Les idees fonamentals són dues: el paper dels òrgans durant el desenvolupament individual (atès que la necessitat crea l’òrgan) i la fixació hereditària dels canvis aconseguits. Les dificultats que trobà Lamarck per a classificar les grans col·leccions d’animals inferiors del Musée National d’Histoire Naturelle el feren reflexionar sobre la noció d’espècie, posar en dubte la seva significació absoluta i estudiar la possible connexió i unitat d’origen de les diferents espècies. Segons Lamarck, la natura ha produït per generació espontània els éssers vius més simples (els infusoris), i tots els altres s’han format successivament a partir d’ells, fins arribar als d’organització més complexa (els mamífers). Aquesta capacitat de complicació és deguda a les propietats de la mateixa matèria viva. Tanmateix, la idea d’evolució de Lamarck no es fonamentava en l’acció que les circumstàncies canviants exercien sobre l’individu, sinó que els fluids interns de l’organisme eren capaços per ells mateixos de crear nous òrgans modificant l’estructura dels individus: les influències del medi extern actuaven modificant les necessitats de l’animal, i aquest elaborava una resposta primària adaptant-se a les noves circumstàncies. Així, si, a causa d’un canvi en el medi extern, un animal no ha de fer servir un dels seus òrgans, aquest es reduirà i s’atrofiarà, fins arribar àdhuc a desaparèixer; i, contràriament, la utilització d’un òrgan comporta el seu enfortiment i fins i tot la creació d’un nou òrgan, com a resposta a les necessitats. Aquestes variacions són transmeses per l’individu als seus descendents, però cal un període llarg de temps perquè s’acumulin i arribin a produir canvis importants en els éssers vius. Aquesta teoria es resumeix en dues lleis. La primera fa referència a l’ús i a la manca d’ús; segons aquesta llei, l’ús més freqüent d’un òrgan el fortifica, el desenvolupa i li confereix una potència proporcionada a la duració d’aquest ús, mentre que la manca constant d’ús d’un òrgan l’afebleix, en fa minvar progressivament les facultats i fins i tot acaba fent-lo desaparèixer. La segona llei es refereix a l’herència dels caràcters adquirits; segons aquesta llei, tot allò que la natura ha fet adquirir o perdre als individus per la influència de les circumstàncies en què resten exposats de fa temps i per la influència de l’ús predominant o de la manca d’ús constant d’un òrgan o d’una part d’ell, ho conserva a través de la generació en els nous individus, sempre que els canvis adquirits siguin comuns a ambdós sexes. El principal defecte de Lamarck fou que fonamentà la seva tesi en fets hipotètics, i molt poques vegades aportà demostracions pràctiques. Així, doncs, segons ell, a les palmípedes, obligades a cercar aliment a l’aigua, se'ls ha desenvolupat la membrana que uneix els dits a còpia de batre l’aigua amb les potes; de la mateixa manera, als ciconiformes se'ls han allargat les potes a causa de l’esforç per no enfonsar-se en el fang; a les girafes, obligades a menjar fullatge d’arbres de fins a sis metres d’alçària, se'ls han desenvolupat més les potes del davant i se'ls ha allargat el coll; l’hàbit de reptar ha fet que les serps perdessin les potes i adquirissin la forma allargada del cos; i les banyes dels remugants apareixen com una resposta a la lluita feta a cops de cap entre mascles. Una de les poques aportacions de Lamarck basades en fets concrets fou treta dels estudis del cirurgià Tenon, que trobava que l’intestí dels bevedors habituals era molt més curt que els dels altres individus. Tots els experiments que hom ha fet posteriorment per comprovar l’herència dels caràcters adquirits han fracassat; els lamarckistes ho atribueixen a la durada massa curta dels experiments efectuats. Aquestes teories tenen encara actualment alguns adeptes ( neolamarckisme). Tot i els seus errors, Lamarck fou el primer a afirmar la relació existent entre tots els éssers vius i llur comunitat d’origen, enfront de les idees fixistes i creacionistes postulades pels seus predecessors i per molts dels seus contemporanis.
m
Biologia