Es tracta, generalment, d’un ninot compost d’un cap i uns braços enganxats al vestit (sovint sense un cos sòlid a sota) dins el qual el titellaire fica la mà per tal de fer-lo bellugar. Segons que ho demani l’acció, les mans poden ésser canviades per altres mans amb garrot, espasa, etc. Per a la representació dels putxinel·lis, el titellaire s’amaga darrere una cortina o una espècie d’ampit de fusta, o boca d’escenari alçat, per damunt dels quals fa sortir les figures. En el parlar, generalment hom estrafà la veu, de vegades amb l’ajut d’una llengüeta. Les representacions són fetes, al més sovint, a les places o jardins. Es basen en temes populars i simples, que poden recollir contes tradicionals, però compten amb algunes obres escrites (com les de S. Rusiñol, A. Artís, P. Coromines o, en castellà, les de F. García Lorca). Procedent del Pulcinella italià (segle XVII), els putxinel·lis s’estengueren per diversos països, amb noms adaptats o totalment nous (com el Guignol francès).
Els putxinel·lis als Països Catalans
Als Països Catalans, l’afecció als putxinel·lis sembla que començà al final del segle XVIII amb la visita dels titellaires italians. El 1837 hi havia representacions periòdiques de putxinel·lis a unes dependències del Liceu, al carrer de Montsió de Barcelona; cap a mitjan segle eren habituals les funcions a moltes poblacions del Principat i a les Illes eren anomenades teresetes. Al País Valencià adquirí anomenada el Betlem de Tirisitis d’Alcoi. Els titellaires més famosos de Catalunya foren Isidre Busquets i, sobretot, el Fredericu de Figueres, mestre de Juli Pi, que actuà a Els Quatre Gats i acredità el gènere entre els intel·lectuals modernistes. Ja al segle XX, les famílies Vergés i Anglès es dedicaren als titelles durant diverses generacions. El putxinel·li català es diferencia del titella de guant francès perquè el cap presenta tres orificis en lloc d’un; en manipular-se amb tres dits permet que les testes de fusta siguin més grans, algunes de les quals són veritables talles artístiques. El més important renovador del gènere fou Ezequiel Vigués, Didó, que el 1934 reintroduí el titella francès; un esperit d’investigació tècnica i estètica han representat els Putxinel·lis Claca.