La fixació de l’any dels esdeveniments, així com la datació dels documents, ha variat segons els temps i els llocs. La llei romana prescrivia que els actes públics fossin datats per l' any dels cònsols nomenats el dia 1 de gener. A partir de l’any 567 només hi hagué un cònsol, l’emperador, i els documents foren datats pels anys del postconsolat . Després fou afegit l' any de l’imperi , que aviat substituí l’anterior. El papa Adrià I (s. VIII) introduí la fórmula de l' any del pontificat . La datació de documents pels anys dels reis francs fou usada a Catalunya, Aragó i Navarra des de Carlemany (800) fins a Lluís el Jove (1180); durant els s. IX-X, i més freqüentment als s. XI i XII, els documents anoten alhora l' any de l’Encarnació , segons l’estil de Florència, o segons l’estil de Pisa, la qual cosa, pel fet d’ésser usats indistintament els dos estils, bé que més sovint el primer, origina moltes confusions. L’any 1350 les corts de Perpinyà decretaren per al Principat de Catalunya i per al Regne d’Aragó la datació per l’any de la Nativitat, dit també any del Senyor o any de gràcia . Al Regne de València, el canvi no fou adoptat fins el 1358. Per a l’any de la creació del món era donat el 5 508 aC; el de la fundació de Roma era el 753 aC. En cronologia històrica, la noció d' any va lligada a la d'era, o punt de partença del còmput, i a la de calendari o distribució de l’any per mesos o per festivitats en relació amb la Pasqua.
m
Història
Cronologia