El seu desenvolupament es produí a partir del segle XIII, fonamentant-se en el dret romà, i culminà en el Corpus Iuris Canonici. La reunió de grans concilis com el de Trento i el creixement de l’activitat legislativa obligà a una reestructuració i sistematització, que prengué cos amb el Codi de dret canònic.
El codi vigent actualment fou elaborat per una comissió nomenada per Joan XXIII el 28 de març de 1963, després de la primera sessió del concili II del Vaticà. Continuada la tasca per Pau VI, el nou codi fou aprovat per Joan Pau II el 25 de gener de 1983. Consta de 1753 cànons i recull les orientacions donades pel concili segon del Vaticà. És vàlid per als catòlics de ritu llatí, mentre que, per als de ritu oriental, el 1990 fou promulgat el Codi dels cànons de les esglésies orientals.
En el dret català, ja en les primeres etapes de formació, tingué un paper important el dret canònic. Aquest dret era norma obligatòria i obligava en consciència, sobretot en un territori de mentalitat tan profundament eclesiàstica, i informà el dret medieval. Les Decretals tingueren un ampli acolliment a Catalunya, i, quan fou creat l’estudi general de Lleida (1300), Jaume II manà que els estudis fossin tant de dret canònic com de dret romà. Element del dret comú, esdevingué font supletòria del dret català fins a la publicació de la Compilació (1960), en què perdé la vigència. El dret canònic aplicable era l’existent en ésser publicat el decret de Nova Planta, és a dir, el Corpus Iuris Canonici, els decrets del concili de Trento i les disposicions posteriors fins el 1716. La promulgació del Codi de dret canònic feu dubtar de si seria aplicable com a dret civil supletori a Catalunya, però hom resolgué que només era d’aplicació el dret canònic anterior al decret de Nova Planta.