El concepte de pecat expressa una experiència humana radical, comuna a tots els homes: l’experiència del mal moral, un aspecte de l’experiència general del mal, que no és sinó la dimensió negativa de la mateixa experiència que l’home té d’ell mateix com a limitat i mortal (negativitat òntica) i també com a mal realitzador de la seva llibertat, és a dir, com a dolent (negativitat moral). Cada filosofia, cada religió, són intents d’aproximació a aquesta realitat simple i inassolible, que és l’home. Per això el mal moral humà també ha estat objecte de múltiples explicacions, segons les diverses concepcions de la vida, el món, el mateix home i Déu. En parlar del pecat, hom evoca inevitablement el context religiós, dimensió que les diverses concepcions integren diversament en l’antropologia. Tanmateix el concepte de pecat pot ésser recuperat en una visió simplement antropocèntrica. Més enllà del concepte de pecat que es refereix a la situació general de la humanitat, ambigua i abocada al fracàs (pecat original), hom sol anomenar pecat personal la decisió lliure de l’individu per la qual l’home trenca el seu dinamisme vers l’absolut d’ell mateix, així com de la història i del món humans, i es perd a ell mateix. En qualsevol cas el concepte de pecat comporta un absolut, òntic, personal o ètic. En l’acte pecaminós cal distingir entre sentit i contingut. El sentit de pecat és doble: d’una banda, és el d’una afirmació en contra dels valors o del valor absolut de la veritable vida; d’altra banda i pel mateix motiu és el d’una autodestrucció personal i social de l’home, com a rebuig de la realització de la pròpia vida veritable. Quant al contingut del pecat, pot ésser subjectiu, o personal, i material, o objectiu. En el seu aspecte subjectiu, el pecat és una decisió lliure, interior, no superficial, que afecta el nucli mateix de la personalitat, àmbit al qual correspon el fet que l’home es posseeix a ell mateix i decideix de si mateix; aquesta autodecisió es realitza en els actes singulars, car, bé que en el camp de la negativitat moral l’home es defineix per l’opció fonamental dolenta del seu jo (que la moral tradicional coneixia com a pecat habitual), tanmateix hom no pren aquesta orientació radical sinó en la multiplicitat del seu pecat quotidià (pecat actual). Pel que fa al seu contingut material, el pecat és el rebuig de la persona (la pròpia i la dels altres) i del món humà com a absoluts, el qual rebuig es realitza en la negació dels valors ètics que configuren la vida i la convivència humanes. Ambdós aspectes, personal i objectiu, del pecat romanen en tensió: hom pot parlar, objectivament, de fet dolent, però d’acte culpable només és possible de fer-ho, si hom té en compte la dimensió personal; és a dir, el darrer judici ètic sobre la malícia d’un acte humà, el mereix la decisió personal, però alhora aquesta es qualifica segons l’obertura a un objecte èticament qualificable. Aquesta comprensió antropocèntrica del pecat es troba certament prop de la visió cristiana, que entén l’home com a constitutivament relacionat amb Déu i tendint dinàmicament vers ell, quant a realització personal del valor absolut, que en la seva autodonació és la vida de l’home. Segons això, el rebuig del valor absolut i l’autodestrucció de l’home (sentit del pecat) és signe del rebuig de Déu, valor absolut i vida de l’home, i, per tant, és ofensa, desobediència, blasfèmia (Mt 7, 26-27; Lc 15; Rom 1, 18-32 i 2, 8). El fet, d’altra banda, que en l’horitzó últim del pecat contra l’home hi hagi un no al bé absolut, Déu mateix (Mt 2, 41-46), fa que sigui pecat no sols l’ofensa a l’home, sinó també al Déu personal (Mc 12, 28-34). D’aquí ve la superficialitat de la distinció entre pecat humà, o filosòfic, i pecat teologal o teològic; almenys per a la fe cristiana tota decisió contra el bé i l’home té una dimensió teològica i salvífica. Tradicionalment hom distingeix entre pecat greu i pecat lleu, segons quina sigui la corresponent qualificació objectiva de l’acte, i entre pecat mortal i pecat venial tot atenent a l’element subjectiu, és a dir, al compromís personal en l’acció segons l’advertència i el consentiment lliure. Pot donar-se que un objecte moralment greu no impliqui el compromís del jo personal, en el qual cas hom parla de simple pecat material (és a dir, formalment i en realitat no es tracta d’un pecat); i pot donar-se també el cas contrari. En general, tanmateix, el nivell d’implicació de la persona en un acte depèn de la gravetat del seu objecte ètic. Atesa, d’altra banda, l’existència de desordres en la societat, causats no pas per una persona individual, sinó per una col·lectivitat, i cadascun dels quals és anomenat pecat col·lectiu, la responsabilitat que l’individu pugui tenir-hi ha d’ésser discernida segons el grau d’incidència de la decisió personal en la decisió col·lectiva; aquest discerniment no ha de comportar, tanmateix, una dilució de les responsabilitats personals en una vaga responsabilitat col·lectiva que acaba essent inexistent.
m
Religió
Cristianisme