La liquenització, és a dir, l’establiment de simbiosis estables entre certes espècies de fongs i d’algues, degué produir-se en repetides ocasions des d’abans del Terciari, i, per via d’un llarg procés d’evolució conjunta, conduí als líquens actuals, que funcionen com un tot, amb trets fisiològics molt peculiars. Ambdós components són tan especialitzats, que rarament —només en el cas de l’alga— poden menar vida independent. La majoria dels fongs liquenitzats són ascomicets (discomicets i pirenomicets), però també existeixen alguns líquens, sobretot tropicals, amb fong basidiomicet. Les algues són sobretot clorofícies (Trebouxia, Trentepohlia) i cianofícies (Nostoc).
L’aparell vegetatiu, el tal·lus, pot ésser crostós, esquamós, laminar o fruticulós. La majoria dels tal·lus tenen una estructura estratificada, amb una capa cortical o dues i una medul·la. L’alga rep del fong sals minerals dissoltes, i el fong copsa de l’alga substàncies orgàniques, de les quals s’alimenta. L’èxit evolutiu dels líquens va lligat amb llur activitat en relació amb l’aigua, la qual, procedent del substrat, de la pluja, de la rosada i fins i tot de l’aire molt humit, és captada passivament per tot el tal·lus, que entra, així, en activitat. Quan l’ambient s’asseca, el liquen cedeix fàcilment l’aigua, i, un cop sec, atura gairebé totalment la seva activitat i adquireix una gran resistència als extrems de temperatura, a la deshidratació i a la il·luminació. Això comporta, tanmateix, una gran lentitud en el creixement; així i tot, però, els líquens resulten eficaços colonitzadors de superfícies rocalloses, troncs d’arbres, sòls pobres, etc, des de les regions polars fins a l’equador.

Líquens
© Xevi Varela
Hom en coneix actualment més de 15 000 espècies. La multiplicació dels líquens té lloc per fragments de tal·lus, per propàguls especialitzats (soredis i isidis) i per espores produïdes en apotecis o peritecis, que han de germinar a la vora d’algues adequades. Els líquens sintetitzen nombroses substàncies exclusives. Alguns àcids liquènics tenen interès en tintoreria (orxella) o en farmàcia (àcid úsnic), per llurs propietats bacteriostàtiques. La molsa d’Islàndia o liquen negre (Cetraria islandica) conté polisacàrids emprats en farmàcia i com a aliment.
Principals famílies i gèneres de líquens
classe dels ascolíquens | ||||
subclasse dels pirenolíquens | pirenocarpals | verrucariàcies | Verrucaria* | |
Thelidium | ||||
pirenocarpals | dermatocarpàcies | Dermatocarpon | ||
pirenulàcies | Porina | |||
artopirenials | artopireniàcies | Arthopyrenis | ||
subclasse dels discolíquens | grup de les coniocàrpides | caliacials | caliàcies | Calicium |
cifeliàcies | Cyphelium | |||
esferoforàcies | Sphaerophorus | |||
grup de les grafidiocàrpides | grafidals | artoniàcies | Arthonia | |
grafudàcies | Graphis | |||
Opegrapha* | ||||
dirinàcies | Dirina | |||
roccel·làcies | Roccella | |||
grup de les ciclocàrpides | telotrmatals | diplosquistàcies | Diploschistes* | |
cianofilals | liquinàcies | Lichina | ||
col·lematàcies | Collema* | |||
heppiàcies | Peltula | |||
estictàcies | Lobaria | |||
peltigeràcies | Peltigera | |||
lecideals | lecideàcies | Lecidea* | ||
Toninia | ||||
Rhizocarpon | ||||
cladoniàcies | Cladonia | |||
umbilicariàcies | Umbilicaria | |||
acarosporals | acarosporàcies | Acarospora* | ||
lecanorals | pertusariàcies | Pertusaria* | ||
leconariàcies | Ochrolechia | |||
Lecanora* | ||||
Squamarina | ||||
candelariàcies | Candelariella | |||
parmeliàcies | Parmelia* | |||
Cetraria | ||||
usneàcies | Ramalina* | |||
Usnea | ||||
caloplacals | caloplacàcies | Fulegnsia* | ||
Caloplaca* | ||||
Xanthoria* | ||||
buel·liàcies | Buellia* | |||
Rinodina | ||||
Physcia | ||||
classe dels basidiolíquens | Cora | |||
Coriscium | ||||
* els gèneres marcats amb asteric són especialmemt ben representats a la flora dels Països Catalans |