i esperanto | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

esperanto

esperanto (es), Esperanto (en)
substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
esperanto (es), Esperanto (en)
Coberta d’una traducció a l' esperanto de La mare , de Santiago Rusiñol, en una edició de 1908
© Fototeca.cat
lingüística ling
Llengua internacional creada a Polònia (1887) per Ludwik Lejzer Zamenhof com a instrument neutral de comunicació.

L’autor, que signava Dr Esperanto ( Esperanto = el qui té esperança), l’anomenava simplement llengua internacional ; ben aviat, però, el seu pseudònim esdevingué el nom de la llengua. La gramàtica és d’una gran simplicitat i sense excepcions. L’alfabet té 28 lletres de fonètica clarament definida i constant. Tots els polisíl·labs són plans. Un mateix radical pot fer de substantiu, adjectiu, verb o adverbi. Només la desinència caracteritza les parts de l’oració: les terminacions o, a, i, e indiquen, respectivament, substantiu, adjectiu, verb (infinitiu) i adverbi. Substantius i adjectius fan el plural afegint una j a la respectiva vocal final (amb la qual forma els diftongs decreixents oj, aj , pronunciats oi, ai ). La desinència n és signe d’acusatiu. Només hi ha un model de conjugació i tots els verbs són regulars, amb 12 desinències invariables: i (infinitiu), as (present), is (passat), os (futur), us (condicional), u (imperatiu-subjuntiu), ant, int, ont (participis actius de present, passat i futur, respectivament), at, it, ot (participis passius). L’article definit és sempre la i no n'hi ha d’indefinit. L’enginyós sistema d’afixos dóna a l’esperanto unes possibilitats il·limitades, puix que permet de compondre diversos mots (algun cop més de quaranta) d’una sola arrel, amb la particularitat, encara, que els afixos tenen valor independent i poden fer d’arrels de nous mots. Així, bé que el vocabulari consti principalment d’arrels internacionals d’origen llatí, grec, germànic i eslau, l’estructura morfològica és més aviat la d’una llengua aglutinant, com les del grup altaic i les ugrofineses.

El 1986 era parlada per uns dotze milions de persones. El diccionari general Plena Ilustrita Vortaro (París, 1970) conté unes 16.000 arrels, que permeten la formació d’uns 160.000 mots. Cal afegir-hi, encara, els dels 163 vocabularis especialitzats. Una acadèmia internacional, l’Akademio de Esperanto, vetlla per la unitat de la llengua i en segueix l’evolució. La producció literària, traduïda i original, és força abundosa. Ultra les grans obres de la literatura universal, hom ha traduït a l’esperanto els tresors literaris de llengües minoritàries, que han assolit així una difusió mundial. Al costat de l' Esperanta Antologio d’obres originals, hi ha una sèrie d’antologies de literatures nacionals, la primera de les quals fou precisament la catalana (Kataluna Antologio). L’esperanto és ensenyat a universitats d’arreu del món —dins l’Estat espanyol n'hi ha càtedra oficial a La Laguna, Tenerife— i en col·legis i escoles de molts països. Hi ha emissores de ràdio que tenen programes en esperanto (com Varsòvia, Roma, Pequín, Zagreb, Viena, Sofia i, als Països Catalans, València i Sabadell). Hi ha un gran nombre de publicacions periòdiques en esperanto, tant generals com especialitzades. Hi ha hagut nombrosos congressos mundials d’esperanto —el cinquè fou a Barcelona, el 1909—. L’organisme actual més important és la Universala Esperanto-Asocio (Rotterdam).

Col·laboració: 
MaC
Llegir més...