Originàriament només es dedicava al canvi de monedes (canviador de menuts), operació que tenia lloc sobre una taula de canvi . L’habilitat de certs canviadors en el tràfic de les monedes féu, a la darreria del s XIII, que els clients acostumessin a deixar-los en dipòsit part de llurs cabals, sobretot per la facilitat amb què podien ordenar-los pagaments per llur compte a un altre client, per mitjà d’una senzilla anotació en els llibres de comptes ( dita de taula ). Però els dipòsits eren també utilitzats pels canviadors per a operacions de préstec (amb un interès més o menys palès), a llur risc o actuant com a mitjancers; aquests canviadors —veritables banquers— podien fer fallida, i d’ací que hom els exigís una forta caució per a tenir taula (això els permetia, com a senyal de garantia, de cobrir amb un drap llur taula). Els canviadors podien també, per mitjà d’una lletra de canvi , ordenar pagaments en un altre lloc i en una altra moneda a favor d’una tercera persona, per compte de la que encarregava l’operació; com que això s’havia de fer necessàriament a curt terme, en resultava un procediment excel·lent per a encobrir préstecs, i llavors l’interès era dissimulat en el preu relatiu a les monedes. Això exigia un coneixement especulatiu de les variacions de valor de les diverses monedes en el comerç internacional, i arribà a donar lloc, des del s XV, a un nou agent especialitzat, el canvista. En casos extrems hom podia fingir dues operacions recíproques i conjugades ( canvi sec ), cosa que era considerada ja obertament usura.
m
Història