i art gòtic català | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

art gòtic català

substantiu masculím
Art
Interior de l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, exemplar extraordinari de l'art gòtic català
© Fototeca.cat
art art
Nom que hom ha donat a l’estil gòtic propi dels Països Catalans, especialment en el camp de l’arquitectura.

Les manifestacions d’art gòtic als Països Catalans (s. XIII-XV), tot i anar lligades als diferents corrents de la resta d’Europa, especialment de França, d’Itàlia i de Flandes, assoliren una originalitat ben precisa. Aquest estil coincidí amb un dels moments de més potència creadora i més activitat artística. En arquitectura, els ordes del Cister, primer, i dels mendicants, després, introduïren una nova distribució de l’espai, la tècnica constructiva i nous elements arquitectònics, com l’ogiva, el contrafort, etc. D’ençà de mitjan s. XIV, les grans catedrals catalanes (Barcelona, Girona, Mallorca) fixen la fórmula original del gòtic català sota la norma de la funcionalitat estructural i de la simplicitat decorativa. El camí de l’escultura cap a la plenitud començà, simultàniament, entorn del 1350 (Jaume Cascalls, Aloi de Montbrai), després de desprendre's de la tradició romànica i de les influències directes de provinença italiana i francesa. El lligam amb l’arquitectura i el caràcter auster d’aquesta feren que l’escultura no cobrís l’espai exterior dels temples, ans obtingué el seu camp d’aplicació en obres funeràries (Poblet), en retaules (Tarragona) i en imatges que encomanà la reialesa i la burgesia de mercaders i de negociants. La pintura, potser la manifestació menys original, seguí molt de prop les tendències europees, això és, els anomenats estils francogòtic, italogòtic, internacional i flamenc.

Col·laboració: 
PFr
Llegir més...