Històricament han estat nombrosos els monestirs i els grups, els ordes i les congregacions monàstics que han pres la regla de sant Benet com a norma de vida. Benet de Núrsia, però, no fundà cap orde, sinó alguns monestirs, que desaparegueren amb la invasió longobarda d’Itàlia al segle VI. La seva regla fou una de les moltes de què, durant els ss VI al VIII, els abats prenien normes de vida monàstica, i fou a la Gàl·lia meridional on hom començà a observar-la amb una certa exclusivitat, sobretot a partir del s VIII. Des d’Anglaterra, al començament del s VIII, sant Bonifaci la difongué, sembla, per les regions germàniques que evangelitzà. A Montecassino fou introduïda de nou, vers el 720, pel seu restaurador Petronax. Carlemany decidí d’unificar per tot l’imperi les observances monàstiques, i trobà en Benet d’Aniana l’eficaç col·laborador que, des de la Narbonense, anà reformant segons la regla benedictina els monestirs de França i de la Germània. Lluís el Piadós, en el capitular promulgat a Aquisgrà el 817, la imposà a tots els monjos de l’imperi, i des d’aleshores hom pot començar a parlar d’un vague orde benedictí. El s IX fou el de l’apogeu dels grans monestirs benedictins d’Europa, tant pel nombre com per la importància cultural i social de molts d’ells, a més de la tasca missionera per totes les marques paganes de l’imperi. Les figures benedictines més grans foren del s IX al XII. Durant aquest període hom calcula que, entre monjos i monges, depassaren la mitjana dels 100 000. Els monestirs carolingis, però, no tenien cap lligam jurídic entre ells, i els nomenaments d’abats seculars i laics imposats pels sobirans i grans senyors foren un abús desastrós.
L’abadia benedictina de Montecassino
© Fototeca.cat
La decadència de l’observança dels benedictins fou compensada per l’aparició de reformes, sovint hostils mútuament. Els grans abats reformadors reuniren sota llur govern grups de monestirs desitjosos de renovellament. Així sorgiren al s X les reformes de Cluny, de Gorce i altres de similars, que prosperaren durant uns dos-cents anys. Els papes protegiren i feren exempts sovint els grans monestirs de la tutela episcopal i senyorial. La influència reformadora de Cluny fou decisiva per a l’Església Catòlica als ss X i XI. Sorgiren noves reformes, com la de Romuald, fixada a Camaldoli, de tendència eremítica, i d’altres, com la de Joan Gualbert, a Vallombrosa, més rigoroses, o bé les de tendència centralista promoguda per la reforma gregoriana al s. XI, com la de Sant Víctor de Marsella, etc, la de Robert de Molesmes i de sant Bernat o dels cistercencs (cistercenc). Cadascuna d’elles n'adaptà la regla i ordenà la vida interna dels monestirs segons les noves necessitats, i els nous ordenaments foren l’origen de la distinció jurídica dels ordes d’observança benedictina al s XII. La divisió aparentment més forta fou la de benedictins blancs (els cistercencs) i benedictins negres (la majoria dels altres), segons el color de l’hàbit, la qual pressuposava una diferència més profunda en la interpretació de la regla. El llast de les grans possessions de molts monestirs, la inserció dels abats en la societat feudal i la intromissió de la noblesa, àvida de llurs béns, provocaren la pèrdua de l’esperit de pobresa volgut per sant Benet i pels reformadors successius. L’aparició dels ordes mendicants al s XIII estimulà una reacció entre els benedictins. Nasqueren aleshores els silvestrins, els celestins els olivetans, constituïts en ordes independents, amb tendència a l’eremitisme i a la pobresa personal i col·lectiva, mentre la gran massa dels monestirs romania en la inèrcia, fins que foren desvetllats pels decrets del concili IV del Laterà (1215), promulgats per Innocenci III, que establiren la formació de congregacions regionals de monestirs benedictins negres i la celebració de capítols provincials periòdics. Els primers a complir-ho foren els de les províncies tarraconense, narbonense, dues d’angleses, algunes de França i una de castellana. Benet XII, papa cistercenc, el 1336, amb la butlla Summi Magistri, urgia els decrets del Laterà i donava normes per a aquells monestirs que encara no s’havien unit, agrupant-los en 36 províncies. Tot i que anteriorment la cultura s’havia refugiat als monestirs i a les catedrals, la participació en la vida universitària continuà a remolc de la dels mendicants. En la vida religiosa d’Europa minvà la influència benedictina, tot i que la de les grans obres escrites continuà vigent; la mateixa regla de sant Benet continuà inspirant força regles posteriors. Altres reformes per a tornar a l’austeritat primitiva feren sorgir noves congregacions durant tot el s XV: la congregació de Santa Justina de Pàdua (1408), dita després cassinesa, la de Valladolid o dels observants (1417), la de Bursfeld (Alemanya), influïdes pels nous corrents d’espiritualitat dita devotio moderna. A França, al s XVII, es formaren les congregacions de Saint-Maur (maurí) i de Saint-Vanne, amb relacions no sempre amicals. Llur característica fou el treball d’erudició; l’abundor de mitjans de vida facilità la desclosa dels estudis durant el s XVIII en gairebé tots els benedictins europeus. Els benedictins hispànics aprofitaren l’oportunitat d’expandir-se per l’Amèrica Central i del Sud, que els forní de nous recursos econòmics per mitjà de les procures, mentre la reforma protestant suprimí la vida benedictina als països del nord d’Europa, tot i que a Anglaterra foren fundats alguns monestirs anglicans. La Revolució Francesa i les seves conseqüències gairebé arreu dels països tradicionalment catòlics feren que a la fi del s XVIII i al començament del XIX els monestirs benedictins (refugi de fills de nobles o de famílies benestants, amb excepcions) fossin suprimits més o menys violentament. La revifalla vingué amb les congregacions modernes de Solesmes, de Beuron, de Subiaco, etc, les quals, amb una tendència moderada d’austeritat, iniciaren el moviment litúrgic i fomentaren els estudis especialitzats. Lleó XIII confederà aquestes noves congregacions amb algunes de les antigues supervivents. El 1893 creà una autoritat suprema, l'abat primat, més d’honor que de jurisdicció. Les congregacions de benedictins confederats són actualment unes vint, de les quals destaquen, entre les antigues, l'anglesa (refosa el 1336), la cassinesa (s XVI), l'hongaresa (vers el 1500), l'helvètica (1602) i la bavaresa (1684); entre les restaurades al s XIX, la del Brasil (1827), la de Solesmes o francesa (1837), l'americanocassinesa (1855), la de Beuron (1868), la sublacense (1872), la belga (1881) i la de Santa Otília (1884); i entre les antigues recentment confederades, la dels olivetans (1961) i la de Vallombrosa (1966). Els intents de formar una congregació hispànica, els darrers trenta anys, han fracassat. Fora de la confederació romanen les congregacions dels silvestrins (silvestrí), camaldulencs (camaldulenc) i mequitaristes (mequitarista). Hi ha també congregacions de monges benedictines, dedicades a les missions, a l’ensenyament i a d’altres activitats, pròpies també d’algunes de les congregacions de monjos confederats. Després del concili II del Vaticà hom intenta de reformar i de reestructurar tot l’orde, malgrat les dificultats que una tasca semblant comporta en una institució tan antiga. Els benedictins confederats són uns 12 000, sense comptar les monges que més o menys en depenen.
Els monestirs benedictins de la Congregació Claustral Tarraconense
© fototeca.cat
Als Països Catalans l’observança benedictina entrà amb la conquesta cristiana del s IX. La regla aparegué als monestirs del Pallars i la Ribagorça, del Rosselló, de Girona i de l’Urgell. La primera empenta anà vinculada a la reforma de Benet d’Aniana, que tenia amics a Catalunya. Les fundacions posteriors, des de la fi del s IX i tot el s X, tingueren un caràcter familiar, comtal o senyorial, com la de Ripoll, i com les del s XI, repartides fins a l’extrem de les marques dels comtats; més enllà només arrelaren esporàdicament. Aquestes fundacions, fins al s XII, depassaren el centenar i mig, bé que no totes existiren simultàniament. A la fi del s X, per influència de la reforma de Cluny i per contactes amb l’estranger, es formaren a Catalunya alguns moviments congregacionals entorn de les dues grans figures monàstiques: Garí de Cuixà, la segona meitat del s X, i Oliba de Ripoll, la primera meitat del s XI. Fonamentats aquests moviments en el prestigi exclusiu dels personatges al·ludits, i sense base jurídica, no tingueren continuïtat. D’ací que, ja al s XI, bastants monestirs catalans fossin absorbits per congregacions del Llenguadoc, com la de Sant Ponç de Tomeres, per un intent de La Grassa i, sobretot, per la provençal de Sant Víctor de Marsella, que dominà els principals monestirs catalans, cosa explicable perquè els comtes de Barcelona dominaven el Llenguadoc i la Provença, i això inclinava a afavorir el lligam eclesiàstic que reforçava llur domini polític. A Catalunya els benedictins perderen l’impuls expansiu amb l’aparició dels canonges de Sant Ruf i, sobretot, dels cistercencs. La revifalla es donà amb la formació de la Congregació Claustral Tarraconense arran del concili IV del Laterà (1215), la qual perdurà fins el 1835. Reuní monestirs d’homes i de dones de tota la província eclesiàstica, fins d’Aragó i de Navarra; una part dels de Navarra se'n separaren aviat, mentre que se n'hi anaven unint d’altres d’aragonesos i de catalans. D’ací que, a partir de la butlla Summi Magistri (1336), de Benet XII, el títol fos el de Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana. Passà per períodes florents i per d’altres, més llargs, de decadència, malgrat les successives compilacions de les constitucions i els esforços d’alguns abats de tremp que passaren per la presidència i maldaren per mantenir-ne l’observança. A la fi del s. XVI s’hi uniren els monestirs del Rosselló. Des de la fi del s. XV i al segle següent se separaren de la Congregació Claustral Tarraconense el monestir de Montserrat, el de Guíxols i el de Bages, on s’imposà per pressió reial la Congregació de Valladolid per tal de reformar-los. De fet, l’observança hi reflorí, mentre que en els altres monestirs decaigué progressivament. El 1835 tots els monestirs masculins foren suprimits per les lleis de desamortització, i sobrevisqueren els femenins. La restauració començà a Montserrat (1844), el qual s’uní en secret, l’any 1862, a la congregació italiana de Subiaco (reconeguda el 1872). A part alguns monjos francesos d’Encalcat, de la congregació de Solesmes, expulsats de llur país i refugiats a Besalú al començament del s. XX, només han restat benedictins negres a Montserrat, abadia santuari, una de les més prestigioses de l’orde. A part les fundacions d’aquesta abadia als Països Catalans, resten encara els monestirs de monges de Sant Daniel de Girona, de Sant Pere de les Puelles de Barcelona i de Sant Benet de Montserrat (aquest darrer com a resultat de la fusió, el 1945, del de Santa Clara de Barcelona i del de Mataró), hereus de la congregació claustral. Després del concili II del Vaticà els esforços de reforma dels benedictins catalans són palesos, bé que difícils. Van des de formes de vida eremítica fins a les més compromeses en l’acció pastoral, passant per l’activitat agrícola i l’ensenyament superior. La custòdia tradicional de santuaris marians presenta problemes peculiars i complexos. Des de Montserrat els benedictins han exercit una influència marcada en el poble fidel i en d’altres ambients i han contribuït a posar Catalunya en contacte amb moviments religiosos i culturals d’Europa i del món sencer.