i zoologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

zoologia

zoología (es), zoology (en)
substantiu femeníf
Zoologia
zoología (es), zoology (en)
zoologia zool
Ciència biològica que té per objecte l’estudi dels animals.

El seu camp té un abast molt ampli, que inclou tots els éssers vius, llevat dels organismes vegetals, estudiats per la botànica, i els bacteris, objecte d’estudi de la microbiologia. Dins el sistema modern de classificació de la biologia o ciències biològiques, hom inclou la zoologia dins la biologia d’organismes (que fóra la ‘biologia clàssica''), nivell d’integració superior al de la biologia molecular i la biologia cel·lular i inferior al de la biologia de poblacions i al de la biologia d’ecosistemes (o ecologia). Pel seu caràcter de ciència global, la zoologia se serveix del suport d’una sèrie de disciplines especialitzades que tenen objectius de recerca específica. Aquest és el cas de la morfologia i la morfologia comparada, l'anatomia i l'anatomia comparada, la histologia i la citologia, ciències que s’ocupen, a diferents escales, de l’estudi de l’estructura dels éssers vius. També l'embriologia i l'embriologia comparada, la fisiologia i la fisiologia comparada, l'ecologia, l'etologia, la biogeografia i la zoogeografia i la sistemàtica són ciències que presten el seu concurs als estudis zoològics. La paleontologia animal, inclosa dins la geologia, dóna finalment a la zoologia una visió de conjunt del regne animal i la seva evolució. Com a branques específiques de la zoologia, dedicades a l’estudi dels diferents grups animals, hom pot citar la mastologia (mamífers), l'herpetologia (amfiis i rèptils), l'ornitologia (ocells), la ictiologia (peixos), l'entomologia (insectes), la carcinologia(crustacis), la malacologia (mol·luscs), l'helmintologia (cucs) i la protozoologia (protozous). La història de la zoologia, entesa com a estudi de l’estructura visible dels animals, arrenca de temps molt antics, puix que hi ha descripcions d’animals (útils o nocius per a l’home) en totes les cultures i civilitzacions. Hom considera Aristòtil el fundador de la zoologia racional. En la seva Història dels animals distingeix dues grans categories: els animals de sang vermella (enhaīma) i els animals que no en tenen (anhaīma); els primers representen els vertebrats, i els segons els invertebrats. Plini el Vell s’ocupà també de temes zoològics en la seva Naturalis historia, on inclogué, tanmateix, la descripció d’éssers fabulosos que hom retroba en els bestiaris medievals. De fet, a l’època romana i durant tota l’edat mitjana hom considerà els animals i altres productes de la natura (plantes, pedres, etc.) com a fruit de la combinació dels quatre antics elements (aigua, terra, aire i foc). El que distingia l’animal era, d’una banda, l’anomenada ‘calor innata’, i, de l’altra, el tipus d’ànima que els designis divins li havien atorgat. La ‘calor innata’ era la font de la vida distribuïda per la voluntat del Creador. Quan la ‘calor innata’ abandonava l’animal, es produïa la mort, és a dir, l’ànima era retirada per voluntat divina. Aquest plantejament feia pensar que l’estructura visible dels animals no era autònoma, sinó que simplement mostrava als humans uns signes externs, uns significats, que l’home havia d’interpretar o traduir, puix que s’hi expressava algun missatge diví. Durant tot aquest llarg període la zoologia racional, fundada per Aristòtil, restà estancada, i si hom parlava d’'història natural’ era per a referir-se a històries dels productes de la natura. La història d’un animal era, sobretot, un intent de desxifrar-ne, a través de la descripció dels seus elements i òrgans, les virtuts màgiques o medicinals, les llegendes o històries que podien fer-lo aparèixer com a símbol en un escut, en les pintures d’una església o com a font d’aplicació pràctica (alimentació, medicina, transport, etc.). Durant tot aquest període els coneixements zoològics estigueren impregnats d’una concepció magicoreligiosa de la vida. Dins l’àrea cultural catalana, hom retroba aquests plantejaments en les obres de Ramon Llull Llibre de natura i Llibre de meravelles, i també en diferents còdexs gòtics catalans, com el Libre de natures de bèsties e d’aucells e lur significació, atribuït a Pere Pasqual. Tancat el parèntesi medieval, la zoologia racional inaugurà una nova etapa als s. XVI i XVII, afavorida pels descobriments geogràfics, els viatges i el nou clima intel·lectual del Renaixement. Nasqué, així, una nova història natural, de la qual la zoologia era una branca essencial. Aquesta zoologia pretenia desxifrar i interpretar l’estructura visible dels animals, aïllada ja de tota màgia o significat diví. Al s. XVI es destaquen les obres del suís Conrad Gesner, sobretot d’una Historia animalium, en cinc volums, i l’italià Ulisse Aldrovandi, el qual, seguint la classificació d’Aristòtil, publicà una monumental enciclopèdia zoològica en deu volums. Durant el s. XVIII es produí un nou avanç de la zoologia, determinat, en part, per l’aprofundiment dels estudis anatòmics i la utilització del microscopi. La classificació dels vertebrats fou completada per les observacions dels zoòlegs britànics John Ray i F.Willoughby. Ray establí, a més, el concepte d'espècie com a conjunt d’individus que es reprodueixen entre ells i que tenen descendència directa. Els animals invertebrats foren estudiats per M.Malpighi, A.van Leeuwenhoek i J.Swammerdam. A aquest període corresponen les primeres obres catalanes d’història natural, essencialment el Llibre primer de la història catalana en lo qual se tracta d’història o descripció natural, ço és, de coses naturals de Catalunya, de Pere Gil i Estalella (1600). L’època moderna de la zoologia fou iniciada amb Carl von Linné, que introduí en l’estudi dels éssers vius un nou ordre descriptiu que permeté llur comparació i classificació en ordres, gèneres i espècies dins una mena d’immensa combinatòria de formes possibles que hi ha a la natura. La nomenclatura i sistemàtica moderna, binomial, és basada en la desena edició (1758) del Systema naturae de Linné, on hi ha descrites 4 730 espècies. La sistemàtica possibilità a la zoologia i al conjunt de la història natural de constituir-se ciència i, alhora, determinà l’aparició dels primers parcs zoològics i museus de col·leccions zoològiques, que tingueren una funció essencialment complementària de la sistemàtica. Contemporàniament, G.L.Leclerc, comte de Buffon, autor de nombroses obres zoològiques (Histoire des quadrupèdes, en 12 volums; Histoire des oiseaux, en 9 volums; Histoire Naturelle, en 30 volums, etc.), utilitzà una altra classificació. Tanmateix, la sistemàtica linneana acabà per imposar-se. Altres zoòlegs destacats són L.Daubenton, creador de l’anatomia descriptiva dels mamífers, R.A.F. de Réaumur, que estudià els insectes, i D.F.Müller, que investigà els protozoaris. C.F.Wollff inicià l’enbriologia descriptiva, i L.Spallanzani estudià experimentalment la fecundació dels animals. A la fi del s. XVIII i al principi del XIX es produí una nova ruptura en la manera de considerar els éssers naturals: amb el cavaller de Lamarck nasqué el concepte d’organització interna dels éssers vius, i Cuvier fou l’iniciador d’una nova disciplina científica, l'anatomia comparada, i de l’estudi dels fòssils com a formes associades a les espècies actuals. Tots aquests factors, sumats a la introducció de la noció de temps en l’estudi de la natura, determinaren ben aviat, sota l’impuls de Lamarck i de Darwin, l’aparició de la teoria de l'evolució i d’una nova ciència, la biologia, que estudiava l’organització interna i les propietats singulars que tenen els éssers orgànics. Aquests fets marcaren una fita important en la història de la zoologia. Des d’aleshores qualsevol qüestió zoològica important es planteja sota forma de problemàtica d’evolució animal. En el terreny estrictament zoològic, Lamarck, en el seu Tableau du regne animal, distingí els animals amb vèrtebres (mamífers, ocells, rèptils i peixos) i els animals sense vèrtebres (mol·luscs, anèl·lids, crustacis, aràcnids, insectes, cucs intestinals, radiats ipòlips). Aquesta classificació difereix de la de G.Cuvier, exposada a Le règne animal, on estableix quatre grans grups zoològics: vertebrats, mol·luscs, articulats i zoòfits. Lamarck, que donà una gran importància a l’estudi dels invertebrats, és també l’autor d’una Histoire naturelle des animaux sans vertebres (1815-22), que inclou també l’estudi dels mol·luscs fòssils. Durant els s. XIX i XX la zoologia esdevingué ja plenament tributària dels esquemes de classificació filogenètics nascuts amb la teoria de l’evolució. La classificació i l’estudi de les espècies animals pertanyents a diferents grups zoològics féu un gran avanç durant aquest període. Tanmateix, la gran riquesa faunística de la Terra és encara coneguda d’una manera incompleta. Hom calcula entre 1 200 000 i 1 500 000 el nombre d’espècies animals que viuen en diferents biòtops del planeta. D’altra banda, la zoologia, com a ciència de síntesi, s’ha enriquit amb els extraordinaris avanços de ciències biològiques com la genètica, l’ecologia i l’etologia i l’aplicació de noves metodologies i tècniques d’observació i d’anàlisi, que permeten d’integrar l’espècie biològica dins un context evolutiu, ecològic i biogeogràfic. L’ampli abast dels estudis zoològics en totes les seves branques fa que anualment siguin descrites arreu del món més de 13 000 noves espècies (més de la meitat, de la classe dels insectes) i a la vora de 1 000 noves subespècies, uns 2 000 gèneres i subgèneres nous i que, en conjunt, per damunt del gènere, s’introdueixin al voltant de 24 000 canvis en la nomenclatura sistemàtica. Entre els animals més ben coneguts hi ha els ocells (hom estima conèixer-ne el 99% dels existents i els mamífers (el 90%), i entre els més desconeguts, els invertebrats marins (el 10%). Als Països Catalans, la zoologia no fou conreada d’una manera científica fins ben entrat el s. XIX. La influència de la brillant activitat francesa en aquest camp es féu sentir al Rosselló, on fou creat el cèlebre Laboratori Aragó (1881), a Banyuls de la Marenda, amb el seu aquari, un dels més prestigiosos del món en zoologia marina. També hi hagué un desvetllament de l’interès per la zoologia a Barcelona, on fou creat per la zoologia a Barcelona, on fou creat el Parc Zoològic i el Museu de Zoologia (1882). Més tard aquestes institucions foren completades amb el departament de zoologia de la universitat, l’Instituto de Investigaciones Pesqueras (amb un dels millors aquaris marins) i les seccions de zoologia de l’Acadèmia de Ciències i Arts i de la Institució Catalana d’Història Natural, entre d’altres. Com a zoòlegs destacats d’aquesta època cal citar el malacòleg Artur Bofill i Poch, que col·laborà amb Jaume Almera en els estudis paleontològics de Catalunya, i els entomòlegs Miquel Cuní i Martorell, Longí Navàs i Josep M.Bofill i Pichot. La Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans estimulà els estudis de zoologia i publicà des del 1914 els fascicles de la Fauna de Catalunya. S'han destacat les publicacions de tema zoològic del Museu de Zoologia, la revista Miscelánea Zoológica i les publicacions del departament de zoologia de la universitat i, entre els zoòlegs, J.B.Aguilar-Amat, I.de Sagarra, Joaquim, Josep i Salvador Maluquer i Nicolau, Fernández Galiano, J.Fuset i Tubià, García del Cid, etc. A Palma s’han destacat la Societat Balear d’Història Natural i el laboratori de l’Instituto Español de Oceanografía, on es fan estudis i publicacions zoològiques. Cal esmentar els científics F.Cardona i Orfila, M.Massutí, J.Garcies, etc. Al País Valencià hi ha un Jardí Zoològic Municipal, un Institut d’Hidrobiologia i el departament de zoologia de la universitat. A Castelló de la Plana hi ha un laboratori de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras. Totes aquestes institucions efectuen treballs i publicacions zoològiques. S'han destacat, al País Valencià, Torres i Sala, L.Moròder i Sala i Castellarnau.

Col·laboració: 
EnG
Llegir més...