senat

senado (es), senate (en)
m
Història

A l’antiga Roma, suprem consell de l’estat constituït, almenys a l’origen, per ancians o caps de les diverses gens i, posteriorment, pels patricis i magistrats.

El nom li fou atribuït per analogia amb altres consells d’ancians del món antic, sobretot de Grècia i Esparta (gerúsia). Institució fonamental de l’estat, fou responsable durant llarg temps de la política exterior i interior. El nombre de senadors oscil·là entre els 300 (la institució per Ròmul en nombre de 100 pertany a la llegenda) i el miler en època dels triumvirs. A partir del s IV aC els senadors eren elegits pels censors (censor); després, automàticament, ho esdevenien els exmagistrats. Amb Tiberi foren escollits per cooptació pels mateixos senadors i, finalment, foren designats pel sobirà. Es reunien a porta tancada, sota la presidència del magistrat (després, sota la de l’emperador), per discutir les propostes que aquest els presentava (reminiscència del primer caràcter consultiu), i llurs deliberacions eren anomenades, segons la prevalença d’una o altra autoritat, auctoritas patrum ( auctoritas), decret o senatconsult. El seu parer, en principi no vinculant, anà guanyant autoritat, sobretot quan l’integraven exmagistrats. El seu poder caracteritzà tota l’edat republicana: fou realment l’autèntic govern de Roma, amb els requisits d’estabilitat, continuïtat, autoritat i competència, superior als magistrats temporals. Discutia les propostes, intervenia en matèria de justícia civil i penal, donava el parer quan calia mobilitzar l’exèrcit, en prorrogava els comandaments i en creava d’extraordinaris (de fet fou l’organitzador de les grans conquestes), controlava les despeses i l’erari públic i del seu parer depenia la percepció de tributs, la distribució de terres, etc. En cas de perill greu, podia decretar l’estat d’excepció (dictadura). En política exterior, rebia les ambaixades, sancionava els tractats internacionals i les lleis dels territoris ocupats, dirimia les controvèrsies entre comunitats aliades o autònomes. Començà a declinar la seva autoritat vers el s I aC, quan de fet es convertí en baluard dels interessos de les classes més altes. Després de les guerres civils, amb l’Imperi, conservà una autoritat nominal; la seva història coincideix amb el vaivé de col·laboració i de resistència dels nobles a l’absolutisme imperial. D’alguna manera subsistí en diversos llocs durant l’edat mitjana i, llevat de Constantinoble, on tingué una notable influència sobre els afers polítics, no tingué mai una fesomia determinada: es reduïa, en certs casos, a una funció purament representativa, en altres consultiva, en altres de cos sobirà i gairebé sempre fou integrat per la noblesa.