cristianisme

m
Religió

Expansió del cristianisme a Europa i a la conca mediterrània fins al s X

© fototeca.cat

Conjunt d’Esglésies que es consideren a si mateixes com a seguidores de Jesús de Natzaret, el qual invoquen com a fonament de llur confessió de fe.

El cristianisme sorgí històricament en el marc del judaisme, en ésser proclamada per part d’un petit grup de creients la resurrecció de Jesús i en identificar-lo amb el Messies o Crist anunciat en l’Antic Testament. La seva ambivalent relació amb el judaisme és un dels trets característics i, alhora, més difícils de definir del cristianisme. Tot coincidint en un estricte monoteisme, es diferencien radicalment a partir de llurs respectives interpretacions del fet de Jesús i de llur comprensió de Déu. Això es manifestà en el llarg procés de reflexió cristiana que portà a la formulació del misteri trinitari ( la Trinitat, ¦ cristologia). D’altra banda, el comú reconeixement d’unes escriptures sagrades ( Bíblia), expressió cristiana d’una continuïtat amb el judaisme, comporta també alhora una radical discrepància respecte a la interpretació de llur sentit i acompliment. En el context de la història de les religions, el cristianisme és englobat dins el conjunt de religions monoteistes i comparteix, juntament amb el judaisme, amb l’islam i amb el zoroastrisme, la pretensió de posseir una revelació històrica. Com a fe, el cristianisme no es basa en especulacions filosoficoreligioses, sinó en fets històrics de valor transcendent amb vista a la salvació de tots els homes. En aquest sentit pot ésser considerat com a fruit i expressió de l’esdeveniment historicosalvífic que ha manifestat i realitzat definitivament en el món la presència gratuïta i lliure de Déu: Déu en Jesucrist reconcilia els homes amb ell mateix, tot fent-los fills i retornant-los la possibilitat d’assolir una plenitud que resta més enllà de l’abast humà. La intel·ligència d’aquest esdeveniment constitueix l’objecte formal de la revelació cristiana, prenunciada en l’Antic Testament. Aquesta revelació té un caràcter essencialment social, car és com a comunitat (com a poble de Déu i com a Església) que els homes són cridats a la salvació i en participen. En la mateixa línia cal considerar l’aspecte de manifestació social i de configuració humanohistòrica de la fe en Crist com a sagrament, amb les seves diferents formes sacramentals que signifiquen i realitzen en el món l’actualitat de la salvació ( gràcia). Església i sagraments, d’altra banda, són condicionats i subordinats a la manifestació definitiva de Déu ( parusia). En la tensió d’aquesta manifestació —pensada com a imminent pels primers cristians— el creient ha de privar de caràcter absolut tot el que el volta, però, alhora, ha de reconèixer al que ha estat creat un valor real i autònom, per tal de respectar l’ambivalència de la història i del món respecte a l'escatologia, en el sentit que, tot i ésser la salvació un do gratuït i transcendent, tanmateix aquest do no és totalment estrany a l’home i a la seva realitat present. Aquesta ambivalència radica en el fet mateix de l'encarnació i acompanya també la fixació del contingut de la revelació en un conjunt de dogmes ( dogma), expressió històrica i, alhora, objecte de la fe. És la necessitat d’entendre i de fer propi humanament, per part del creient, el contingut revelat allò que determina una reflexió sobre la fe ( teologia), present en la mateixa Bíblia i manifestada en el fet de cercar una coherència i una raonabilitat en aquesta fe, tot establint-ne un cos doctrinal. La consegüent intel·lectualització del cristianisme tingué, d’una banda, unes arrels d’un àmbit i d’un nivell culturals superiors. De fet, això ha determinat que la teologia i les formes d’expressió més pròpies i acurades de la fe puguin semblar reduïdes —i en certa manera ho han estat— a grups minoritaris i intel·lectualment cultivats. D’altra banda, el fet que aquesta intel·lectualització de la fe revestís forma hel·lènica (la qual cosa ajudà també positivament a l’expansió primera del cristianisme) hi comportà una ingerència d’elements grecoromans (del tipus de concepció estàtica, dualista i autoritarista de la realitat). Aquests elements, tot i ésser estranys i àdhuc oposats a la dinàmica evangèlica, han sobreviscut molt presents en les formes concretes del cristianisme històric. Així mateix, juntament amb la culturalització de la fe cristiana, hom troba també una simultània popularització d’aquesta fe, en el sentit que, al nivell de masses, s’ha pogut barrejar (i de fet ho ha estat en un grau molt notable) amb costums, tradicions i creences clarament distants, i fins i tot contraris a ella mateixa. Així, no és estrany de trobar, a tot arreu, força elements de religiositat pagana o àdhuc de caràcter supersticiós entre molts cristians. Per raó de la seva pròpia essència, el cristianisme s’atribueix una missió i un caràcter universals. Aquesta condició, que, d’altra banda, brolla de la consciència que la revelació és absoluta iniciativa de Déu, ha impulsat l’activitat missionera del cristianisme i, en certa mesura, explica la ràpida i àmplia difusió que tingué, àdhuc entre pobles culturalment ben distants, fins ben entrada l’edat mitjana.

Expansió del cristianisme a Orient fins al s XIII

© fototeca.cat

En la seva difusió, però, influí també el fet que el cristianisme esdevingués amb Constantí, el 313, religió oficial de l’imperi Romà, com també, segles més tard, el caràcter oficialment cristià de l’Occident determinaria la propagació del cristianisme per Amèrica i part d’Àsia i, més recentment, entre els pobles africans. Malgrat l’exigència d’unitat que tota consciència d’universalisme comporta, el cristianisme no ha pogut conservar íntegra la unitat del seu cos eclesial: des d’un principi havien sorgit i se succeïren diferents heretgies ( heretgia); es gestaren, així mateix, discrepàncies que, des del s IV fins al s XI —i sempre en nom de la fe—, portarien al Cisma d’Orient; i sorgiren, també en nom de l’evangeli, actituds renovadores radicals que tingueren expressió, al s XVI, en la Reforma. La cristal·lització de les unes i les altres, però, no fou estranya a factors polítics o a incomprensions culturals i religioses. Això val tant per als qui eren anomenats heretges o cismàtics i per als qui s’anomenaven ells mateixos reformats, com per a l'Església Catòlica, que invocava la possessió exclusiva d’una legítima tradició apostòlica. Exemple típic de la reacció que qualsevol afrontament comporta és la Contrareforma, que, durant segles, invocà el concili de Trento com a fonament. Dins la mateixa Església Catòlica, d’altra banda, tampoc no han faltat divisions internes, com la que s’esdevingué, per exemple, a les acaballes del s XIV, amb el Cisma d’Occident. Diferències, doncs, d’ordre dogmàtic i de disciplina pràctica separen encara les tres grans famílies cristianes —la catòlica, l’ortodoxa i la protestant (aquesta, amb diverses denominacions i diferenciacions eclesials)—, que, tanmateix, professen una mateixa fe, continguda en el símbol dels apòstols. Actualment, el corrent ecumènic ( ecumenisme) va guanyant terreny entre els cristians, amb la consciència que només un esforç intern de comprensió i unitat pot mantenir avui dia una presència eficaç del cristianisme en el món. Aquesta presència i l’impacte que se n'ha seguit al llarg de la història poden ésser, d’altra banda, molt diversament considerats i valorats: aspectes i realitats concretes que en determinats moments potser representaren un considerable avanç per a la cultura humana han esdevingut, en altres èpoques, factors d’immobilisme i àdhuc de regressió ( cristiandat). On s’ha deixat sentir amb més pes la presència cristiana ha estat en el camp del pensament i de les arts: el monumental bloc que representa l'escolàstica i les innombrables obres d’art auspiciades pel cristianisme en són exemples, entre molts altres de possibles. Sociològicament, juntament amb el budisme i l’islamisme, el cristianisme constitueix, des de fa segles, una de les tres religions majoritàries.