i pitagorisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

pitagorisme

pitagorismo (es), Pythagoreanism (en)
substantiu masculím
Filosofia
pitagorismo (es), Pythagoreanism (en)
filosofia filos
Conjunt de doctrines atribuïdes indistintament a Pitàgores i als seus deixebles, la successió dels quals hom sol estimar que arriba fins a la primera meitat del segle IV aC.

Bé que Aristòtil, la font més valuosa que hom posseeix avui sobre el pitagorisme, es limità a fer-ne una exposició global, recentment hom ha intentat d’establir-hi diversos períodes històrics i de diferenciar-ne algunes figures més destacades. Pel que fa al desenvolupament històric del pitagorisme, hom pot distingir entre l’època anterior i la posterior a les aportacions eleàtiques de Parmènides i Zenó, així com l’etapa més tardana, que hom coneix com a neopitagorisme: sobre aquesta qüestió respecte cal esmentar també l’any 440 aC, que una segona revolta antipitagòrica a Crotona liquidà tots els membres de l’escola, llevat de dos, els quals fugiren a Tàrent i Tebes, respectivament, i hi establiren escola. Pel que fa a les figures més conegudes, hom pot destacar, al segle V aC, Filolau, el primer a exposar per escrit i sistemàticament la doctrina pitagòrica, i, al segle IV aC, Arquites de Tàrent, al qual Plató deu en part el seu pitagorisme, i Alcmèon de Crotona, predecessor, fins a un cert punt, de l’escola mèdica hipocràtica.

Aspectes característics i de més importància en la doctrina pitagòrica són, a més dels punts atribuïbles al mateix Pitàgores, els següents: la teoria d’una estructura dual de l’univers (expressada en la taula dels deu principis oposats: limitat-il·limitat, senar-parell, u-múltiple, dret-esquerre, masculí-femení, quiet-movent, recte-corb, llum-foscor, bo-dolent, quadrat-oblong), l’estudi de la geometria i l’aritmètica (el qual, malgrat la intensitat, restà limitat per la confusió —derivada de la representació diagramàtica dels nombres— entre el punt geomètric i la unitat aritmètica i per la consegüent afirmació que ambdós tenien magnitud), la consideració de les unitats-punts com a base de la matèria física (entesos, doncs, com una mena d’àtoms; i és en aquest sentit que cal entendre l’afirmació pitagòrica que les coses equivalen a nombres i que la generació de la sèrie d’aquests era alhora la generació de l’univers), la idea d’una harmonia de les esferes (la música originada per la qual, mitjançant el moviment dels astres, no és percebuda per l’home pel fet que la sent des de la seva naixença) i la convicció que l’ànima, separada del cos, vaga pels aires en els intervals de les seves successives encarnacions.

Col·laboració: 
MJu
Llegir més...