelcom de Wesker encara que molt transposat, sovint a esquemes històrics anteriors. La comèdia satírica, una mica dins la via clàssica dels “pleasant plays” de Shaw, ha estat conreada per joves dramaturgs com Tom Stoppard (1937) o Alan Ayckbourn (1939). Significatiu és el fet de l’aparició, com unes continuadores de les female wits del segle divuit, d’una sèrie d’autores teatrals com Ann Jellicoe (1927), Pam Gems i Michelene Wandor, aquestes dues darreres clarament d’engatjament feminista. Bé que diversa en escoles i tendències, la poesia ha mantingut en els darrers cent anys una línia interessant i ascendent; molts dels poetes que són esmentats representen la continuació o la superació dels ideals i les fórmules victorianes. Rudyard Kipling (1865-1936) és indiscutiblement el millor exemple d’aquest moment de transició, altres aspectes del qual són representats per Robert Bridges (1844-1930), el també novel·lista Thomas Hardy (1840-1928), Alfred Edward Housman (1859-1936), Walter John de la Mare (1873-1956), William Ernest Henley (1849-1903), John Masefield (1878-1967), etc, i principalment Gerard Manley Hopkins (1844-89), l’obra del qual no fou editada fins el 1918, però que aleshores tingué una ressonància gran i ha influït poderosament damunt els poetes d’avui. És important el moviment poètic directament o indirectament afectat per la Primera Guerra Mundial i representat per Rupert Brooke (1887-1915), Wilfred Owen (1893-1918), Siegfried Sassoon (1886-1967), Robert Graves (1895) i Edmund Blunden (1896-1974). Després d’ells triomfà una poesia de caràcter crític i experimental que trobà accents personals i vigorosos en Eliot, Auden, Isherwood, Stephen Spender (1909), Cecil Day Lewis (1904-72) i Dylan Thomas. La poesia d’aquests darrers anys sembla informada essencialment pels preceptes (sentit comú, un to mesurat, artesania i intel·ligència) que mogueren el que hom ha anomenat The Movement (format per poetes que començaren a publicar a finals dels anys cinquanta o començaments dels seixanta). El mestre per a ells és Thomas Hardy (bandejant, en certa manera, la influència d’Eliot). La poesia d’Auden ha estat la més influent en els joves poetes de les generacions següents a la dels Thirties, mentre la poesia singular de Graves també ha deixat empremta. Poetes americans com Lowell o Berryman també han representat influències en la poesia anglesa, com en el cas de Charles Tomlinson (1927) o Tom Gunn (1929). Les novel·les de l’americà Henry James i l’indi Rudyard Kipling són un nexe lògic amb les generacions dels novel·listes anteriors i, fins a cert punt, també ho és un altre estranger, el polonès Joseph Conrad (Józef Konrad Korzeniowski, 1857-1924), que arribà a dominar perfectament la llengua anglesa i fou un mestre de l’estil. Dins la mateixa línia es troben Herbert George Wells (1866-1946), Arnold Bennet (1867-1931), John Galsworthy, Samuel Butler (1835-1902), tots ells continuadors d’una tradició, bé que tots temptejaren noves fórmules i solucions. Més arriscats en llurs experiments, i més influents en les generacions posteriors foren els grans novel·listes James Joyce (1882-1941), Virginia Woolf (1882-1941), David Herbet Lawrence (1885-1930), Edward Morgan Forster (1879-1970) i Aldous Huxley (1894-1963) i Graham Greene (1904). Clàssics menors del s. XX també han estat William Somerset Maugham (1874-1965), Evelyn Waugh (1903-1966), George Orwell (pseudònim d’Eric Arthur Blair) (1903-1950), Gilbert Keith Chesterton (1874-1936), Hilaire Belloc (1870-1953), Leslie Poles Hartley (1895-1972), Elizabeth Bowen (1899-1973), Ivy Compton Burnett (1892-1969), Rebeca West (1892-1983), Charles Percy Snow (1905-1980), William Golding (1911) i molts d’altres. També destacaren Lawrence Durrell (1912), Angus Wilson (1916), Anthony Burgess (1917), Muriel Spark (1918), Iris Murdoch (1919), Doris Lessing (1919), Kingsley Amis (1922), John Braine (1922), Allan Sillitoe (1922), Nadine Gordimer (1923), John Wain (1925), V.S. Naipaul (1932), Margaret Drabble (1939), Angela Carter (1941), etc. La literatura anglesa dels anys vuitanta i principis del noranta veié desaparèixer algunes de les figures més emblemàtiques de la segona meitat del segle: Samuel Beckett, el 1989, Lawrence Durrell, el 1990, i Graham Greene, el 1991, als quals caldria sumar les de l’hispanista Gerald Brenan, el 1987, i la del novel·lista A.S. Paton, el 1988, d’origen sud-africà. La novel·la anglesa d’aquesta època té com a degà Anthony Burgess i tres narradors de gènere —P.D. James, Tom Sharpe i John le Carré— esdevinguts autèntics generadors de ‘best sellers’. De P.D. James hom ha dit que renova la novel·la negra i la seva obra s’ha convertit en un revulsiu del gènere (A Taste for Death, 1986, i Devices and Desires, 1989). John le Carré, al seu torn, ha continuat en el tramat de la narrativa d’espionatge amb A Perfect Spy (1986), The Russia House (1989) i The Secret Pilgrim (1990). Tom Sharpe, finalment, ha conreat una línia característica d’humor anglès corrosiu amb les desventures del professor Wilt i el jardiner Blott. De la resta de la narrativa anglesa cal esmentar la consolidació de David Lodge (1935) i l’esforç de renovació que suposa l’obra narrativa de Ian McEwan (1948) (The Innocent, 1990). Pel que fa la poesia i després de la mort de Robert Graves i Philip Larkin, tots dos el 1985, els poetes amb més projecció han estat Douglas Dunn i Seamus Heanye. Ja entrada la dècada dels noranta desaparegueren escriptors tan importants com Anthony Burgess i William Golding, tots dos el 1993, Kingsley Amis, Gerald Durrell i Stephen Spender, el 1995, i John Osborne el 1994, un dels dramaturgs més brillants del segle XX, membre de la influent generació dels angry young men, que regenerà el panorama teatral anglès de la postguerra. Els degans de la literatura anglesa d’aquest moment foren, pel que fa a la poesia, l’irlandès Seamus Heaney (1939), premi Nobel 1995, considerat un dels poetes en llengua anglesa més importants de l’actualitat, i Tony Harrisson (1937), que abandonen la influència d’Eliot i entronquen amb la tradició que ve de Thomas Hardy; també Ted Hughes (1930), que ha fet algunes incursions en la narrativa juvenil i el 1985 fou nomenat Poet Laureate; Geoffrey Hill (1932), David Jones i, entre els més joves, Craig Raine (1945) i James Fenton (1949). Pel que fa a la narrativa, continuà el mestratge de Doris Lessing, Allan Sillitoe, Susan Hill i l’escocès Alasdair Gray, i es produí la consolidació internacional de escriptors com Martin Amis (1951) (Time's Arrow, 1991; The information, 1994), Julian Barnes (1946), Ian McEwan (1948) (Black Dogs, 1992) i Jonathan Swift (1949) (Ever After, 1992; Last Orders, premi Booker 1996). Altres nous valors que s’anaren consolidant són Pat Barker (The Ghost Road, premi Booker 1995) i els irlandesos John Banville i Seamus Deane. Pel que fa al teatre, les figures més destacades foren els ja veterans Harold Pinter (1930), fortament relacionat amb el teatre de l’absurd, i Edward Bond (1934) i Tom Stoppard (1937), que continuen la tradició del teatre anglès més crític i compromès. A finals del s. XX moriren també alguns escriptors importants: el poeta Peter Levi (2000), Eric Ambler (1998), la coneguda autora de best-sellers romàntics Barbara Cartland (2000), Cecil Lewis (1999), els irlandesos Iris Murdoch (1999) i Patrick O'Brian (2000), i el poeta Ted Hughes (1998), el mateix any en què aparegué el seu darrer i polèmic recull, Birthday Letters, que revela aspectes de la seva relació amb la poetessa Sylvia Plath, amb qui havia estat casat. Continuà l’obra narrativa dels grans autors: Doris Lessing (1999, Premi Internacional Catalunya; Mara and Dann. An Adventure), Ian McEwan (Amsterdam, 1998, premi Booker), Alan Sillitoe (Alligator Playground, 1998), Kazuo Ishiguro (When We Were Orphans, finalista al premi Booker 2000), Graham Swift, Hanif Kureishi (Intimacy, 1999), Martin Amis (Night Train, 1997), John Banville (The Untouchable, 1997), Julian Barnes (England, England, 1998), Jim Crace (Quarantine, 1998) i William Boyd (Armadillo, 1998). Entre els més joves destacaren Esther Freud (1963; Gasglow, 1998), Roddy Doyle, Jonathan Coe (1961; The House of Sleep, premi Mèdici francès 1998), Tibor Fischer, Lawrence Norfolk, etc. Continuaren encapçalant la poesia el Nobel irlandès Seamus Heaney (que el 2000 rebé el premi Whitbread per la traducció del Beowulf i el 1998 publicà Opened Ground: Selected Poems 1966-1996), Thom Gunn, el gal·lès R.S. Thomas i Geoffrey Hill (The Triumph of Love, 1998), i també destacaren Peter Forbes, els irlandesos Derek Mahon, Seamus Deane, Peter Fallon, Eavan Boland i Paul Muldoon (Hay, 1998), i, entre els més joves, Alan Jenkins (The Drift, 2000) i l’escocesa Carol Ann Duffy (The World’s Life, 1999). Pel que fa al teatre, a part el reconegut irlandès Brian Friel, tingueren èxit internacional dos nous autors també irlandesos, Connor McPherson i Martin McDonagh, situats en el context d’un cert boom d’estrenes d’autors joves, que, malgrat el valor individual d’aquestes obres, no garanteixen la continuïtat de la solvència artística. En aquest sentit, destaca el taller de nous autors del Royal Court de Londres, del qual han sorgit l’esmentat McPherson, Frank McGuinnes i Nick Grosso, entre d’altres. Els principals noms de la narrativa anglesa segueixen essent Martin Amis (Koba the Dread: Laughter and the Twenty Million, 2002; Yellow Dog, 2003), Julian Barnes (Arthur and George, 2005), Kazuo Ishiguro (Never Let Me Go, 2005), Ian McEwan (Atonement, 2001, National Book Critics Circle Award als EUA; Saturday, 2005), Graham Swift (The Light of Day, 2003), Salman Rushdie (Fury, 2001; The Enchantress of Florence, 2004), Michael Frayn (Spies, 2001, premi Whitbread; també dramaturg, amb obres com Democracy), Hanif Kureishi (When the Night Begins, 2004), Caryl Phillips (A Distant Shore, 2003, Commonwealth Writer's Prize), Jonathan Coe (The Closed Circle, 2004), Roddy Doyle (Oh, Play That Thing, 2004), William Boyd (Any Human Heart, 2002), Andrew Miller (Oxygen, 2001), Colm Tóibín (The Master, 2004), Will Self (Feeding Frenzy, 2001; Dorian, 2002), Hugo Hamilton (The Speckled People, 2003), Alan Hollinghurst (The Line of Beauty, 2003, premi Man Booker), Iain Banks (Dead Air, 2002), Nick Hornby (How to Be Good, 2001) i Irvine Welsh (Glue, 2001). A més, cal esmentar nouvinguts com ara Colum McCann (Dancer, 2003), Zoë Heller (Notes on a Scandal, 2003), Hari Kunzru (The Impressionist, 2004), Mark Haddon (The Curious Incident of the Dog in the Night-Time, 2002, premi Whitbread al millor llibre de l’any i Commonwealth Writer's Prize a la millor opera prima), Keith Ridgway (The Parts, 2003), Michael Collins (Lost Souls, 2003; Exodus, 2004), David Mitchell (Cloud Atlas, 2004), Andrea Levy (Small Island, 2004, Commonwealth Writer's Prize), Alison Louise Kennedy (Paradise, 2004), Sarah Hall (The Electric Michelangelo, 2004) o Zadie Smith (The Autograph Man, 2002). Dins la novel·la de gènere destaquen escriptors consagrats com John Le Carré (Absolute Friends, 2003) o J.G.Ballard (Millennium People, 2003), i d’altres cada vegada més populars, com Ian Rankin (Resurrection Men, 2002), Terry Pratchett (Going Postal, 2004), Robert Wilson (The Company of Strangers, 2001) i Patrick McGrath (Port Mungo, 2004). Però cap d’ells no pot competir en èxit amb els dos principals autors de narrativa juvenil a les illes: l’escocesa J.K.Rowling (Harry Potter and the Order of the Phoenix, 2003) i Philip Pullman (The Amber Spyglass, 2001, la primera vegada que el premi Whitbread al llibre de l’any recau en una obra d’aquesta categoria). En aquests primers anys del segle XXI, a més d’esmentar dramaturgs com Martin McDonagh o Bryony Lavery, i veus poètiques com les de Paul Farley, Selima Hill, Don Paterson o Jean Sprackland, cal ressenyar també la mort de l’escriptor de ciencia-ficció Douglas Adams (2001), de Kathleen Winsor (2003) i de la poetessa Julia Darling (2005).

L’actualitat de les lletres britàniques ha estat protagonitzada un cop més per la generació d’autors consagrats a la qual pertanyen Ian McEwan (On Chesil Beach, 2007), Martin Amis (House of Meetings, 2006), Salman Rushdie (The Enchantress of Florence, 2008 i guanyador del premi honorífic Booker of Bookers per Midnight Children, 1981), Graham Colin Swift (Tomorrow, 2007), Kazuo Ishiguro (Never let me go, 2005) i Julian Barnes (Arthur and George, 2005). També han publicat obra recent autors reconeguts com Jonathan Coe (The Rain Before It Falls, 2008), l’irlandès John Banville (The Sea, premi Booker 2005), Gilbert Adair (And Then There Was No One, part de la trilogia Evadne Mount, 2009), A.S.Byatt (The Children's Book, 2009), David Lodge (Deaf Sentence, 2008) i Patricia Duncker (Seven Tales of Sex and Death, 2008). A més, en aquests darrers anys s’ha confirmat la força d’una nova onada de narradors de la qual formen part Andrea Levy (Small Island, 2005), Zadie Smith (On Beauty, 2006), Gerard Donovan (Julius Winsome, 2006), Sarah Waters (The Night Watch, 2006), Hanif Kureishi (Something to Tell You, 2008), Nick Hornby (Slam, 2007), Anne Enright (The Gathering, 2007), Mark Haddon (A Spot of Bother, 2006) i l’escocesa Ali Smith (The First Person, 2008). Entre els autors joves cal destacar Rose Tremain (The Road Home, Orange Prize 2008), Zoë Heller (The Believers, 2008), l’angloíndia Kiran Desai (The Inheritance of Loss, 2006), Monica Ali (In the Kitchen, 2009), Edward St. Aubyn (Mother'sMilk, 2006) i Nicola Barker (Darkmans, 2007). Finalment, cal esmentar l’aparició de noves obres dels autors de best-seller Bernard Cornwell (Azincourt, 2008) i John Le Carré (The Mission Song, 2006, i A Most Wanted Man, 2009). Pel que fa a la literatura juvenil cal esmentar l’impacte mediàtic de la publicació dels últims volums de la sèrie Harry Potter de J.K.Rowling (Harry Potter and the Half-Blood Prince, 2005, i Harry Potter and the Deathly Hallows, 2007) i el treball d’autors de ciència-ficció i del gènere fantàstic com Eoin Colfer (Artemis Fowl: The Time Paradox, 2008), Susanna Clarke (Jonathan Strange and Mr. Norrell, 2003) i Phillip Pullman. Entre els autors de no-ficció cal fer esment de Christopher Hitchens (The Portable Atheist: Essential Readings for the Non-Beliver, 2007), Tom Hodgkinson (The Idle Parent, 2009). El treball del filòsof i autor de documentals Alain de Botton (The Pleasures and Sorrows of Work, 2009) ha obtingut una gran popularitat. Quant al teatre, destaca la magnífica obra del dramaturg Sebastian Barry (The Pride of Parnell Street, 2007), l’irlandès Brendan O'Carroll (For The Love of Mrs. Brown, 2007), l’autora d’origen nigerià Bola Agbaje, i Alan Bennett, que també ha publicat la seva novel·la The Uncommon Reader (2007). L’any 2009, la poeta Carol Ann Duffy ha estat escollida poet laureate, essent la primera dona que ostenta aquest càrrec.

Les literatures d’origen colonial

El fet més important que s’ha produït durant els s. XIX i XX ha estat el naixement de les noves literatures de parla anglesa, la nord-americana en primer lloc, avui completament independent i amb una història original, la canadenca, amb una evolució també molt pròpia, l'australiana, la neozelandesa, encara lligades, en alguns aspectes, a la metròpoli, però dominades per un sentit d’independència cultural i d’individualisme. Finalment, les de l’Índia i d’aquells països africans, asiàtics i del Pacífic on predomina la llengua anglesa. Són literatures encara poc estudiades orgànicament i el material de les quals no és fàcilment assequible, però que han produït autors de primera categoria i que han tingut una importància definitiva en les directrius de la literatura anglesa; moltes d’elles tot just han deixat d’ésser literatures colonials de facto, mentre que d’altres fa solament cosa d’un centenar d’anys que produïren llurs primers documents literaris originals. La literatura que prové de l’antic imperi colonial dels anys vuitanta i principis del noranta ha estat guardonada amb l’atorgament del premi Nobel del 1991 a la sud-africana Nadine Gordimer. Cal destacar l’escàndol de l’afer Salman Rhusdie arran de la publicació de Versos satànics (1989), novel·la condemnada per l’integrisme islàmic, el qual, fins i tot, ha posat preu al cap de l’escriptor. També cal fer atenció a la importància creixent dels autors que s’expressen en anglès provinents de l’antic imperi colonial, d’Àsia i del Carib: a banda del ja esmentat Salman Rushdie, altres exemples són l’escriptora de Bangla Desh Taslima Nasreen, amenaçada de mort pels islamistes des del 1993 per la seva novel·la Lajja; l’indi Vikram Seth (A Suitable Boy, 1993), el caribeny Derek Walcott (premi Nobel 1992) i el sud-africà Justin Cartwright. A finals del s. XX ha continuat l’obra dels esmentats Vikram Seth (An Equal Music, 1999), Salman Rushdie (The Ground beneath her Feet, 1999), Derek Walcott (The Bounty, 1997), Nadine Gordimer (The House Gun, 1998) i el també sud-africà J.M. Coetzee (Disgrace, premi Booker 1999) i les noves autores índies Arundhati Roy (The God of Small Things, premi Booker 1997), Kiran Desai i Manju Kapur (Difficult Daughters, 1998). El 2001 V.S. Naipaul (Half a Life) fou guardonat amb el premi Nobel.

 

Llegir més...