i manierisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

manierisme

substantiu masculím
Art
Retrat d’home jove , d’Agnolo Bronzino (1503-1572), pintor italià de la segona generació del manierisme i gran retratista
© Corel Professional Photos
art art
Estil artístic de l’art occidental que es delimita a Europa des del 1520 fins al 1600, aproximadament.

Aquest terme fou utilitzat per G.Vasari en manifestar que els deixebles de Miquel Àngel pintaven a la maniera del mestre. La historiografia ha fixat —bàsicament en pintura— les característiques més remarcables del manierisme: en tractar-se d’un moment de pugna entre l’anticlassicisme i el classicisme, la forma es desintegra partint de la figura serpentinata ; l’idealisme es concreta i assoleix un to fantàstic i insòlit; hi ha una gran predisposició a l’excentricitat i al desbaratament; els elements arquitectònics —en pintura— no delimiten un espai, sinó que l’amaguen, i provoquen la curiositat de veure'l. Per això, en el manierisme es trenquen els eixos convencionals compositius i s’estableix un divorci entre la funció i la forma. Atesos el seu alt grau de conceptualització i l’individualisme accentuat dels artistes manieristes, fou un estil que es desenvolupà a uns nivells restringits i aristocràtics, i anà dissolent l’esperit del Renaixement com a fruit derivat de les noves doctrines neoplatòniques. Fou Ficino qui, enfront de l’estètica antiga, començà a fer antagònics l’esperit i la natura. Com el Renaixement, el manierisme continuà tenint l’home com a centre del món, però no pas un home exultant, sinó angoixat, sentiment identificat amb la Contrareforma, de la qual el manierisme passà per ésser la manifestació plàstica.

Els nuclis manieristes més importants foren Roma, amb els deixebles de Rafael G.Romano, Baldassare Peruzzi i Pierino del Vaga , i Màntua, on G.Romano construí el Palau del Te —una de les obres definitives de l’estil—, en el qual es formà Francesco Primaticcio abans d’anar-se'n a França. Primaticcio i Rosso Fiorentino crearen l’escola de Fontainebleau —entorn de la decoració del palau reial—, d’una gran irradiació internacional, escola que mantingueren més tard J.Bunel de Blois, A.Dubois d’Anvers i Martin Fréminet.

A la península Ibèrica cal destacar Pedro Machuca , Pedro BerrugueteAlonso Berruguete i Luis de Morales . L’obra d' El Greco és una de les més característiques de l’estil, així com el monestir palau d’El Escorial, concreció de l’ideal contrareformista.

Praga, amb la cort de Rodolf II, atragué Giuseppe Arcimboldi , que, juntament amb Bartholomäus Spranger i Hans von Aachen , arribà al màxim de la frenesia i de la confusió formals manieristes.

Tot i no haver arrelat gaire en l’art català, en part per motius sociològics —manca d’un autèntic art aristocràtic—, tingué algun conreador molt primerenc, com Joan de Borgonya . El manierisme italià influí posteriorment en pintors com Isaac Vermei i Hermes , proper al primer Barocci, o Pere Serafí , molt a prop del Rosso. Al País Valencià, un manierista destacat fou Joan Macip i Navarro .

Col·laboració: 
FMi / FFV
Llegir més...