Aquesta capa impedeix la incidència directa de les radiacions ultraviolades d’ona més curta que des del Sol arriben a la superfície terrestre, les quals, altrament, poden ser causants de greus danys en tota forma de vida. L’ozonosfera es forma a l’estratosfera, entre els 15.000 i els 55.000 m d’altitud, quan la radiació ultraviolada del Sol parteix les molècules d’oxigen (O2) en dos àtoms reactius (O+O), que s’uneixen de tres en tres per formar ozó. Les molècules d’ozó són inestables i de vida molt curta, però la radiació ultraviolada en va generant contínuament. Malgrat que hi ha fets naturals que afecten la capa d’ozó, com per exemple les erupcions volcàniques, l’emissió de gasos a l’atmosfera provinent de les activitats humanes és el causant principal que en disminueixi el gruix. Aquesta minva es començà a constatar els anys setanta, i estudis posteriors n’assenyalaren els gasos anomenats CFC (clorofluorocarbur) com els agents més actius de l’alteració.
L’afebliment de l’ozonosfera és especialment intens en determinades regions de l’atmosfera (l’Antàrtida, l’Àrtida i gran part de Sibèria). Ateses les greus conseqüències que se’n poden derivar, el 1987 se signà el Protocol de Mont-real. Tot i que el forat de la capa d’ozó registra oscil·lacions que poden ser conseqüència de fenòmens naturals, com erupcions volcàniques, o de components estacionals, els registres mostren la seva gradual disminució: del setembre de l’any 2000 al setembre del 2016 passà de 29,4 a 23 milions de km2, lluny, tanmateix, dels nivells dels anys vuitanta, en què es començà a detectar el fenomen (14,6 milions de km2 el setembre del 1982). Des del 2012 s’han registrat lleus augments en el forat de la capa d’ozó atribuïts a alguns estats que estarien contravenint el protocol.