i artilleria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

artilleria

substantiu femeníf
Militar
armament arm
Conjunt de canons, morters, obusos, etc, de què disposa un exèrcit, una plaça, un vaixell, etc, juntament amb llurs municions i el material accessori corresponent.

La seva missió fonamental consisteix a debilitar o anorrear el potencial defensiu i ofensiu de l’exèrcit enemic (esfondrament de fortificacions i de sistemes de defensa, destrucció de ginys de guerra i anihilació de tropes, etc) i ajudar els atacs de l’exèrcit propi. L’artilleria fou una de les grans revolucions tècniques dels s. XV i XVI. Sembla que la seva primera aparició a Occident fou al setge d’Alacant, el 1331, però la utilització de la pólvora per a llançar projectils no es generalitzà fins al s. XV. Els canons emprats a Alacant eren molt primitius. L’augment del rendiment es manifestà de manera espectacular en el setge de Constantinoble, l’any 1453, en el qual l’artilleria turca fou una arma decisiva per a esfondrar les muralles que fins aleshores havien resistit els ariets i les catapultes. A partir de mitjan s. XV l’artilleria es perfeccionà en gran manera tant en el sistema d’apuntar com pel que fa al millorament de la pólvora i a la substitució dels projectils de pedra per bales de metall. A mitjan s. XVI hom havia trobat, probablement a Anglaterra, la composició ideal del bronze d’artilleria (91% de coure i 9% d’estany), mentre paral·lelament es desenvolupava una artilleria de ferro, més econòmica. Al mateix temps tingué lloc la transformació de les armes portàtils: els primers “canons de mà” sembla que foren utilitzats a Perusa i a Augsburg el 1381. L’arcabús aparegué al camp de batalla per primera vegada el 1544. Així la superioritat de l’artilleria lleugera francesa féu possible les victòries de Lluís XII i de Francesc I a Itàlia, i l’arcabús amb metxa de Carles V decidí la batalla de Pavia (1525). Niccolò Tartaglia, vers el 1537, publicà els primers tractats de tir, amb la qual cosa l’acció de l’artilleria començà a ésser planejada científicament. Un dels primers tractats d’artilleria impresos a la península Ibèrica fou el Breu tractat d’artilleria de Francesc Barra (Barcelona 1642). El 1668 foren publicades les Anotaciones sobre los compendios de artillería de Vicenç Mut. El 1764 foren publicades a Barcelona les Lecciones de artillería llegides per Tomàs Cerdà amb motiu de la inauguració de l’acadèmia de Segòvia. La teoria de les fortificacions, d’altra banda, hagué d’ésser profundament modificada: les muralles foren abaixades i els baluards, on hi havia l’artilleria més pesant, esdevingueren aviat l’element principal de la defensa. Successius perfeccionaments portaren a la substitució de la bala massissa per la granada: l’artilleria no solament colpia, sinó que, a més, esventrava. La primera meitat del s. XIX foren adoptades les granades amb espoleta de temps i de fricció, i la càrrega començà a ésser feta per la culata (càrrega posterior). Un progrés decisiu fou el ratllat dels canons, cosa que permeté una gran precisió. La pólvora sense fum, els aliatges d’alta resistència i les culates hermètiques, juntament amb els sistemes de mira altament perfeccionats, permeteren d’arribar a l’artilleria superpesant de la Primera Guerra Mundial. Semblantment, l’artilleria autopropulsada, el llançacoets, els canons d’assalt i, especialment, el míssil han representat aportacions d’importància. La innovació més transcendental experimentada per l’artilleria de campanya ha estat el projectil de càrrega nuclear, que pot ésser disparat pels obusos de calibres 155 i 203 mm. Els avenços tecnològics han permès també augmentar l’abast dels projectils; així, amb el sistema de projectil assistit per un coet ( rocket assisted projectile ), on un coet encabit a la culata entra en acció un cop el projectil ha rebut l’impuls inicial i està sortint per la boca de foc, s’han aconseguit abasts de 30 km, amb peces de 155 mm, el doble de l’abast clàssic d’aquest calibre. També s’han desenvolupat els projectils de precisió guiats per làser, com el Copperhead americà, que són capaços de modificar la seva trajectòria balística per tal de fer blanc en un objectiu mòbil, o els projectils que dispersen en l’aire desenes de petites càrregues ( submunitions ) que s’autodirigeixen contra els tancs; actualment s’experimenta en l’ús de propulsants líquids per tal de substituir les actuals càrregues de projecció de pólvora.

Evolució de l'artilleria

Paral·lelament a l’evolució de l’artilleria en terra, es desenvolupà l' artilleria naval a partir del s XV. Els primers canons navals foren les bombardes; després foren adoptats els canons. Però l’arma naval més important era encara l’esperó. A la batalla de Lepant (1571) per primer cop l’artilleria féu un paper important dins la tàctica naval. Els galions, a diferència de les galeres, duien els canons arrenglerats a les bandes, i aquests bastiments en el transcurs del sXVII, per un procés d’augment progressiu de l’artilleria i del nombre de cobertes per a instal·lar-la, donaren lloc al triomf d’un nou tipus de vaixell: el navili. Mentrestant, en esdevenir l’artilleria l’armament principal dels vaixells, la tàctica naval hagué d’ésser modificada. A partir de mitjan s XVII tots els vaixells de guerra de navegació a vela (navilis, fragates, corbetes, etc) dugueren l’artilleria muntada pràcticament igual. L’any 1774 fou construïda a Escòcia la carronada, canó de tir més precís. Fins a la fi del s XVIII els projectils foren massissos i esfèrics i en general predominaven les bales destinades a desarborar els vaixells, però amb l’aparició, al mateix segle, de la granada, hom centrà el foc contra el buc. En sorgir la cuirassa de ferro, els projectils explosius clàssics esdevingueren en bona part inefectius i calgué crear-ne de més potents. Hom inicià aleshores la cursa entre la cuirassa i l’artilleria, resolta a la fi a favor de la darrera. A la darreria del s XIX s’imposà definitivament l’artilleria de càrrega posterior. El muntatge de les peces canvià totalment en inventar-se la torre, muntada per primer cop en el cuirassat nord-americà Monitor . Els progressos de l’artilleria naval al sXX han estat orientats en dos sentits: increment de la rapidesa de tir i augment de la potència dels projectils. En els vaixells de guerra moderns cada torre compta amb un muntatge de peces doble, triple o quàdruple i una direcció de tir, que constitueix un conjunt tancat amb protecció pròpia. De la Segona Guerra Mundial ençà el coet i el míssil s’han revelat com a armes importants, i han fet entrar l’artilleria naval en una nova fase. Actualment, els únics calibres que es fabriquen són els de 76 i 127 mm, de tir ràpid.

Col·laboració: 
CRo / FLS
Llegir més...