Descripció
Té la pell coberta de pèl curt, de coloració diversa (negra, castanya, etc.) o clapada. La forma domèstica deriva de diferents espècies salvatges, possiblement de l’ur, i fou originàriament domesticat a l’Àsia, 10.000 anys aC. El bou és el menys dòcil dels animals domèstics, i és anomenat sovint per això bou brau o simplement brau; el seu caràcter agressiu no el fa apte per a les labors agrícoles, llevat de quan és castrat, i és destinat sobretot a la propagació de l’espècie. La necessitat de castrar la major part dels individus per tal d’obtenir-ne un rendiment com a animals de tir, de labor o d’escorxador, ha fet que, en l’ús comú, el mot bou tendeixi a especialitzar-se en aquest sentit i que alguns sinònims, especialment brau i toro, siguin emprats per a designar el bou no castrat. La femella del bou és la vaca, i els individus joves són anomenats jònecs i, si no passen d’un any, vedells. Llur crit és anomenat mugit o mugiment, bramul, bram i braol. Viuen uns quinze anys.
Parts principals del bou: 1, ull; 2, banya; 3, orella; 4, tos; 5, morro; 6, narius; 7, creu; 8, esquena; 9, espatlla; 10, flanc; 11, anca; 12, ventre; 13, vit; 14, cua; 15, cuixa; 16, peülla; 17, peu; 18, canya; 19, genoll; 20, pit; 21, barballera; 22, coll
© Fototeca.cat
El bou és representat per nombroses races, repartides per tots els continents, diferents per l’aspecte (especialment el color del pelatge), i per les dimensions, i sobretot segons les característiques de millora genètica artificial introduïdes per l’home per obtenir-ne un millor rendiment. Les races poden ésser agrupades segons el tipus de perfil del cos, segons llur distribució geogràfica o segons les aptituds que tenen. Les principals races (individus longilinis i de perfil gairebé còncau) de bous destinades, per encreuament amb vaques de la mateixa raça, a l’obtenció de femelles (vaques) lleteres, són l’holandesa, la bretona, la simmenthal, la friburguesa, la suïssa, la jersey i la guernesey; les destinades a producció de carn (individus brevilinis i hipermètrics, amb metabolisme baix) són sobretot la durham, l’aberdeen-angus, la galloway, la hereford i la charolaise; les destinades al treball són principalment la gascona i la romanyola; i, com a mixta, la pirinenca. D’altres races de bous, degudament seleccionats i ensinistrats, són destinades a les corregudes de bous.
El bou en la mitologia i el folklore
El bou representat en el palau de Cnossos (Creta)
Julie Z (CC BY-NC-ND 2.0)
Les representacions més antigues del bou són obra dels artistes paleolítics , els quals el representaren quan encara vivia en estat salvatge, ja sia per propiciar la caça d’acord amb les teories sobre la màgia simpàtica, ja sia com a símbol sexual, segons les darreres teories d’André Leroy-Gurhan. A l’època neolítica (VI mil·lenni aC) pertanyen els caps de bou, modelats amb argila i proveïts de banyes naturals, trobats a Çatal Hüyük (Anatòlia). Sembla que aquest animal, ensems amb el boc, tots dos ja domesticats, tingué un paper important en la religió de les primeres col·lectivitats organitzades, com a símbol de fecunditat. En època històrica el bou simbolitzà, a les religions mesopotàmiques, la força viril; sovint serví per a representar els déus Sin i Marduk a Babilònia. També a l’Índia el seu culte assolí una gran importància, sobretot a la vall de l’Indus. En el període vèdic fou símbol de la fertilitat i del poder i víctima obligada de diversos sacrificis, després dels quals la seva carn era menjada pel sacrificador; així mateix formà part de la dieta dels rishi i dels bramans. També ha estat un dels animals sagrats de les societats mediterrànies. Creta en forneix, durant el II mil·lenni aC, una documentació important relacionada amb el culte al Minotaure; d’altra banda, els frescs de les sales del palau de Cnossos mostren una activitat ludicoreligiosa de la qual el bou, en tant que animal ple de potència, és protagonista. Per la seva banda, Egipte forneix testimonis de culte al bou; aquest animal hi representà Tot i Omnifis i fou també adorat sota la forma d’animals vius amb els noms de Merur o Mneris i Apis. A les Balears, per influències mediterrànies orientals, hi ha testimonis que proven igualment un culte al bou; els principals són els caps de bronze trobats a Costitx (actualment al Museo Arqueológico Nacional, de Madrid).
La mitologia grega féu també seu el caràcter sagrat del bou, que esdevingué protagonista de mites (tal com el del rapte d’Europa per part de Zeus transformat en aquest animal) i al qual fou atribuïda una constel·lació (Taure). A l’època romana el bou tingué un gran paper en la religió oficial de l’estat, en la qual servia d’animal propiciatori, com ho demostren els relleus de l'Ara Pacis; i també en els cultes d’origen oriental introduïts a Roma durant l’Imperi. Hom el troba, d’una banda, fent d’atribut del déu militar Júpiter Doliquè i, de l’altra, ocupant un lloc important en el culte d’Atis i de la Magna Mater, puix que fou utilitzat en les cerimònies del Taurobolium, ritu que servia per a purificar els iniciats i del qual l’epigrafia forneix nombrosos testimonis arreu del món romà. També tenen aquell antic origen ritual els jocs de bous característics de l’etnografia mediterrània, sota formes diverses, algunes de les quals encara perduren. Entre elles, la d’origen castellà, amb mort cruenta de l’animal, ha pres volada en esdevenir l’espectacle de la corrida , segons les regles de la tauromàquia.
Als Països Catalans, les festes tradicionals amb bous reben el nom de correbou o, simplement, bous.