Tenia com a funció d’interpretar els furs, els usos i les llibertats d’Aragó i vetllar per llur compliment, amb jurisdicció per impedir, per via processal, llur violació per part del rei o dels oficials reials o públics del regne. Fou anomenat justícia d’Aragó i després justícia major d’Aragó. Originàriament mer assessor de la cúria, el 1265 fou investit de jurisdicció en determinats casos (diferències entre el rei i els nobles), i el 1266 Jaume I l’amplià a la de jutge, en primera instància, de causes entre particulars del regne i de les apel·lacions de les sentències dels jutges locals. El 1348 adquirí les funcions d’intèrpret del dret aragonès i de jutge de contrafur. Era un càrrec vitalici, de designació reial, i havia de recaure en un cavaller aragonès. Era auxiliat per dos lloctinents, per sis notaris i per verguers encarregats d’executar les ordres. Des del 1493, en les causes criminals era assessorat per cinc lletrats. Només podia ésser arrestat per manament conjunt del rei i de les corts. Dos instruments processals o garanties forals li eren propis, la firma de derecho (seguretat donada per tot ciutadà agreujat de complir la sentència del justícia) i el fuero de manifestación (protecció a les persones i als processos que tenien el risc de seguir tràmits il·lícits; des del 1461 els manifestados eren custodiats en una presó especial, a la qual ni el rei ni cap oficial reial no tenien accés). A partir dels segles XIV i XV adquirí un prestigi extraordinari, però, arran de les anomenades alteracions d’Aragó, l’execució il·legal (1591) del justícia Juan de Lanuza i l’arrogació per part de Felip II de Castella del dret de poder destituir el justícia i de nomenar els seus lloctinents, perdé la preeminència i es convertí en un ofici reial.
m
Història