Sovint recorrien al cant i a la dansa. Tingué com a origen els himnes i els cants religiosos de la Grècia primitiva i assolí importància en el ditirambe. En Èsquil, Sòfocles i Eurípides els coreutes dialogaven amb els actors, comentaven l’acció i hi intervenien fins i tot amb funcions de protagonista (Coèfores, Eumènides). Les intervencions del cor rebien els noms d'estrofa, antístrofa, melodrama i epode. El cor còmic exposava les idees de l’autor (paràbasi). A la comèdia nova i la comèdia romana no hi havia cor. A la tragèdia romana, les intervencions corals no seguien cap normativa. Durant l’edat mitjana, el teatre litúrgic tingué cors, com també les moralitats, més tardanes. El teatre renaixentista se serví del model grec. El teatre contemporani, en recuperar convencions anteriors al segle XIX i en adoptar procediments de diverses tradicions escèniques, dóna un relleu nou al cor: expressionisme (Hasenclever, Toller, O'Neill), teatre èpic (Brecht), teatre poètic (Eliot), teatre de la crueltat i altres formes d’experimentació amb grups d’actors, com les del Living Theatre.
m
Teatre