i fecundació | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

fecundació

fecundación (es), fertilization (en)
substantiu femeníf
Biologia i ecologia
fecundación (es), fertilization (en)
biologia biol
Procés inherent a la reproducció sexual en el qual es produeix la unió de dues cèl·lules haploides o gàmetes a fi d’originar una cèl·lula diploide o zigot, d’on sorgirà un nou individu.

En la fecundació cal tenir en compte la procedència dels gàmetes, el lloc on es produeix la unió i les particularitats pròpies del procés. Quant a la procedència dels gàmetes, ambdós poden provenir d’un mateix individu ( autogàmia), o bé es poden originar en individus diferents, com en el cas de la fecundació encreuada, que comporta un intercanvi genètic que condueix a la variabilitat, mentre que l’autogàmia condueix a l’homozigosi. Els gàmetes que s’ajunten, bé que s’originin en individus diferents, poden ésser iguals morfològicament i fisiològicament, i en aquest cas hom parla d'isogàmia (protozous, esponges, etc), o bé diferents, i aleshores hom parla d'heterogàmia. La isogàmia suposa una absoluta identitat sexual entre tots els individus d’una determinada espècie, car tots tenen el mateix aparell reproductor i són capaços de produir el mateix tipus de gàmetes; això comporta la no-existència del sexe. L’heterogàmia, per contra, suposa l’existència, en una mateixa espècie, de dos tipus d’aparells reproductors, l’aparell reproductor masculí, capaç de produir un tipus de gàmeta petit i mòbil, l'espermatozoide, i l’aparell reproductor femení, que produeix els gàmetes femenins, grossos i immòbils, els òvuls ( òvul); això comporta l’existència del sexe. Si aquests dos aparells són en individus diferents, l’espècie és anomenada unisexual, i els seus integrants es divideixen en dues categories, la dels mascles i la de les femelles, cadascuna amb el seu aparell corresponent. Però si ambdós aparells coincideixen en un mateix individu, l’espècie és hermafrodita, i l’individu té tots dos sexes, malgrat que ambdós aparells no funcionin mai a la mateixa època de la vida. Quant al lloc on es produeix la unió dels gàmetes, pot ésser a fora del cos dels individus productors dels gàmetes (fecundació externa) o bé a l’interior de l’aparell reproductor d’un dels progenitors (fecundació interna). La fecundació externa només és possible en un medi aquàtic, a causa de la impossibilitat de desplaçament dels gàmetes en un medi terrestre, i té efecte tant en espècies isogàmiques com heterogàmiques. És pròpia d’animals aquàtics (mol·luscs, esponges, peixos, crustacis, etc) o bé d’animals terrestres que fan la reproducció a l’aigua (amfibis). La fecundació interna, exclusiva de les espècies heterogàmiques, pot ésser a l’aigua o a terra, amb acoblament o sense. La fecundació interna amb acoblament suposa la introducció directa d’una part de l’aparell reproductor masculí a l’interior de l’aparell reproductor femení, on té lloc la unió dels espermatozoides amb els òvuls. Això es pot fer mitjançant un aparell copulador específic, com en la majoria dels animals, o bé mitjançant l’evaginació de la cloaca, com en la majoria d’ocells. La fecundació interna sense acoblament consisteix en l’expulsió per part del mascle d’un cartutx d’espermatozoides, o espermatòfor, que és xuclat per la femella. Aquest tipus de fecundació és propi dels escorpins, els urodels, etc. La fecundació externa té menys probabilitats d’èxit, per la qual cosa el nombre de gàmetes que hi intervenen és molt gran i el desenvolupament és forçosament ovípar. La fecundació interna és més segura, amb un nombre de gàmetes reduït, i amb desenvolupament ovípar, ovovivípar o vivípar. El procés de la fecundació, consistent en la fusió del gàmeta masculí amb el femení, implica primerament l’existència d’atracció entre ells a causa de l’emissió de certs factors bioquímics per part d’un dels gàmetes i, després, la fusió d’ells dos. En el cas de l’heterogàmia, aquesta fusió s’inicia amb el xoc d’alguns espermatozoides contra l’òvul. Només els que incideixen perpendicularment a la superfície de l’òvul tenen probabilitat d’èxit, puix que els altres reboten. Sols un espermatozoide aconsegueix de fecundar l’òvul, puix que tan aviat com s’ha establert el contacte entre l’espermatozoide i la membrana de fecundació de l’òvul, aquesta creix, engloba l’espermatozoide i impedeix la penetració de qualsevol altre espermatozoide. La cua de l’espermatozoide desapareix, i l’òvul és “activat” per l’espermatozoide. Es produeix aleshores la fusió de les membranes, la de l’òvul i la de l’espermatozoide, i després la fusió dels nuclis, l’aparellament dels cromosomes homòlegs aportats per cada gàmeta i la reconstrucció de la membrana nuclear, que ja no és la de l’òvul, sinó la del zigot, el qual comença el desenvolupament embrionari.

Llegir més...