Los trobadors nous

Antologia de poemes catalans recollits per Antoni de Bofarull, editada per Salvador Manero en trenta-dos plecs de setze pàgines, a partir de desembre del 1858.

Subtitulada Col·lecció de poesies catalanes escollides d’autors contemporàneos, és presentada com una operació literària i patriòtica i “testimoni del nou esperit literari” del país, és a dir, de l’ús emergent de la llengua catalana com a llengua de la poesia culta. També tenia com a objectiu explícit la recuperació de la història i els costums catalans. Incloïa un total de 136 composicions.

És organitzada per temes i gèneres poètics, els principals dels quals coincideixen molt aproximadament amb la trilogia floralesca (Patria, Fides, Amor): “Pàtria”, “Sentiment” i “Amor”, i “Religió”. “Romanços”, amb poemes narratius en diferents metres; “Tribut”, amb poemes marcadament ocasionals; “Passatemps” i “Llenguatge antic” completen les seccions.

Un Crit a la joventut catalana, per assegurar el futur de la llengua literària, obre l’antologia; tot seguit, La pàtria (sota el títol A ma pàtria) d’Aribau encapçala la primera secció i segueixen poemes de la major part dels autors vuitcentistes aleshores coneguts: Bofarull mateix —amb 15 composicions—, Salvador Estrada, Josep Sol i Padrís, Lluís G. Pons i Fuster, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer, Marià Aguiló i Víctor Balaguer, entre els més representats d’un total de trenta-quatre autors identificats.

S’hi inclouen sencers Llàgrimes de la viudesa (1839) de Miquel Anton Martí i Cortada i la traducció de La noia fugitiva, de Joan Cortada i Sala.

Bofarull justificaria el criteri acumulatiu i la consegüent desigualtat qualitativa dels poemes per la desaparició de “l’esperit històric de la pàtria catalana” i per la situació peculiar de l’ús de la llengua catalana, que havia afavorit excessivament la poesia de simple entreteniment i la de to satíric i humorístic, la que “ha fet caure més en ridícul la llengua catalana”, de la qual inclou, per això, només una petita mostra deguda a autors que no s’haguessin dedicat únicament a aquest tipus de poesia.

Al moment de l’aparició de la publicitat de l’obra i dels primers plecs, fou qualificada de “monument aixecat a la literatura catalana” per Gaietà Cornet i Mas, que hi veié un signe dels temps concretat en la “catalanització” del país.