L’elaboració dels mapes és objecte de la cartografia, i la seva utilització, de primer especialitzada per a la geografia o per a la navegació marina o aèria (carta), cada dia és més estesa en la il·lustració de tot allò que té una base espacial. Amb el coneixement progressiu de l’Univers hom comença també a fer mapes d’altres astres, sobretot de la Lluna. A causa de la complexitat de la realitat a representar, tot mapa comporta sempre una simplificació de les dades, mitjançant la selecció de la informació i la utilització de signes convencionals. La simplificació, lògicament, és més gran com més petita és l’escala i com més simple és la utilització del mapa (els mapes escolars i periodístics, per exemple).
En funció de l’escala, els mapes poden ésser a gran escala, quan aquesta és superior a 1:200.000 (quan ho és de més de 1:10.000, és anomenat pla) i són emprats en grans cobertures planificades, com els mapes topogràfics nacionals; a mitjana escala, quan són entre 1:200.000 i 1:1.000.000; i a petita escala, quan són de menys d’1:1.000.000, com els que formen els atles i representen conjunts de països, estats o continents (mapamundi). Els signes convencionals (colors, simbologia o tipus i cos de la lletra) tendeixen a universalitzar-se, per tal de facilitar la lectura dels mapes i llur interpretació; així, cada tipus de mapa té un llenguatge propi.
Segons l’objecte representat, els mapes són topogràfics, si representen l’estructura fisicopolítica de la Terra, o temàtics, si només en representen un aspecte monogràfic, en funció del qual prenen nom (mapes geològics, tectònics, morfològics, botànics, climàtics, demogràfics, econòmics, lingüístics, etc.).
Els mapes topogràfics presenten com a problema la representació de les variacions del relleu en una superfície plana, problema al qual hom ha donat solucions tècniques diferents. Del dibuix arbitrari de muntanyes, hom passà al traçat de petites ratlles (hachures) que formaven el dibuix de les grans serralades, més denses com més gran era el pendent; aquest procediment fou consagrat pels enginyers militars que confegiren els mapes topogràfics de l’estat major francès (1817-80). El procediment més corrent, però, és el de les corbes de nivell (corba), que normalment porten un ombreig per tal de facilitar la lectura del relleu, efectuat suposant l’existència d’un focus lluminós lateral al mapa. Hom ha fet també, amb èxit irregular, mapes en relleu, de cartó o de matèria plàstica, que només tenen, però, un interès didàctic.
Mapa de sismicitat de Catalunya 1977 - 1997
© ICC
Els mapes temàtics són de desenvolupament recent, malgrat que hom podria trobar-ne precedents en el Domesday Book (1085) o en les anotacions de mapes medievals, com l'Atles català (1375). Llur millorament ha seguit el de la disciplina respectiva, i llur utilització ha augmentat considerablement. Segons el tipus de representació, els mapes temàtics poden ésser d'isopletes, quan empren línies de magnituds iguals, de coropletes, quan empren àrees homogènies o de magnituds mitjanes, i puntuals, quan localitzen la informació puntualment, emprant una simbologia determinada. Modernament en els mapes temàtics té més importància l’especialitat representada que l’espai mateix, la representació del qual sol ésser regularitzada o convencional (com els mapes fets per cartografia automàtica) o canviant en funció d’una variable informativa (dimensions diferents segons una magnitud, per exemple).
Finalment, hom confecciona també mapes muts, on manca algun element important de la representació (toponímia, informació topogràfica, informació temàtica) per tal de facilitar-ne l’estudi o la investigació. L’edició de fotografies aèries verticals i d’imatges de satèl·lit, corregides fotogramètricament (ortofotomapa), representa una forma més ràpida i actual de publicar mapes. Els mapes topogràfics són realitzats amb una base de fotogrametria. Tenen la funció de mapa base (mapa inventari), a partir del qual hom fa cartografia derivada. La producció de mapes bàsics s’orienta en l’actualitat cap a la confecció de cartografia bàsica fotogramètrica (mapes topogràfics i ortofotomapes) i cartografia bàsica d’imatge de satèl·lit (mapes d’imatge de satèl·lit i ortofotomapes). Una de les darreres i més innovadores propostes és l’elaboració de mapes electrònics, interactius amb l’usuari.