i call | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

call

substantiu masculím
Història
El call de Girona
Turisme de Girona / Jaume Llorens
història hist
En les ciutats i viles medievals catalanes, zona habitada per jueus.

El terme (de l’hebreu qahal, ‘assemblea’, ‘congregació’) és documentat des del segle XIII (la primera menció és la del call de Barcelona, el 1241). A vegades hi havia dos calls en una mateixa població, com a Barcelona (on al costat del call major, o de la Volta, hi havia el call d’En Sanaüja, o de N'Àngela, més petit) i a Cervera (el call antic, o vell, dins el mur, i el call nou, fora el mur, dits també call sobirà i call jussà), bé que formant una sola aljama. Els principals calls documentats són els de Barcelona, Girona, Palma, Perpinyà, Cervera, Tortosa, Manresa, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Lleida (on era anomenat la Cuirassa), València, Morvedre, Elx, Xàtiva, Alacant, Alzira, Borriana, Castelló, Morella i Gandia (a les viles i ciutats dels regnes de València i d’Aragó eren anomenats juderies o jueries). A diferència dels ghetti europeus d’època posterior, el call no era un espai tancat, bé que tingués murs i portes; aquestes eren tancades en certes ocasions (com el Divendres Sant) per tal d’evitar els atacs dels habitants cristians, o quan semblava necessari per a una millor recaptació dels imposts. El fet que el call fos obert féu possible la relació constant entre jueus i cristians; tot i això, era prohibit a les cristianes d’entrar al call (igualment com a les jueves d’entrar en cases cristianes). Pocs anys després de l’avalot del Call del 1391, que fou la causa de la desaparició del call de Barcelona, en un clima creat en part per Vicent Ferrer i per una butlla de Benet XIII (1415), hom obligà els jueus a habitar en un espai que havia d’ésser ben delimitat per les autoritats. La major part dels jueus habitaven a les cases del call, les quals, a vegades, eren llogades a cristians; alguns jueus, tanmateix, habitaven fora del call (els casos més documentats són de metges), on tenien algunes cases o obradors. Dins el call hi havia els diferents locals públics (que no sempre eren edificis exempts, sinó que sovint eren pisos o parts d’un edifici), el principal dels quals era la sinagoga (anomenada sovint escola), punt oficial de reunió de l’aljama; en algunes ciutats n'hi havia més d’una, com a Barcelona, on n'hi havia almenys tres, o a Palma. Altres locals públics eren el maell, a vegades, com a Lleida, compartit amb els musulmans (on hom matava el bestiar i venia la carn kašer), el forn (utilitzat la setmana de Pasqua per a coure-hi el pa àzim), la peixateria, la taverna (on era venut el vi juïc), els banys (tot i que sovint als mateixos banys de la ciutat hi havia dies assignats als jueus) i sovint un castell (a Barcelona, el castell nou), que pertanyia, però, al batlle. Els cementiris eren fora del call i àdhuc fora de la ciutat; el de Barcelona, al Montjuïc, ha estat excavat; en algunes ciutats, com a Lleida, hi hagué més d’un fossar, usats successivament. Després de l’extinció de les aljames (1391) els conversos continuaren habitant als calls.

Col·laboració: 
DRo
Llegir més...