i cognom | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

cognom

substantiu masculím
Dret civil    Història
dret civil dr civ i història hist
Nom de família.

Junt amb el nom (o nom personal, nom de pila o nom de fonts), constitueix la designació per la qual s’identifica un individu, si bé, en un grau divers, gairebé sempre es donen coincidències (de vegades molt freqüents) en les combinacions de nom i cognom . El cognom afegit al nom de fonts o de pila presenta diverses tipologies, segons les tradicions de les diferents comunitats culturals, ètniques i nacionals. Consistent en la majoria dels casos en el cognom del pare, en el de la mare o en els de tots dos, el cognom patern és un marcador característic dels sistemes de parentiu patrilineals, formalment incorporats i adaptats al dret civil dels estats moderns. La majoria dels codis incorporen només el cognom del progenitor masculí, i sovint aquest també passa a formar part del nom de les dones casades, desplaçant en la preferència el cognom de naixement, com és el cas de la tradició anglosaxona o germànica. Bé que en alguns casos, com ara en les tradicions catalana i castellana, es transmet el primer cognom de cadascun dels progenitors (en primer lloc el del pare), la successió de generacions fa prevaler la permanència del cognom patern, cas també dels cognoms portuguesos, en els quals el cognom de la mare ocupa el primer lloc. En els noms eslaus orientals (rus, búlgar, ucraïnès) el cognom és precedit pel patronímic.

El cognom constitueix un dret de la personalitat, inalienable i intransmissible, bé que alguns autors el consideren com un dret de propietat, i uns altres, un dret de tipus administratiu. L’ús de cognom propi no és solament un dret, sinó també un deure, i el codi penal tipifica com a delicte l’ús d’un cognom fals. Fins a l’entrada en vigor de la reforma del 2017, el codi civil espanyol assenyalava que els fills matrimonials havien de portar en primer terme el cognom del pare i després el de la mare; els fills extramatrimonials, els cognoms de la persona o les persones que els reconeguessin o dos cognoms corrents. Hom podia canviar el cognom mitjançant un expedient obert a petició de l’interessat. En atenció al principi d’igualtat establert per la Convenció de les Nacions Unides de 18 de desembre de 1979, que preveu la desaparició de la discriminació sexista en el dret al nom, la legislació espanyola donà l’opció als pares de modificar de comú acord l’ordre tradicional dels cognoms dels fills. Amb l’entrada en vigor de la reforma del Registre Civil (juny del 2017) es donà un pas més quan s’establí que a l’hora d’inscriure el nounat, l’ordre dels cognoms havia de ser expressament indicat pels pares i es deixava d’aplicar per omissió l’ordre tradicional.

El cognom als Països Catalans

El precedent del cognom en les cultures de base llatina és el cognomen, tercer element del nom oficial d’un ciutadà romà, i hom en situa l’origen com a element per a distingir uns individus d’uns altres a l’edat mitjana. El nom múltiple d’origen romà desaparegué gairebé totalment al segle VII, probablement perquè ja bastant abans n'havia desaparegut la inscripció al cens municipal. Les persones eren designades normalment per un nom únic, com era el costum germànic. A tot estirar, es mantingué un sobrenom atribuït a poques persones. La moda, al segle XI, divulgà certs noms i n'oblidà molts d’altres, amb l’empobriment quantitatiu consegüent. La necessitat de distingir les moltes persones de nom igual provocà la recerca de sistemes idonis per a no confondre-les. L’ús jurídic havia imposat la identificació de la persona per la filiació materna, sobretot en els juraments de fidelitat, ja des del segle XI: “Ramon, fill que fores d’Elisabet”. L’ús comú, però, preferí unes altres pràctiques més expressives. Així, al costat d’un doble nom normal o de nom seguit d’adjectiu, aparegueren, ja al segle IX i, sobretot, al X, els sobrenoms distintius introduïts per quem vocant (‘que anomenen’), qui vocatur (‘que s’anomena’), o bé alio nomine (‘per altre nom’) o quem alio nomine vocant (‘que criden amb un altre nom’). Les dones acostumaven a posseir cognoms al·lusius a llur bellesa i també afectius.

El mot català cognom sembla que fou introduït, pel record erudit d’època visigoda, per un personatge important: el jutge barceloní, i després bisbe sense seu, que signava “Ervigi cognomento (‘de cognom’) Marc” ja des del 975. La fórmula es troba, bé que rarament, durant el segle XI i precisament en el seu fill, també jutge, Ponç Bonfill Marc (des del 1017).

El sistema de molt el més corrent, però, fou el de cognomenar-se amb el nom del pare en genitiu. Sembla que podria ésser per imitació de l’ús àrab, com ho indica la fórmula completa: filius qui fuit, filius o prolis seguit de genitiu o del de. El vescomte de Barcelona ja apareix en un document secret de la cancelleria califal de Còrdova de la fi del segle X com a Guitard Arnal. La fórmula fou adoptada pels comtes de Barcelona ja a partir de Ramon Borrell. El sistema fou imitat de seguida per la gran majoria de persones, nobles o no, del país, la qual cosa sovint facilità la filiació familiar. Els eclesiàstics no solien seguir aquest costum: per fer constar llur càrrec, de clergue i monjo per amunt (fins a bisbe i abat) no fou corrent d’esmentar el nom patern fins més tard del segle XI. A l’occident de Catalunya de vegades apareix com a cognom el nom de la mare. L’alta i la baixa noblesa tendiren ben aviat (ja des del segle XI) a prendre com a distintiu el nom del seu feu territorial, sigui per mitjà del de + ‘topònim’ o bé en forma adjectivada. Si aquesta forma amb de fou després signe de noblesa, en els de classe social inferior el de acostumava a precedir un topònim menor, de vila, masia o de país forà, que, tanmateix, gairebé sempre s’ha perdut. La gran majoria de les famílies no vinculades a un feu immemorial continuaren usant, als segles XII i XIII, el nom del pare —aleshores, però, ja en nominatiu—, el d’una qualitat personal o el d’origen ètnic. Malgrat tot, la fixació del cognom, que apareix en els documents a partir dels segles XIII i XIV, en bastants casos devia ésser molt més antiga que no es deduiria dels documents; ho provaria la pervivència, en els llinatges, de cognoms d’origen germànic i d’uns altres ja totalment fora d’ús als segles XII i XIII. La traducció catalana del cognom, sense cap desinència peculiar, aparegué abans que la del mateix nom de la persona, el qual continuava en llatí: n'hi ha exemples ja del segle X. Tanmateix, per influència de la forma aragonesa i com a Navarra, Gascunya i Castella, al segle XIII, al País Valencià, s’estengué la utilització de la desinència en -is (o -es) en aquest tipus de cognom (Ferrandis, fill de Ferran).

A partir del segle XIV el cognom esdevingué pràcticament fixat en una família (llinatge), i la generalització dels llibres de baptisme a partir del segle XVI contribuí a fixar-ne les formes gràfiques. La regla successòria del cognom no fou pas observada rígidament. Sovint el canvi de cognom era imposat com a condició per a heretar: en aquest cas al nou cognom s’acostumava a posposar el cognom antic precedit de l’adverbi òlim (molt sovint també amb l’adverbi més genèric d'àlies). La causa de canvi que ha perdurat és, en certes famílies catalanes lligades a la propietat rural, la que prové del dret de la pubilla rica a imposar el seu cognom al marit i als descendents. El costum de la noblesa d’emprar com a cognom el llinatge de tots dos progenitors, i sovint també d’ascendents més llunyans, fou imitat per altres classes de la societat catalana (com també de la castellana), concretat en forma de cognom patern seguit de cognom matern i units, generalment, amb la conjunció i (a diferència de Castella). La partícula de, indicadora de llinatge privilegiat, es fixà unida a cadascun dels dos cognoms si ambdós llinatges eren privilegiats, o només a un si l’esmentada condició solament a ell afectava.

Fins al segle XII la dona no tenia cognom o segon nom: únicament emprava en els documents el seu nom personal seguit, generalment, de la paraula llatina femina (Emmon femina), d’un sobrenom (Ermessen quam vocant Gudrold), d’un títol o càrrec, usualment el del marit (Letgarda comitissa o Fredeburga abbatissa) o de la paraula expressiva de la seva condició (Aurezza femina devota). Des del segle XII les dames nobles apareixen amb el cognom de llurs marits (Sibil·la d’Horta). Al segle XVI, i fins al XVIII, la dona casada usà el cognom del marit amb desinència femenina (Elisabet Solana). Aquest costum, però, es perdé i donà pas a un altre que perdurà fins a mitjan segle XIX: la casada portava el cognom propi precedit del cognom del marit i separat per la copulativa i (Maria d’Aguilar i Palau: Maria Palau muller d’un d’Aguilar). Tradicionalment, també, la dona casada portava el seu cognom (o cognoms), seguit sovint del del marit precedit per la preposició de (Teresa Julià de Ponts o Teresa Julià i Mates de Ponts), pràctica avui en dia en desús. Se sol unir amb un guionet els dos cognoms, patern i matern, quan es volen perpetuar com a llinatge en la descendència (doble cognom).

La grafia dels noms ha estat molt diversa i molt sovint ha seguit les variants fonètiques regionals. El registre civil (l’establiment del qual a l’Estat espanyol no fou ordenat definitivament fins el 1870), ultra establir els dos cognoms (a diferència de la norma general a l’Europa occidental del sol cognom patern, aplicada a Catalunya sota l’Administració francesa), contribuí a fixar la grafia errònia de molts cognoms. És bastant freqüent la tendència actual de restituir la forma correcta o etimològica de certs cognoms castellanitzats o estrafets per l’ús. 

Col·laboració: 
AMM / MxC / AFE
Data de revisió: 
2017-06-08
Llegir més...