Constituïa per als grecs una de les principals proves atlètiques. A Roma la pràctica del pugilatus adquirí una espectacular popularitat, però perdé la seva qualitat esportiva. Modernament, la pràctica de la boxa començà a Anglaterra (vers la fi del segle XVIII), vorejant sovint la il·legalitat i sostinguda per l’atractiu de les fortes juguesques. Aviat interessà determinats cercles aristocràtics. El primer campió fou James Figgs, imbatut des del 1719 fins al 1730 en la inicial modalitat de punys nus. El marquès de Queensberry (1865) feu reglamentar l’ús dels guants protectors, introduïts per Jack Broughton, i limità els combats a un nombre convenient de represes (fins aleshores hom combatia sense límit). D’Anglaterra, la boxa s’estengué ràpidament a Europa i als EUA. En aquest primer període destacaren Jacob i Tom Hyer, John L. Sullivan, James J. Corbett, Robert L. Fitzsimmons, James J. Jeffries i Tommy Burns. A partir del 1900 sorgiren els grans campions internacionals. Hom disputa els combats sobre un ring limitat per dotze cordes. La direcció del combat i la decisió respecte al guanyador radiquen en un àrbitre, assistit algunes vegades per un nombre variable de jutges. La victòria pot ésser obtinguda per punts, per knock-out (KO), per desqualificació, abandó o per inferioritat del contrari. Per a la puntuació dels púgils hom té en compte els atacs efectius amb totes dues mans, la defensa, la tècnica en general, la potència dels cops, la resistència física i la correcció reglamentària. És derrotat per knock-out el púgil que ha caigut per l’efecte d’un cop legal i no s’aixeca abans de finir el compte de deu segons. L’abandó es produeix quan un dels pugilistes refusa de continuar el combat i aixeca la mà, o el seu mànager llança la tovallola al ring com a senyal equivalent. La inferioritat o knock-out tècnic (KOT) es produeix quan, a judici de l’àrbitre, un dels contendents no es troba en condicions físiques de continuar el combat. L’esgrima en boxa divideix els cops d’atac en dues sèries: els cops per línia interna i els cops per línia externa. Els primers entren dins la guàrdia del contrari: els directes de dreta (cross) i d’esquerra (jab) al cos i al rostre i l’uppercut, cop potent i precís de baix a dalt dirigit a l’estómac o al mentó. Els cops externs s’apliquen envoltant la guàrdia adversària; els més característics són el swing i el ganxo (hook). Els moviments i les fintes defensives més importants són el duckling, el slipping, el blocking, el side-stepping, l’agafada, i el més espectacular i difícil, el weaving. Hom ha establert unes categories reglamentàries en funció del pes dels atletes. La pràctica de la boxa exigeix una escrupolosa atenció mèdica i una preparació física acurada. Des del 1900 fins a la fi del 1970 moriren més de 450 boxadors a causa de cops rebuts en combat. En conseqüència, fou iniciada una intervenció considerable dels poders públics en el seu control. Els principals organismes que regeixen la boxa professional són la World Boxing Council (WBC), la World Boxing Association (WBA) i la New York State Athletic Commission (NYSAC). Cal fer esment, a més, de l’Association Internationale de Boxe Amateur (AIBA), que dirigeix, com a únic organisme internacional, la boxa amateur.
Categories i pesos
| amateur (IABA) (en kg) | professionals (WBC) (en kg) | |
|---|---|---|
| mosca lleugera | menys de 48 | menys de 49,032 |
| mosca | 48-51 | 49,032-50,801 |
| gall | 51-54 | 50,802-53,254 |
| ploma | 54-57 | 53,525-57,151 |
| lleuger júnior | - | 57,152-58,966 |
| lleuger | 57-60 | 58,967-61,234 |
| superlleuger | 60-63,5 | 61,235-63,502 |
| wèlter | 63,5-67 | 63,503-66,677 |
| superwèlter | 67-71 | 66,678-69,852 |
| mitjà | 71-75 | 69,853-72,573 |
| semipesant | 75-81 | 72,574-79,377 |
| pesant | 81-85 | 79,375-85 |
| superpesant | més de 85 | més de 85 |