És anomenada també telefonia sense fils, i hom l’empra en aquells casos en què resulta difícil, impossible o excessivament costosa la instal·lació de línies telefòniques, o bé quan almenys un dels interlocutors és mòbil. Cal distingir-ne tres modalitats: la telefonia mòbil automàtica, la telefonia mòbil privada en grup tancat d’usuaris i els terminals telefònics sense cordó. El primer d’aquests sistemes, conegut per les sigles TMA, començà a funcionar amb el sistema analògic NMT-450 (aparegut amb el nom comercial de TMA-450), que operava en la banda de 450 MHz. Les sigles NMT vénen de telefonia mòbil nòrdica, ja que foren els països nòrdics els que el desenvoluparen. Aquest sistema fou adoptat per l’Estat espanyol el 1982 en règim de monopoli gestionat per la Companyia Telefònica. El 1989, el NMT-450 estava saturat, i s’introduí una altra modalitat de telefonia mòbil analògica, l’anomenada TMA-900 A, dins de la banda de 900 MHz. Les limitacions d’ambdós sistemes analògics comportaren la introducció, coordinadament amb la resta dels estats de la UE, del sistema paneuropeu de tecnologia digital GSM (sigles, en francès, de grup especial mòbil) el 1992. Aquest sistema també opera en la banda de 900 MHz però a diferència del TMA 900 A, en el qual el multiplexatge és freqüencial (FDMA), utilitza tècniques de multiplexatge temporal (TDMA), i ha fet possible l’aparició de l’anomenada oficina mòbil, consistent en un ordinador personal acoblat a un terminal telefònic mòbil. Els sistemes de TMA també són coneguts com a sistemes de telefonia cel·lular, ja que el territori de cobertura és dividit en cèl·lules hexagonals, de dimensions variables segons la densitat d’usuaris, connectats a una estació base. Els sistemes de radiotelefonia privada (‘trunking’, en terminologia anglesa) consten de xarxes corporatives, normalment a la banda de VHF, que estableixen una petita xarxa de radiotelèfons en grup tancat (en principi, aïllat de la xarxa pública). Inicialment es limitaven a activitats de tipus industrial, militar i de seguretat. Solen combinar equips que treballen en mode unidireccional (mode simplex) amb altres en mode bidireccional. El seu radi d’acció sol ser de pocs quilòmetres i són utilitzades sobretot en companyies de transports o de generació i transport d’energia elèctrica. El GSM perfeccionat ha donat lloc al sistema europeu de radiotelefonia privada TETRA. Els telèfons sense cordó no es consideren de telefonia mòbil, ja que depenen d’un telèfon fix connectat a la xarxa telefònica convencional. En canviar el cordó de l’auricular del telèfon per un petit emissor i receptor, permeten que l’usuari es desplaci dins d’un radi de desenes de metres al voltant del telèfon fix. El sistema DECT (que es un estàndard europeu de comunicacions sense cordó) s’adreça a aplicacions tant residencials com públiques i d’empresa, i començà a introduir-se el 1995. Permet que els usuaris accedeixin a una xarxa radiotelefònica (pròpiament l’area de servei del sistema), des de la qual hom pot accedir a la xarxa telefònica pública. És un sistema TDMA/TDD (multiplexat per divisió de temps amb divisió dúplex), que opera en modulació de freqüència (GFSK) en la banda de 1 880 a 1 900 MHz i permet l’assignació dinàmica de canals de radio i el seguiment i la localització de la unitat portàtil (roaming). És utilitzat principalment als aeroports, els grans centres comercials, etc. El sistema europeu de radiotelefonia digital TFTS permet connectar avions en vol amb estacions de terra connectades a la xarxa telefònica pública, i opera en la banda L (d’1,67 a 1,8 GHz). Entre els sistemes de radiotelefonia mòbil per satèl·lit cal distingir entre les aplicacions marítimes i aeronàutiques, que són prioritàries, i les terrestres. Hom utilitza satèl·lits geoestacionaris d’òrbita mitjana o baixa (tipus INMARSAT) i baixa velocitat de transmissió. La primera estació de radiotelefonia fou instal·lada en un tramvia nord-americà el 1901, amb motiu d’unes proves que feia Marconi. L’any 1926 s’implantà un sistema telefònic ferroviari en el trajecte Berlín-Hamburg; però la primera aplicació a major escala hagué d’esperar fins als anys quaranta, que als EUA s’estengué el primer servei de radiotelefonia als als cotxes. El 1952 hi havia 50 000 abonats als EUA, encara que la qualitat del servei era pobre. A Europa començà Alemanya (1950), seguida de França (1956) i els països nòrdics, molt necessitats de la radiotelefonia per les condicions físiques del seu territori. Els sistemes de radiotelefonia automàtica s’iniciaren als EUA l’any 1958 i permetien la connexió a la xarxa pública; una dècada més tard s’introduïren a Alemanya i a França. Fou als anys setanta quan la Bell System proposà un sistema d’alta capacitat, basat en la reutilització de freqüències, el qual constituí la base dels sistemes NMT.
f