És la llengua dels amazics (o berbers, que és com anomenaren aquest poble els grecs i els romans) i pot ser considerada la llengua autòctona de tot el nord d’Àfrica, tot i el retrocés territorial a conseqüència de la islamització i l’arabització dels seus parlants a partir del segle VII.
L’amazic és essencialment una llengua oral i està dividit en un gran nombre de dialectes. Les diferències entre uns i altres poden ser considerables a causa tant de la separació geogràfica dels diferents grups de parlants com del contacte amb les diferents llengües que han entrat en el seu territori al llarg dels segles: des del púnic i altres llengües fenícies o el llatí, en l’antiguitat, a l’anglès i el francès, en l’època de les colonitzacions europees, principalment. Tanmateix, al costat dels factors anteriors, l’expansió de l’islamisme i la ràpida arabització consegüent dels habitants de la zona, conjuntament amb l’absència de tradició escrita, és en gran part responsable del retrocés en l’ús de la llengua i de la disparitat dels dialectes.
Els dialectes més importants, pel nombre de parlants i per l’extensió geogràfica, són el cabilenc o taqbaylit i el taixawit a Algèria; el rifeny o tarifit, el tamazic i el taixelhit al Marroc, i els dialectes tuàregs al desert entre Algèria, Níger, Mali i Burkina Faso. Les dades sobre el nombre de parlants són aproximades, perquè no se n’ha pogut fer mai una estadística fiable i sovint els mateixos amazigòfons no es declaren com a parlants de la llengua.
L’amazic té un sistema d’escriptura alfabètica propi, el tifinag, que hom emparenta amb l’alfabet líbic (libicotifinag), i es remunta a 2.500 anys d’antiguitat. S’ha mantingut entre els tuàregs, tot i que amb usos tradicionalment força restringits (funeraris, simbòlics i lúdics, bàsicament). L’estructura de la llengua encara és poc coneguda. Els mots comporten un tema i unes desinències. L’arrel és sempre consonàntica, i el sistema és anàleg al de l’àrab. Com en l’àrab, les vocals són a, i, u, bé que apareix un nou so [ә]. Els gèneres són dos: masculí, marcat per una vocal inicial, i femení, que presenta una t davant aquesta vocal. El nombre és singular o plural, marcat per la vocal a abans o després de l’última consonant (sing: agadir, ‘graner’; pl: igudar), o bé per l’addició d’una n final (sing: argaz, ‘home’; pl: irgaze). El verb es presenta en forma simple, i la derivada es construeix mitjançant l’addició de prefixos. La construcció de frases subordinades és molt poc usual. Quant al lèxic, hom hi nota una gran quantitat de vocabulari àrab, especialment en mots referents a la vida intel·lectual i religiosa.
La recuperació de la llengua escrita i el seu conreu culte no s’inicià fins a mitjan segle XX, amb la recuperació de la consciència com a poble dels amazics. El seu ús generalitzat passa, tanmateix, per l’elecció de l’alfabet que s’ha d'utilitzar: el tifinag, l’àrab o el llatí. Actualment es fan servir tots tres, encara que l’opció que sembla tenir més possibilitats és l’escriptura llatina, acompanyada d’un ús simbòlic del tifinag.