És anomenada també orogènia. El terme “orogènesi” fou proposat per Haarmann i modificat per Stille. Els processos orogènics es desenvolupen relativament en poc temps i en diverses fases; a més, són lligats a moviments relatius d’uns elements terraqüis respecte a d’altres i a la creació de noves estructures tectòniques. Una característica fonamental dels moviments orogènics és llur discontinuïtat en el temps, ja que en la dinàmica de l’escorça terrestre se succeeixen períodes d’una gran intensitat orogènica i altres de gran calma, els quals són els de més gran durada. L’orogènesi comença amb la compressió de les capes sedimentàries dels geosinclinals i llur posterior elevació. Quan aquesta assoleix una determinada intensitat i les futures muntanyes ja han emergit, apareixen els dipòsits de molassa, que indiquen una incipient erosió. En un estat més avançat de l’orogènesi s’inicien les intrusions magmàtiques, que poden arribar a aflorar cap a la superfície terrestre. L’orogènesi acaba amb un reajustament isostàtic que dóna pas a la fase següent del cicle geològic: la denudació de les muntanyes tot just formades, o gliptogènesi. Durant la història de la Terra han existit diverses orogènesis, les més importants de les quals són les següents: orogènesis caledoniana i herciniana durant el Primari; kimmèrica i astúrica durant el Secundari; pirenaica i alpina durant el Terciari. Les teories que expliquen aquest fenomen han estat múltiples. La primera, enunciada per Elie de Beaumont el 1852, és anomenada de la contracció perquè es fonamenta en el fet que la Terra al llarg de la seva història geològica ha anat perdent calor, per la qual cosa necessàriament s’havia de contreure i provocar moviments corticals que donaren origen a les muntanyes. Haarmann, el 1930, enuncià una teoria segons la qual l’orogènesi era deguda a moviments verticals existents sota l’escorça terrestre. Fou Vening Meinesz qui primer enuncià amb correcció el concepte de corrents de convecció subcorticals com a força motriu de l’orogènesi. Fins fa pocs anys hom no ha exposat, però, d’una manera científica i amb dades abundants la teoria de la tectònica de plaques que recull i perfecciona l’antiga hipòtesi de Wegener del 1929 i afirma que l’orogènesi és deguda a desplaçaments horitzontals de les diverses plaques que formen l’escorça terrestre i que el motor del desplaçament d’aquestes plaques són els corrents subcorticals.
f
Geologia