i català | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

català | catalana

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
història hist
Individu d’un poble, de llengua catalana, desenvolupat als Països Catalans.

Fins al s. XIII l’extensió d’aquest gentilici tingué una evolució paral·lela a la del corònim Catalunya. Amb la constitució dels regnes de Mallorca i de València, hom perdé més fàcilment la noció que aquests eren parts constitutives de Catalunya que no pas la noció que llurs habitants, tot i la diversa ciutadania, eren catalans: “són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món”, escrivia Ramon Muntaner vers el 1325 referint-se als habitants del sud del País Valencià; el 1417 Anselm Turmeda afirmava ésser de nació catalana i nascut a Palma (Mallorca) ; els consellers de Barcelona, el 1456, consideraven Vicent Ferrer de “nostra nació”. És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis (''O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani') com per ells mateixos (Calixt III s’anomenava ''papa catalanus' i considerava el seu pontificat com a ''gloria nationis catalanae'), i a l’edició, feta el 1553 a Sevilla, de la traducció castellana de Baltasar de Romaní de les obres d’Ausiàs Marc, l’autor consta com a ''caballero valenciano de nación catalán', igual com a la primera edició d’aquesta traducció feta a València el 1539. Enfront de la tendència que justificava l’existència d’un poble valencià separat ja del poble català originari, manifestada precoçment per Francesc Eiximenis el 1383 —un fet paral·lel no es produí a Mallorca fins cent anys més tard—, en les relacions internacionals, especialment les comercials, persistia encara al s. XVII la solidaritat: els cònsols de catalans, tant a Nàpols i a Sevilla com a Alexandria, per exemple, tenien jurisdicció total sobre els mercaders del Principat i dels regnes de València i de Mallorca. La identificació de les coses pròpies de la monarquia catalanoaragonesa (àdhuc durant el període de la dinastia dels Trastàmara) amb Catalunya fou també un fenomen constant: així, la unió d’Occitània a la corona fou evocada pel trobador Albert de Sisteró el 1220 (''qual valon mais catalan o francès? et met de çai [del cantó dels catalans] Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès'); a Nàpols, els reis successors d’Alfons el Magnànim foren atacats pel partit angeví per llur condició de catalans (''Sto catalano quante ne fa!', deien de Ferran I de Nàpols); el mateix Ferran II de Catalunya-Aragó fou titllat pels castellans de viejo catalán i de catalanote quan el rebutjaren després de la mort de la reina Isabel. A la vegada, però, quan a partir del s. XVI la solidaritat dels països membres de la corona catalanoaragonesa davant la resta dels estats de l’emperador Carles V o dels reis de la branca hispànica de la casa d’Àustria es féu més notable, hom aplicà sovint el nom d'aragonesos als habitants dels regnes hispànics de la corona catalanoaragonesa; el cònsol de catalans a Bruges, per exemple, fou anomenat cònsol d'aragonesos, i fins i tot la llengua catalana, majoritària d’aquests regnes, fou anomenada alguna vegada aragonesa pels italians. Al s. XVIII, després de la Nova Planta, hom anà perdent la consciència de col·lectivitat —la unitat del gentilici ja s’havia perdut—, bé que no és estrany de trobar afirmacions com la del bisbe de Barcelona Josep Climent feta el 1766: ''Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con una corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua'. Des del començament del s. XX el moviment catalanista propugnà la generalització de català com a gentilici comú, malgrat l’arrelament de la seva regionalització i de les reticències sorgides en amplis sectors de les Illes i del País Valencià. Superada en l’àmbit acadèmic la polèmica sobre el nom de la llengua i de la literatura comunes (‘català’), en el polític, tanmateix, determinats sectors intenten (especialment des de la transició democràtica) atiar la disgregació.

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...