La cantata aparegué, com l’òpera i l’oratori, al començament del s. XVII, quan s’imposà la monodia acompanyada. Llur origen comú fou l’adopció, vers el 1600, del nou estil anomenat rapresentativo , conjuntament amb el baix continu. Però la cantata es distingeix dels dos altres gèneres per la seva destinació (peça de concert o d’església, mai de teatre) i pel seu caràcter líric. Els florentins Caccini ( Nuove musiche , 1602) i Peri ( Varie musiche, 1609) foren els primers a conrear-la. D’antuvi consistí en una curta escena fragmentada i un sol personatge ( Combattimento di Tancredi e Clorinda , de Monteverdi, 1624). No trobà la seva forma definitiva fins a mitjan s. XVII, amb Luigi Rossi i Giacomo Carissimi. Aleshores agafà amplitud: l’orquestra es desenvolupà, augmentà el nombre de personatges i aparegueren els conjunts vocals. Rossi i Carissimi a Roma, Legrenzi i Cavalli, a Venècia, Scarlatti a Nàpols, entre d’altres, divulgaren la moda de la cantata de cambra i en fixaren l’estil, mentre que Viadana ( Concerti ecclesiastici , 1602) i el mateix Carissimi i més tard Schein ( Geistliche Konzerten, 1618-26) a Leipzig, etc, feren aparèixer llur sacri concerti o cantate morale o spirituali , primícies de la cantata d’església. Tanmateix, és difícil de definir els límits de la cantata. Des de mitjan s. XVII hi ha un repertori incoherent de música vocal, la descripció de la qual, feta alguna excepció, podria ésser aquesta: en música religiosa, oratorio a Itàlia, motet a França, anthem a Anglaterra i Kantate a Alemanya, que designen gèneres extremament veïns, sovint confosos; en música profana, cantata italiana (de caràcter líric), cantata francesa (l’aparició d’un element narratiu li dóna sovint l’aspecte d’una òpera de saló), a les quals hom podria afegir el villancico hispànic dels s. XVI-XVIII. Fins al final d’aquest segle, Itàlia i Alemanya conservaren un monopoli de la cantata (generalment profana en els italians, sagrada en els alemanys). Altres compositors de cantates foren Stradella, Alessandro Scarlatti, Kittel, Tunder, Buxtehude, Pachelbel i Schütz ( Kleine Geistliche Konzerten , 1636-39). La breu història de la cantata sagrada és dominada per J.S. Bach. Negligida pels clàssics i els romàntics, la cantata ha retrobat una certa importància al s. XX amb Bartók (cantata profana), Webern (dues cantates) i, sobretot, Stravinskij ( Persephone, 1934). Schönberg, amb l' Ode to Napoleon Buonaparte (1942-43), ha creat un nou tipus de cantata amb un sol personatge, el qual, acompanyat per un conjunt de cambra, declama segons el procediment del Sprechgesang (recitat).
f
Música
Literatura