i diacronia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

diacronia

substantiu femeníf
lingüística ling
Manera de considerar els fets lingüístics des del punt de vista de llur evolució.

Fins al s XIX els estudis lingüístics tenien una orientació predominantment diacrònica, car el coneixement de l’evolució de la llengua constituïa una part de la història d’un poble. A més, hom cercava en els factors històrics (substrat, superstrat, colonitzacions, etc) les causes de les vicissituds d’un domini lingüístic. Els iniciadors de la distinció entre diacronia i sincronia foren Gaberenz i, especialment, Saussure, però hom en troba precedents, al s XVIII, en l’obra de Thurot. Saussure donà la prioritat a la sincronia, car la dimensió sincrònica és la coneguda pels parlants. Cal precisar, però, que no hi ha una sincronia pura, sinó que, pel fet de conviure uns quants sistemes en una parla i en un moment determinat, la diacronia és present també en la sincronia. La lingüística estructural, de primer sincrònica, ha estès després els seus esforços a la diacronia, la qual entén com l’evolució dels sistemes d’una llengua o dialecte, i ha anat fent veure en èpoques successives l’estabilitat i els canvis de valor dels elements de cada sistema. Centrats sobre un eix diacrònic, destaquen els estudis de fonologia de Martinet, Alarcos Llorach i Lüdtke i els de semàntica de Coseriu, entre d’altres.

Col·laboració: 
JVC
Llegir més...