Tenen força caràcters comuns amb els ascomicets, com la manca de cèl·lules flagel·lades, el miceli d’hifes quitinoses, septades, amb els septes travessats per una sinapsi (en aquest cas tubular), les formes de reproducció, etc. En general, però, els basidiomicets es revelen força més evolucionats que els ascomicets: per exemple, el cicle reproductor primitiu (amb una fase gametofítica i dues d’esporofítiques), no rar entre els ascomicets, solament es conserva en alguns basidiomicets arcaics (uredinals), i en la resta dels casos es presenta reduït a l’aparell esporofític, constituït per un miceli vegetatiu primari, de cèl·lules uninucleades, i un miceli secundari, amb cèl·lules binucleades originades per somatogàmia (peritogàmia) entre cèl·lules de micelis compatibles; aquesta compatibilitat depèn del tipus de tal·lus (heterotal·lisme). Les hifes dicariòtiques del miceli secundari formen amb molta freqüència fíbules en forma d’ansa.
Cicle vital dels basidiomicets
Josep Lluís Ferrer
Les cèl·lules terminals del miceli secundari poden originar fructificacions amb espores basidiògenes (entre les uredinals i les ustilaginals), que per germinació produeixen els basidis, o bé fructificacions més o menys carnoses, els carpòfors, amb els basidis disposats en un himeni descobert o formant un teixit fèrtil clos, la gleva, típiques de la resta dels basidiomicets. Com els ascomicets, presenten també reproducció directa, amb producció d’espores asexuals (tal·lòspores, conidiòspores), sense, però, que aquesta arribi a tenir tanta importància. Això no obstant, també hi ha basidiomicets imperfectes, dels quals només és conegut aquest tipus de reproducció, inclosos també entre els deuteromicets.
Hom distingeix dues grans subclasses de basidiomicets: les fragmobasidiomicètides (o heterobasidiomicètides), que comprenen fongs primitius amb basidis septats transversalment o longitudinalment, i les holobasidiomicètides, amb fongs més evolucionats, dotats de basidis típics. Alguns gèneres han sofert una liquenització que ha originat els basidiolíquens. Els basidiomicets més primitius (uredinals, ustilaginals) són tots paràsits de plantes, a les quals causen diverses malalties. Fora d’aquests, la forma de vida típica dels basidiomicets és la saprofítica, sobre matèria orgànica morta (humus del sòl, fusta, etc.), la descomposició de la qual depèn d’elles en bona part. Algunes espècies viuen sobre arbres, dèbils o ferits, la mort dels quals acceleren. Moltes altres espècies constitueixen micorriza de molts arbres. L’aparell esporífer (carpòfor) és de mida sovint considerable i de formes, coloracions, olors, etc., molt variades. Aquests aparells constitueixen la majoria dels bolet, amb força espècies comestibles, un gran nombre d’indiferents o d’immenjables (suberoses, amargues, picants) i algunes de francament metzinoses.