La denominació xueta no apareix documentada fins al s. XVII, i la seva etimologia, malgrat les teories proposades per tal d’explicar-la, és encara obscura. Els llinatges que avui a Mallorca es consideren com a xuetes d’una manera indiscutible són: Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. Després de la conversió en massa del 1435, hi hagué encara nombrosos casos de reincidència, i entre el 1488 —data de la introducció de la inquisició a Mallorca— i el 1771 foren sentenciats 460 conversos reconciliats i 594 relapses. Els actes de fe més famosos se celebraren el 1679, que foren jutjats 218 judaïtzants, sense cap sentència de mort, i el 1691, que foren sentenciats 88 judaïtzants (3 dels quals foren cremats vius per pertinaços, 32 foren cremats després d’ésser escanyats, 3 foren cremats en despulles, pel fet d’haver mort abans del judici, i 5 foren cremats en efígie, perquè havien fugit de l’illa). D’aquests actes de fe arrenca la tradició antixueta de Mallorca i la seva concreció en uns llinatges determinats, car les relacions posades al claustre de Sant Domènec de la ciutat de Mallorca amb els noms d’aquestes famílies infamades perpetuaren entre la gent la memòria del que fou anomenat la Cremadissa. Ajudà a mantenir vius els prejudicis racistes el llibre del jesuïta català Francesc Guerau La fe triunfante, relació detallada i triomfalista de l’acte de fe del 1691, reeditat el 1755 i el 1931 i molt llegit per tots els estaments del poble mallorquí. El s. XVIII marca el punt culminant de la intolerància antixueta. Els gremis, llevat dels argenters i els marxants, que eren típicament xuetes, no els admetien com a confrares, i tampoc no eren acceptats pel clericat, la universitat literària, etc. Els matrimonis mixts esdevingueren raríssims. Encara, al començament del s. XVIII la inquisició jutjà tres xuetes com a judaïtzants, i a l’últim terç del segle hi hagué intents molt seriosos per a desterrar-los a l’illa de Cabrera, projecte que no reeixí per l’oposició de Madrid. Els xuetes reaccionaren, i elegiren entre ells sis diputats, que anaren a la cort a demanar a Carles III llur alliberament social. Després de nombrosíssimes intrigues en què els xuetes, d’una banda, i gremis, canonges, ajuntaments i universitat literària, d’altra banda, despengueren molts diners i mobilitzaren moltes influències, el rei publicà tres cèdules (1782, 1785 i 1788) en què els xuetes eren declarats iguals a tots els altres mallorquins, aptes a exercir qualsevol càrrec o ofici i idonis per a servir en els exèrcits de terra i mar (el 1773 el departament marítim de Cartagena encara havia publicat una ordre prohibint que els xuetes fossin enrolats a la marina). Tanmateix, les cèdules no tingueren cap valor efectiu, i durant el regnat de Carles IV, en la Guerra Gran (1793), els soldats mallorquins es negaren a servir al costat dels soldats xuetes, cosa que hagué d’ésser acceptada per Godoy. El 1809, durant la guerra del Francès, el barri xueta de Palma fou saquejat per soldats mallorquins, que no volien embarcar-se cap a la Península; arran de les violentes polèmiques, entre liberals i absolutistes, del 1823, aquests últims saquejaren de nou el barri, on quasi tots els seus habitants eren constitucionals. El 1820, en ésser suprimida per primera vegada la inquisició, els xuetes havien estat els capdavanters en l’atac contra el palau i els arxius de la inquisició a Mallorca; però amb la victòria posterior dels absolutistes tornaren a ésser perseguits i maltractats, no solament a Palma, sinó també a les viles de la part forana. Durant tot el s. XIX les manifestacions antixuetes tingueren encara una gran espectacularitat (hom cremà, per exemple, la trona on havia predicat un capellà xueta), i aparegueren nombrosos llibres sobre el tema: a València, un tal Juan de la Puerta Vizcaíno, segurament un pseudònim, imprimí La sinagoga balear (1857), furibund libel antixueta, i l’any següent apareixia, també a València, Un milagro y una mentira. Vindicación de los cristianos de estirpe hebrea, de Tomàs Bertran, que era un contraatac proxueta molt d’acord amb la ideologia del temps. Tanmateix, la polèmica que aconseguí més popularitat fou la mantinguda entre el capellà Josep Tarongí i Miquel Maura, que el primer recollí en el llibre Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca (1877). La bibliografia sobre el tema xueta és molt abundosa. Avui, aquest problema ha perdut la seva antiga virulència, i, si bé encara en alguns sectors de la societat mallorquina les prevencions contra els xuetes són vives, en general són admesos a tot arreu com qualssevol altres mallorquins.
f
m
adj
Història