És anomenada pels budistes brahmavāda (‘doctrina de l' atman ') i isivāda , (‘doctrina dels isis '). Modernament hom ha encunyat el terme sanatana dharma (‘el dharma antic’), que el designa força adequadament. Hom ha dit que és impossible de definir l’hinduisme, mancat com està d’un credo comú i d’una uniformitat cultual. De tota manera, el creixement doctrinal que hom pot constatar en l’hinduisme no és anàrquic, sinó orgànic, regit per una llei de congruència interna que Radhakrishnan anomena el sva-dharma (‘el seu propi dharma '). Hi ha canvi, però dins una unitat, la qual ve de l’acceptació de l’autoritat dels Vedes per part de cadascun dels sistemes hindús ortodoxos. Com altres religions, l’hinduisme divideix el seu cos doctrinal en dues grans seccions: la revelació ( śruti ) i la tradició (śmrti). La revelació és integrada per Veda , Brāhmana , Araṇyaka i Upaniṣad . La tradició és integrada per la literatura èpica, que inclou entre els seus fragments el famós Bhagavad-Gītā , els Purāna i els Tantra . L’heretgia depèn exclusivament de la no-acceptació de l’autoritat dels Vedes i no pas d’un sistema hermenèutic específic, és a dir, de la forma concreta d’interpretar els Vedes. La doctrina de l' atmā brahma és la doctrina central de l’hinduisme, diversament interpretada segons els sistemes. Aquests es redueixen bàsicament a tres: l' advaita , o no-dualisme, representat sobretot per Śaṅkara, segons el qual l’absolut i el relatiu no són dues realitats a part, bé que tampoc no s’identifiquen (d’acord amb l' advaita , concebre el relatiu com a quelcom a part de l’absolut és il·lusió); el viśiṣṭadvaita , o no-dualisme qualificat, de Ramanuja, segons el qual l’ànima individual ( jīva ) és un fragment d' Īśvara , el Senyor, però distint del Suprem i que reté la seva individualitat fins i tot després de la seva reunió final amb l’ésser suprem (hom ha dit que aquest sistema té una certa influència del cristianisme nestorià de l’Índia); i el dvaita o dualisme de Madhva, que es presenta com l’antítesi de l' advaita de Śaṅkara. Segons Madhva, Brahmā o Déu és el creador, essencialment i eternament distint del jīva ; la transmigració del jīva tindrà com a desenllaç final la salvació eterna o la condemnació eterna. El sistema de castes i el culte són dos aspectes molt importants de l’hinduisme, tot i que el culte pugui arribar a ésser merament intern i el sistema de castes globalment rebutjat, com passa entre els seguidors de Basava, Kabīr, Dādu i altres reformadors, el més modern dels quals és Gandhi. Sigui quin vulgui l’origen de les casta i llur sentit com a divisió més o menys lògica de la societat, és cert que la seva rigidesa típica no sembla ésser un tret original del sistema, que és certament emparentat amb la divisió tripartida de la societat que hom troba en tot el domini indoeuropeu. Quant a la forma d’adoració externa, cal distingir-ne bàsicament dues: la primera és vèdica, explicada en el Pūrva-nūmāmsa i elaborada en els Kalpa-sūtra ; i l’altra és agàmica i s’ocupa especialment de l’adoració de les imatges, coneguda amb el nom de pūja . En tots els ritus i les cerimònies hom fa una distinció entre els que són obligatoris ( nitya ) i els que són opcionals ( kāmya ). L’asceta ( sannyasi ) se situa tradicionalment fora de tot ritualisme i del mateix sistema de castes.
L’hinduisme, tot i ésser bàsicament una religió ètnica, tingué un període de considerable activitat missionera i cultural fora de les fronteres índies. Les àrees principals d’influència hindú foren la península indoxinesa i Indonèsia. La influència índia (en part hindú, en part budista) durà del segle II al XII, quan començà a perdre terreny per causa de la influència islàmica. La forma de civilització índia aportada a aquests territoris diferia, en part, de l’existent a l’Índia mateix. El sistema de castes, per exemple, era bàsicament desconegut. Els imperis colonials indis no foren únicament centres de difusió de la cultura índia, sinó també de la persa i de la xinesa, totes les quals s’amalgamaren amb les cultures autòctones.