Des dels inicis, l’elaboració de censos respon a la necessitat dels poders públics de disposar d’un instrument per a dur a terme amb la major eficàcia determinades funcions, com són la recaptació d’impostos o el reclutament. A mida que l’estat ha anat guanyant en poder i complexitat, els censos han esdevingut més comprensius i detallats i, al mateix temps, han esdevingut una de les fonts principals dels estudis demogràfics. En els censos generals hom fa figurar diverses dades que il·lustren sobre l’edat, el sexe, l’estat civil, la instrucció i la professió dels individus, així com d’altres de referides a la constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges que ocupen i d’altres particularitats complementàries. Aquestes dades permeten classificacions, filiacions i enquadraments i donen lloc a registres útils a l’administració i al govern del país. Hi ha censos parcials com el de la riquesa ( cadastre ), el de les persones d’edat escolar ( cens escolar ), el de les que tenen dret a votar ( cens electoral ), el d’oficis ( cens laboral ) o professions ( cens professional ), el de classificacions per procedència o lloc de naixença ( cens d’immigrats , d’estrangers , etc). Hi ha també censos parcials referits a determinades fonts econòmiques, com el cens industrial, l’agrícola (cadastre), el ramader, l’avícola, el d’habitatges, etc. Ja al s XXII aC, l’emperador xinès Yao va fer-ne un que constituïa una estadística general damunt els seus dominis. Altrament, l’establiment de censos i de cadastres constituí activitats damunt les quals era basada l’organització pública dels antics pobles orientals. El llibre I de les Cròniques i el dels Nombres , de la Bíblia, són si fa no fa estadístiques demogràfiques. A Egipte, el rei Amasis instituí oficialment el cens, el qual consta que era igualment establert a Grècia. A la Roma clàssica consistí en un recompte quinquennal dels ciutadans i llur classificació segons la fortuna, fet per a determinar les classes, les centúries i els imposts. A partir del 435 aC aquest treball fou encomanat als censors. També els àrabs realitzaren llurs empadronaments, i en consten de fets a llurs dominis ibèrics (721, 735, 746, etc). Semblantment, Carlemany dugué a terme empadronaments, i l’imitaren Anglaterra i la República de Venècia. De la corona catalanoaragonesa n'ha pervingut, especialment, el fogatjament, relació de caps de família afectats per determinats repartiments o tributs, a partir del s XIV. Aquests padrons, però, no contenien els focs exclosos del tribut que originava el repartiment. Del Regne de València, hom n'ha conservats diversos, com els dels anys 1418 i 1483; del Principat de Catalunya, d’entre el 1365 i el 1553; del comtat de Ribagorça hi ha un fogatge del 1381. El primer fogatge del Regne d’Aragó és del 1495, i en fou confeccionat un altre el 1650. El Regne de València disposa, a més, del recompte de població fet per Jeroni Munyós en 1565-72, de diversos recomptes de població morisca, d’origen eclesiàstic (1527-28 i 1585) o civil (1563 i 1602), i dels recomptes oficials generals del 1609 i el 1646. Els morabatins mallorquins s’iniciaren al s XIV, però el primer recompte de la població de Mallorca fou fet el 1585. Vers el 1750 fou fet un cens per iniciativa de l’autoritat eclesiàstica, i el 1784, per la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. A Menorca, els primers fogatges són del 1573 i del 1588, i el primer cens de l’illa fou fet confeccionar pel governador Kane, publicat el 1723, si bé no incloïa els militars i clergues, llavors nombrosos. A Eivissa, el primer recompte de focs és d’origen eclesiàstic (1392); hom disposa igualment d’un recompte de població fet amb dades facilitades pels rectors, del 1669. A la fi del s XVII, Josep Aparici anotà les xifres de cases de totes les localitats del Principat, excloses, tammateix, les comarques incorporades a França pel tractat dels Pirineus. Per al conjunt de la monarquia hispànica de Felip de Borbó, el primer cens fou confeccionat l’any 1717, per ordre del marquès de Campoflorido; fou intitulat Vecindario general de España , i distribueix els veïns en homes, cavallers i nobles. Per a la part corresponent al Principat de Catalunya, ordenada per l’intendent José de Pedrajas, foren aprofitats els treballs duts a terme el 1716 per a l’establiment del nou impost personal i unificat del cadastre. En aquesta part, a l’igual que en la Relación general de la población del Principado de Cataluña (1718), que rectifica i completa el Vecindario anterior, la distribució és feta encara per vegueries. Partint, probablement, dels mateixos documents cadastrals de 1716-18, en 1718-19 fou confegit un nou padró estadístic de cases i, per primera vegada, d’habitants, distribuït per corregiments. Per a la part corresponent al Regne de València, el Vecindario és considerat del 1715. També al Regne de València fou fet, el 1735, un altre cens de veïns de caràcter fiscal. Hi ha notícia d’un cens de la monarquia hispànica ordenat el 1748 pel marquès de La Ensenada, i d’un altre, ordenat el 1768 pel comte d’Aranda, distribuït per bisbats, bé que hom no coneix el detall de molts d’ells, especialment dels catalans. En el del 1787, fet fer pel comte de Floridablanca, per primera vegada els habitants de cada localitat són classificats per edat, sexe i estat civil, amb indicació del nombre dels dedicats a cada professió i el complement de les institucions religioses. El 1794 Antoni Josep Cabanilles confeccionà un cens del Regne de València per veïns, probablement a base de les dades del cens de Floridablanca. Un nou cens iniciat per Eugenio Lanuza fou confeccionat el 1797, en temps de Carles IV, i un Censo de frutos y manufacturas , del 1799, per Juan Polo y Catalina, el qual també contenia xifres de població. El 1802 fou estaberta a Madrid una oficina d’estadística, i foren fixades unes normes per a reglamentar la confecció del cens. El govern de Josep Bonaparte intentà de confeccionar un cens espanyol el 1810. El 1819 fou establert un cens de veïns, amb informació per a cada localitat industrial, minera i agrària, de la contribució cadastral i de la distància a la capital del corregiment. Pascual Madoz emprà la matrícula cadastral del 1842 en donar les xifres de població i de tributació en el seu Diccionario geográfico-estadístico histórico de España . La Catalunya sota administració francesa fou afectada per la disposició sobre l’estadística de població del 22 de juliol de 1791, i fou inclosa en el primer cens modern, fet fer per Napoleó l’any 1801. Els decrets del 1822 orientaren el recompte de població per tot l’Estat francès cada cinc anys. Així, hom hi ha confeccionat censos a partir del 1836, amb excepció dels períodes de guerra. El primer cens general espanyol amb normes modernes data del 1857. Fou confeccionat amb cèdules de famílies, segons el model francès del 1817. És molt notable el cens del 1860 pels detalls que dóna dels nuclis de població de cada localitat i dels edificis, així com dels habitants. Creat l’Institut Geogràfic i Estadístic, foren confeccionats el cens del 1877 (en el qual per primera vegada figura la distinció entre habitants de dret i de fet), el del 1887 i el del 1897. Al juliol del 1887 hom havia publicat la llei que ordenava la confecció d’un cens cada deu anys, i des del 1900 hom disposà la confecció d’un cens els anys en els quals la darrera xifra acaba en zero (norma aconsellada posteriorment, a tots els països, per les Nacions Unides). La Generalitat de Catalunya en va establir un per al territori de la seva jurisdicció l’any 1936. El govern espanyol, a més dels de les dècades, en confeccionà un l’any 1965, aconsellat pels moviments interiors de població. El primer cens oficial d’Andorra és del 1944.
m
Sociologia
Demografia