i antropologia cultural | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

antropologia cultural

substantiu femeníf
Antropologia
antropologia antrop
Estudi de la cultura humana des dels seus orígens fins als nostres dies, i de les seves varietats i adaptacions en funció de les seves relacions socials i biològiques.

L’antropologia cultural s’ocupa dels comportaments, específics i universals, de la cultura. Són disciplines auxiliars de l’antropologia cultural l’etnologia, l’antropologia social, l’arqueologia i la lingüística. En tant que ciència històrica, l’antropologia cultural necessita de l’arqueologia, de la lingüística històrica i sobretot de l’etnologia, i, en tant que ciència que estudia la cultura contemporània, de l’etnografia i de l’antropologia social. A més, són fonamentals per a l’antropologia cultural les dades de l’antropologia física, i sovint utilitza les aportacions de la sociologia, la psicologia, la filosofia, la geografia, etc. Els mètodes experimentals han estat incorporats recentment a l’antropologia amb la finalitat de determinar el grau d’adaptació de certs grups humans als canvis efectuats en llur cultura ( aculturació). L’antropologia cultural fou integrada, com a ciència, a partir de la segona meitat del s XIX, quan foren constituïdes a Europa les primeres societats d’antropologia, es formaren les primeres col·leccions etnogràfiques i hom inicià els treballs de camp i les expedicions científiques a diferents indrets del món. La problemàtica més important del s XIX fou la de l'evolucionisme cultural que es desenvolupà paral·lelament a la de l’evolucionisme biològic de Darwin. Els antropòlegs més importants foren el nord-americà Lewis Morgan (1818-81) i l’anglès Edward B. Tylor (1832-1917). L'historicisme substituí, pràcticament, l’evolucionisme a les universitats, segons el principi que la història de les societats humanes no s’ha fet mitjançant processos de canvi semblants, per tal com les combinacions culturals han estat diferents, i pel fet que hi ha hagut zones on la cultura s’ha desenvolupat millor, les quals s’han convertit en centres de difusió de la civilització. Aquests centres de difusió han estat designats amb el nom de cercles culturals. Així, els canvis i evolucions culturals són originats més per la propagació de pobles, d’idees i de formes de viure que per un paral·lelisme en els processos culturals de cada societat humana. El difusionisme ha tingut una forta penetració en els medis acadèmics a partir de la influència de Wilhelm Schmidt (1868-1954), director de l’anomenada escola historicocultural de Viena; però fou Fritz Graebner (1877-1934) qui plantejà les primeres grans qüestions d’aquesta teoria. A Anglaterra, el difusionisme ha tingut com a exponent la persona de Grafton Elliot-Smith (1871-1937), que defensà Egipte com a únic focus difusor de la cultura de civilització. L'historicisme cultural ha estat desenvolupat per Franz Boas (1858-1942), que considerà cada cultura com un procès particular i aplicà una metodologia naturalista i inductiva a la investigació cultural; influí notablement tota l’antropologia dels EUA. Simultàniament amb l’historicisme s’ha manifestat el psicologisme, orientació dirigida, especialment, per Margaret Mead (1901), Ruth F. Benedict (1887-1948), i Ralph Linton (1893-1953). Les bases programàtiques d’aquesta orientació tenen com a principi explicatiu que la forma cultural o manera de viure d’una societat és la causa fonamental de l’estructura de personalitat dels seus membres. Així, cada cultura constituirà la personalitat bàsica dels seus individus. Hi ha individus representatius del tipus dominant, i d’altres que no s’adapten a aquest tipus, que constitueixen la minoria (inadaptats), sovint anomenats anormals. Segons això, els criteris de normalitat i d’anormalitat els dóna cada cultura. Una altra orientació dins l’antropologia cultural és la del funcionalisme, reacció contra l’historicisme. Són representants destacats del funcionalisme Bronislaw Malinowski (1884-1942), Alfred R. Radcliffe-Brown (1881-1955). El principi dirigent de la teoria i del mètode funcionalista és que cada forma cultural té una integració que depèn de funcions interdependents. Aquesta integració ha d’ésser cercada, segons Malinowski, relacionant les institucions i formes culturals amb la satisfacció relativa que exigeixen les necessitats biològiques de l’individu. Així, cal considerar les varietats culturals o diversitats de formes de vida com a habilitats diferents de resoldre el problema d’aquestes necessitats. Radcliffe-Brown feu una inversió d’aquest plantejament en considerar que les funcions socials no són l’efecte de les necessitats biològiques, sinó que depenen de les necessitats de la societat, la qual condiciona la manera com cada individu ha de comportar-se, i, en conseqüència, que les investigacions de l’antropologia cultural han de concentrar-se en l’estudi de l’estructura social. Els mètodes antropològics s’han vist enriquits per una ampliació teorètica que porta el nom d'estructuralisme. L’expositor més destacat n'és el francès Claude Levi-Strauss. La particularitat del mètode estructural dins l’antropologia cultural consisteix a produir models extrets de l’etnografia, amb els quals són obtinguts principis relatius als comportaments socials. Aquesta metodologia és basada en la selecció d’elements de la realitat. Aquests elements són organitzats d’acord amb llurs propietats i en funció de llur comportament respecte d’altres. Una altra orientació de l’antropologia cultural és la representada pel neoevolucionisme, que afirma que la societat humana, considerada en el seu conjunt, ofereix un progrés constant vers una més complicada estructura cultural. Els membres més destacats del neoevolucionisme són Vere Gordon Childe (1892-1957) i Leslie A. White.

Corrents més recents de l'antropologia

Entre les orientacions teòriques més recents cal destacar en primer lloc, l'ecologia cultural. Es desenvolupà a l’Amèrica del Nord a mitjan s XX. Considera la societat humana com una població ecològica que s’adapta a l’entorn mercès a la gran capacitat que li atorga la cultura i l’organització social. En són representants J. Steward, M. Sahlins, R. Rappaport i E. Service. D’aquesta perspectiva derivà el materialisme cultural, representat per M. Harris. Una altra orientació important dins de l’antropologia cultural és el marxisme. El materialisme dialèctic, que havia tingut molt poca incidència, es començà a aplicar d’una forma sistemàtica a l’estudi dels pobles primitius a partir dels anys seixanta, sobretot de la mà d’autors francesos com M. Godelier, C. Meillassoux, E. Terray i P&P. Rey. Per últim, cal esmentar l’enfocament simbolista. Iniciat cap al 1970 amb l’obra d’autors com C. Geertz, D. Schenider, M. Douglass i E. Leach, estudia la cultura com un sistema de símbols. El treball de camp, forma tradicional d’obtenció de dades per part dels antropòlegs, és complementat amb l’anàlisi del corpus oral i escrit d’una cultura.

Col·laboració: 
CEF
Llegir més...