És molt emprat, professionalment, als estudis de televisió per a l’enregistrament de programes, puix que permet d’efectuar-ne la difusió diferida. De la mateixa manera que hom enregistra el so àudio en una banda magnètica hom pot enregistrar-hi la imatge (vídeo) si hom la converteix en un senyal elèctric. El principal problema a resoldre per a aplicar les mateixes tècniques que en l’enregistrament del so és la major densitat d’informació que té el senyal de vídeo respecte al d’àudio i la major magnitud de les freqüències dels senyals, que poden assolir diversos megahertz (mentre que en l’enregistrament sonor no passen de 20 kHz). Per tal d’enregistrar una gamma de freqüències tan elevada cal fer passar la cinta magnètica a gran velocitat per un tambor o disc que porta dos o quatre caps magnètics d’enregistrament situats, equidistants, sobre la seva perifèria i que gira (accionat per un motor) a velocitat constant en sentit perpendicular al d’avanç de la cinta (enregistrament transversal) o bé en sentit oblic respecte al d’avanç de la cinta, que es desplaça envoltant permanentment una meitat del tambor (enregistrament helicoidal). Amb aquest darrer sistema hom aconsegueix d’augmentar la velocitat relativa entre el cap i la cinta fins a uns valors que permeten l’enregistrament de les altes freqüències del senyal de vídeo (la banda de freqüències transmeses ha d’ésser molt més gran com més perfecta sigui la definició de la imatge que hom vulgui assolir). Simultàniament, un cap magnètic fix permet d’enregistrar, i ulteriorment reproduir, el so sobre una pista independent situada en un dels marges de la mateixa cinta. El gran fregament que hi ha entre la cinta i el tambor produeix un desgast dels caps i, consegüentment, una pèrdua de qualitat de la imatge, que fa necessari de canviar-los periòdicament. En l’enregistrament transversal, les pistes del senyal de vídeo enregistrades són paral·leles i amb una lleugera inclinació (aproximadament mig grau) respecte a l’ample de la cinta; cada pista enregistrada per un dels quatre caps conté la informació de 15,625 línies de les 625 que formen una imatge normal de televisió i cada imatge completa és continguda en 40 pistes successives que ocupen 15,8 cm de llargària de la cinta, cosa que fa impossible de poder congelar o alentir la imatge durant la reproducció. En l’enregistrament helicoidal, hom empra cintes més estretes, les pistes són paral·leles i obliqües (cosa que permet d’obtenir una gran densitat d’enregistrament) i cada pista correspon a la informació de la mitja imatge (312,5 línies) que enregistra cadascun dels dos caps, de manera que, a cada volta del disc, queda enregistrada una imatge completa; aquest sistema permet de congelar o alentir la imatge durant la reproducció. Per tal de controlar el gir dels caps i el desplaçament de la cinta, el disc porta un imant que indueix un impuls a cada revolució. Aquests impulsos es converteixen en un senyal sinusoidal de sincronisme que un altre cap estàtic enregistra en una pista longitudinal independent situada en un dels marges de la mateixa cinta i, així, hom assegura que durant la reproducció cada pista enregistrada serà llegida pel cap corresponent. Actualment, per raó del progrés de la microelectrònica, el magnetoscopi ja no és d’ús exclusiu de les emissores de televisió i ha passat a ésser un equip d’ús corrent entre el gran públic. La versió del magnetoscopi domèstic més popularitzada i coneguda és el videocassette.
m
Electrònica i informàtica
Comunicació
Esquema d’un magnetoscopi de tipus domèstic amb detall de l’enregistrament helicoidal en sentit oblic respecte a l’avanç de la cinta
© Fototeca.cat
Videògraf que enregistra imatges i els sons associats, en una cinta magnètica, amb possibilitat de reproducció immediata en la pantalla d’un receptor de televisió.