Orígenes declarà repetidament voler ésser un fill fidel i incondicional de l’Església, però el seu pensament, creador i personalíssim, així com tingué grans admiradors i imitadors (Atanasi, Dídim, els tres Capadocis, Evagri, Hilari, Ambròs, etc), fou pretext per a vives i complicades polèmiques; així Metodi d’Olimp, Pere d’Alexandria, Epifani de Salamina, Jeroni, Teòfil d’Alexandria i altres mogueren una polèmica contra Orígenes, basada, la major part de les vegades, en falses interpretacions o en frases preses isoladament o enunciades només hipotèticament per ell (preexistència de l’ànima, eternitat de la creació, cos eteri després de la resurrecció, doctrina trinitària d’un cert sabor subordinacionista, etc). Al s VI hom propagà florilegis de texts origenians amb la pretensió de titllar novament d’heretge Orígenes (com si aquest hagués entès d’una manera corporal que l’home és creat a imatge de Déu, com si hagués cregut en l’esfericitat dels cossos glorificats i en el Fill i en l’Esperit Sant com a éssers creats). Justinià I perseguí la memòria d’Orígenes i el concili II de Constantinoble (imitat pels tres concilis ecumènics següents) condemnà 15 anatematismes, dirigits, però, més contra els origenistes que contra Orígenes mateix. Això motivà la destrucció de molts dels escrits origenians. La crítica moderna ha rehabilitat la figura d’Orígenes.
m
Cristianisme