És un sòlid cristal·lí de color gris fosc, amb esclat metàl·lic, el vapor del qual és d’un color violaci. Fou descobert el 1811 per B.Courtois. Hom li coneix 20 isòtops artificials, escalonats del 119 al 139, i cap isòtop natural. Les valències principals són -1 (iodurs), +1 (hipoiodits), +3 (iodits), +5 (iodats), +7 (periodats). Al laboratori hom l’obté a partir de la reacció 2KI + CuSO4 · 5H2O → CuI + K2SO4 + 1/2 I2 + 5H2O. El iode és el menys electronegatiu dels halògens, amb els quals es pot combinar; actua com a oxidant, i la seva acció sobre el tiosulfat de sodi, que transforma en tetrationat, és la base de la iodometria. A la natura es troba molt difós en certes espècies d’algues i d’esponges i en el nitre, d’on hom l’extreu. En el cos humà el iode és absorbit pel tub digestiu en forma de I-; després va a la tiroide, on és emmagatzemat al si de la tiroglobulina, on efectua la iodació de la tiroxina a iodotiroxina. El iode té una acció irritant i vesicant sobre la pell i també una acció antisèptica, deguda a la formació d’oxigen naixent, segons la reacció I2 + H2O → 2HI + O2. És emprat com a reactiu volumètric, com a desinfectant i germicida, en la producció de pluja artificial i en l’obtenció de derivats, un dels més importants dels quals és el iodur d’argent, emprat en fotografia.
Propietats físiques del iode
| nombre atòmic | 53 |
| pes atòmic | 126,90 |
| estructura electrònica | [Kr] 4d105s25p5 |
| estats d’oxidació | +1, +3, +5, +7, -1 |
| densitat | 4,93 g/ml |
| punt de fusió | 113,5ºC |
| punt d’ebullició | 184,35ºC |
| radi iònic (I+5) | 0,62 Å |
| potencials d’ionització, en eV | I: 10,451 |
| II: 19,131 | |
| III: 33 |