N’existeixen nombroses varietats, i tant el llegum immatur (mongeta tendra) com la llavor ja feta (mongeta seca) són molt emprats com a aliment. Hom menja les mongetes bullides, soles o amb patates, com a acompanyament del tall, en plats freds, bullides i després fregides amb porc, etc. Les mongetes seques amb botifarra són un plat popular al Principat.
Bé que generalitzat ben d’hora als Països Catalans, l’expansió moderna del conreu data del segle XVIII, en esdevenir terme indispensable (juntament amb la fava) en moltes rotacions de conreus. La producció anà en augment fins a assolir el 1920 una superfície conreada d’unes 41.000 ha (només per a gra: mongetes seques), un terç de les quals a les regions de València, Requena i Xàtiva, seguides de les de Castelló de la Plana i Sogorb. A Mallorca i a Catalunya hom hi dedicava totes les hortes, i les mongetes seques havien esdevingut el 1936 un plat corrent de les classes populars. El 1982 la superfície conreada de mongeteres per a gra havia descendit de 41.000 a 4.700 ha, de les quals el 32,8% en secà. El regadiu és particularment important a les regions de Mallorca (horta de sa Pobla i prat de Sant Jordi), València (Horta) i Xàtiva, Barcelona (Maresme, Vallès) i Manresa (Bages) i Perpinyà (Riberal, Baix Vallespir). La producció supera els 80.000 q (1982), més d’un terç a Mallorca. Són conegudes les varietats de sa Pobla, del Pinet (País Valencià) i del ganxet (Principat).
Mongetes tendres
© C.I.C. - Moià
De les mongetes tendres, incloses en les hortalisses, n'hi ha menys dades. Dominen les varietats carolina, llaminera, negreta i Buenos Aires. Abunden al litoral (hortes de Mallorca i de València, deltes de l’Ebre i del Llobregat, planes de Vilanova i la Geltrú i del Maresme, sobretot), al Vallès i als regadius de Lleida i en altres de la Depressió Central Catalana. Però només la regió de Perpinyà, amb una producció que duplica amb escreix la de mongetes seques, pot exportar-ne, i ho fa als centres urbans occitans i francesos.