En l’etapa definitiva de formació, la seva base essencial era el dret romà justinianeu, moderat pel dret canònic i el pòsit dels usos feudals de tota l’Europa occidental —aquestes tres, fonts integrants de l’anomenat dret comú—, juntament amb normes peculiars, com usatges, constitucions, capítols i actes de cort, sediments consuetudinaris, pragmàtiques, privilegis, ordinacions i altres normes legals que, a voltes, aclareixen, limiten, deroguen o interpreten aquell dret comú. Al costat d’això romanien usos i costums locals i comarcals, uns, escrits, i uns altres, no. Aquest dret civil es mantingué en vigor, malgrat que hagués hagut de lluitar amb circumstàncies tan adverses per a la seva conservació com foren l’anihilament dels organismes creadors de les seves institucions pel decret de Nova Planta (1716), que n’impedí la natural evolució, les tendències uniformadores de l’estat modern espanyol amb la promulgació de normes d’aplicació general a tot l’estat, l’acció de la jurisprudència del tribunal suprem i, sobretot, la dispersió dels texts jurídics en diverses col·leccions legals, que obligava els juristes a cercar les fonts del dret d’un llibre a l’altre. Després de la promulgació de la Compilació del dret civil especial de Catalunya (llei de l’Estat espanyol del 21 de juliol de 1960), que en realitat no era una compilació, el dret civil català romangué relegat a la categoria de “dret foral”, especialitzat en matèries successòries i familiars, principalment, i esdevingué estàtic, malgrat que l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya s’ocupà de la reforma als deu anys de la seva vigència. Amb el nou règim, aprovada la Constitució del 1978 i l’Estatut de Catalunya del 1979, hom reconegué a Catalunya competència exclusiva en la conservació, la modificació i el desenvolupament del dret civil català. Per altra part, en dotar-se el Parlament de Catalunya de potestat legislativa en aquelles matèries que s’especifiquen a la Constitució i a l’Estatut, el dret català comença a enriquir-se amb les noves lleis dictades pel Parlament i per les institucions catalanes amb potestat de fer-ho. Per la llei de 20 de març de 1984 la Compilació deixà el qualificatiu d’especial que tenia i passà a ésser Compilació del dret civil de Catalunya. En aquest sentit, doncs, hom pot donar una nova definició de dret català que, en sentit ampli, és el dret en vigor a Catalunya i, en sentit restrictiu, el dret produït per les institucions catalanes. La Compilació fou superada el 2015 en completar-se el nou Codi Civil de Catalunya.
El desenvolupament històric
De la conquesta franca a l’inici del segle XI
La base legislativa d’aquesta etapa són els preceptes de reis francs, normes canòniques de distintes procedències, lleis visigòtiques, alguna carta de poblament i sediments de dret romà i consuetudinari.
De l’inici del segle XI a la segona meitat del segle XII
En aquesta època s’operà una renaixença del Liber iudiciorum; fou aplicat, però, un dret visigòtic a vegades desnaturalitzat, juntament amb normes de dret canònic, constitucions de pau i treva, usos feudals i sediments consuetudinaris.
De la segona meitat del segle XII al 1283
Aquesta etapa fou iniciada amb els primers Usatges, conservant, però, l’aplicació del dret anterior; els usatges comencen partint de la base de la vigència de la llei gòtica. La renaixença del dret romà justinianeu deixà sentir una forta influència poc abans d’acabar el segle XII, tal volta prenent com a vehicle la font de dret obligatòria, que continuà essent el dret canònic i especialment el decret de Gracià, el qual malda per l’aplicació de les lleis imperials. Al regnat de Jaume I, quan encara s’incorporen nous usatges a les col·leccions d’aquests, el dret romà ja hi fa sentir la seva empenta; fou en va que Jaume I volgués barrar el pas a l’aplicació del dret justinianeu, que l’any 1243 dictés una constitució on prohibí l’admissió dels advocats que en fessin al·legació, i que en les corts de Barcelona del 1251 disposés la prohibició del dret romà, del dret visigòtic i del canònic en les causes seculars i determinés que aquestes havien d’ésser resoltes pels usatges, els costums locals i, mancant aquests, pel seny natural (1251); malgrat tot, el rei Jaume visqué envoltat de legistes i canonistes i, a poc a poc, s’anà afermant la influència del dret comú. Són també d’aquesta etapa les primeres constitucions i els primers actes de cort, que tanta importància havien de tenir més endavant en la formació del dret català.
Del 1283 al 1599
Començà aquesta etapa amb l’organització de les corts per Pere II; és, en realitat, l’etapa on es va perfeccionant el sistema jurídic de Catalunya. El dret comú havia arribat a la seva major esplendor i fou considerat la base de tot l’altre, tot i que subsistien com a costum algunes romanalles de la llei gòtica. El 1409, en les corts de Barcelona convocades pel rei Martí, hom admeté oficialment l’aplicació del dret comú. Això no fou sinó el reconeixement d’un estat jurídic que de fet s’anava arrossegant des d’un segle i mig abans. Les corts elaboraven llur dret paccionat, partint del fet de la vigència dels drets romà i canònic. Les constitucions, i altres drets aprovats en corts, i les pragmàtiques reials confirmaven, modificaven, interpretaven o derogaven, segons els casos, les normes de dret comú, adaptant-lo a les necessitats de la terra. En les noves còpies dels Usatges, dret autòcton per excel·lència i que restà amb força d’obligar per damunt de tot l’altre, alguna referència de la llei gòtica fou substituïda intencionadament en favor del dret romà. En aquesta etapa tingué lloc la primera compilació dels Usatges, Constitucions i altres drets de Catalunya, on les normes legals, per influència romana i per facilitar el treball dels juristes, són distribuïdes per matèries i seguint l’ordre del Codi de Justinià (1413). Una segona compilació fou feta, segons el mateix ordre, el 1587.
Del 1599 al 1716
Aquest període s’inicià amb les corts del 1599, on hom establí un ordre de prelació de les fonts de dret a Catalunya. Disposava que les causes fossin resoltes “conforme i segons la disposició dels usatges, constitucions i capítols de cort i altres drets del present Principat i comtats de Rosselló i Cerdanya i en los casos que dits usatges, constitucions i altres drets faltaren, hagen de decidir les dites causes segons la disposició del dret canònic i, aquell faltant, del civil i doctrines de doctors i que no les puguen decidir ni declarar per equitar sinó que sia regulada i conforme a les regles del dret comú i que aporten los doctors sobre matèria d’equitat”. Si en rigorós ordre especulatiu no era prou ben establert —de fet, la base era el dret comú rectificat per les altres normes—, amb sentit pràctic hom recollia el problema de la jerarquia de les fonts de dret que es modificaven o s’abolien les unes a les altres. El 1704 hom publicà la darrera compilació del dret del Principat de Catalunya. Aquest període es clogué amb les darreres corts, celebrades a Barcelona el 1705, presidides pel rei arxiduc Carles III, on foren aprovades 64 constitucions i 118 capítols i actes de cort, la major part sobre matèries de dret públic i administratiu.
La sort de l’ordenament jurídic català al comtat de Rosselló i a la part oriental del de Cerdanya, annexats a la monarquia francesa pel tractat dels Pirineus (1659), fou dictada per la mateixa ideologia política que els Borbó implantaren després a la corona catalanoaragonesa —agreujada, però, en les seves conseqüències pel fet que la França de Lluís XIV veia només en aquestes terres una província pobra i d’interès principalment militar, i també per la major eficiència de l’administració francesa—. L’ordenança del 1660 posà la Catalunya septentrional en una situació de supeditació a l’arbitri legislatiu del poder central, i d’estroncament de les fonts pròpies semblant a la que hauria de patir la resta del país 56 anys després. Malgrat tot, la manca d’esperit uniformador de l’Antic Règim i la preservació de la independència jurisdiccional (Consell Sobirà del Rosselló) mantingueren la vigència general del dret comú amb les especialitats catalanes, sobretot en el camp del dret privat, fins a la implantació de la legislació revolucionària, a partir del 1789. Només s’hi ha aplicat després el dret català en els casos en què el codi francès remet al costum local.
Del 1716 a la implantació del règim liberal (1812-35)
Amb el decret de Nova Planta foren anihilats els òrgans legislatius de Catalunya. Romangueren, però, materialment, en llur plenitud els drets civil, mercantil, penal processal i part de l’administratiu. A poc a poc, les disposicions de la corona, d’aplicació general a tots els seus dominis, anaren retallant-lo cada vegada més fins a deixar només el dret privat civil, el penal i el mercantil. El que restà fou un dret que no havia d’evolucionar ni de posar-se al dia. El govern central dictà encara algunes disposicions especials per a Catalunya, com les referents al testament parroquial, als censos emfitèutics, a la inscripció del contracte de rabassa morta als registres de la propietat, a la retenció per crèdits en els fideïcomisos, etc. Hi hagué notables juristes, àdhuc procedents de l’escola de Cervera, i hom publicà algunes obres sobre dret català. La constitució de Baiona (1808) i la de Cadis (1812) assentaren principis unificadors del dret, àdhuc del civil, en tota la monarquia.
De la implantació del règim liberal (1812-35) al Codi Civil espanyol (1888)
El 1822 desaparagué la legislació penal catalana: el 1829, amb la promulgació del codi de comerç, es perdé el dret mercantil propi; el 1834 hom constituí el tribunal suprem, a Madrid, que esdevingué l’únic en matèria de cassació. Tanmateix, hom conreà encara el dret català, que romania només en l’esfera civil, i sorgiren notables juristes, hom publicà interessants manuals de dret català que són perfectes repertoris per a localitzar les fonts de dret civil escampades en els texts legals, i fins i tot hom féu reedicions privades des dels texts de dret català, com la de Vives i Cebrià i l’edició de totes les fonts encara aplicables, que anà a cura d’Alexandre de Bacardí. Les primeres temptatives d’un codi civil general per a tot Espanya aixecaren protestes, i Duran i Bas redactà la seva primera memòria. La reacció fou general per part de l’Acadèmia de Jurisprudència i el Col·legi d’Advocats de Barcelona i fins i tot de les altres entitats.
Del 1888 al 1931
Amb la promulgació del Codi Civil espanyol (1888) comença per subvertir-se el mateix concepte de dret comú, de manera que en l’ús legislatiu hom no entendrà ja aquell dret universal que tenia per base el romà, sinó el codi civil i la legislació general espanyols. El dret civil català fou restrictivament anomenat foral. Fou un dret només tolerat i estancat, que començà a rebre envestides, no sempre de fora del país. El tribunal suprem eliminà abusivament institucions, com les de successió intestada i la d’impúbers, bé que, en general, mantingué el seu respecte pel dret català sempre que fos ben invocat en l’articulació dels recursos de cassació. L’aparició de voluminosos tractats de dret català féu que els juristes, per comoditat i per sortir del pas, citessin autors i no lleis concretes; la mecànica del recurs de cassació per infracció de llei portà aleshores l’obligada conseqüència de l’aplicació del Codi Civil espanyol, per part del tribunal suprem, quan hom no invocava degudament el dret de Catalunya, cosa que s’esdevenia en argumentar els juristes a base de les obres dels moderns tractadistes del dret català, prescindint de les fonts legals, casos, aquests, de molt els més freqüents a causa del desconeixement d’aquestes fonts. Fou l’etapa dels projectes d’apèndix de dret català; l’any 1882, Manuel Duran i Bas, que maldava per la conservació del dret català davant els projectes unificadors del codi civil, ja havia redactat una memòria breu sobre dret català; aquesta serví de base per als futurs projectes d’apèndix, entre els quals cal esmentar els de Permanyer, Romaní, Trias i Giró, Almeda, que no arribaren a tenir estat oficial. El projecte del 18 de novembre de 1930, bé que concís, deixava en peu el dret català, car, com a supletori de les seves normes, hi figurava el costum com a preferent al Codi Civil i deixava en vigor la constitució de les corts del 1599 sobre l’ordre de prelació de les fonts en cas d’incompatibilitat dels seus preceptes amb les lleis generals espanyoles. Aquest projecte fou l’únic que es posà a informació pública i fou tramès al ministeri de justícia a Madrid, però no hi hagué temps que passés a les corts espanyoles, car poc temps després s’instaurà la segona República, que s’orientà vers solucions d’un altre gènere.
Del 1931 al 1939
Fou un període d’esporàdica renaixença. Amb l’Estatut de Catalunya (15 de setembre de 1932) el parlament català i el govern de la Generalitat començaren a elaborar lleis noves, tant en l’ordre públic i administratiu com en el civil. Hom promulgà lleis d’ordre civil com la de contractes de conreu, la de successió intestada, la de drets de la dona casada, la de majoria i habilitació d’edat, la de successió d’impúbers; en el dret administratiu es destacà, entre d’altres, la llei municipal. La institució del Tribunal de Cassació de Catalunya, al qual s’integraren juristes insignes, mantingué la vigència del dret català i n’encaminà l’evolució.
Del 1939 ençà
La supressió de l’Estatut de Catalunya (1938-39) eliminà el parlament, l’òrgan legislatiu i el Tribunal de Cassació; les lleis de l’etapa anterior foren deixades sense efecte. Subsistí, malgrat tot, el dret civil català, car el mateix Codi Civil espanyol en mantingué la vigència. De fet hom retornà a l’etapa anterior al 1931. Els juristes catalans tornaren a argumentar bàsicament amb les obres de tractadistes, cosa que n’invalidava els efectes. S’anaven succeint els projectes d’apèndix, alguns amb el mateix esperit que havia informat el de l’any 1930. De manera apressada, fou presentat per un grup de juristes un nou projecte, que, esmenat per la comissió de codis i les ponències de les corts espanyoles, fou aprovat amb el nom de Compilació del dret civil especial de Catalunya. El nou text fou publicat per llei de 21 de juliol de 1960. El 1984, però, el Parlament de Catalunya, fent ús de les atribucions conferides per la Constitució del 1978 i l’Estatut de Catalunya del 1979, reformà la Compilació per llei de 20 de març. Aquesta llei, si bé era dictada principalment per adequar la Compilació a la Constitució, introduí modificacions importants respecte a la situació anterior.
El dret vigent
El dret català vigent és, doncs, el comprès en la Compilació del 1960, amb les esmenes introduïdes pel Parlament de Catalunya l’any 1984. Aquest corpus legal regeix amb preferència al Codi Civil espanyol, el qual actua, en tot allò que no s’oposa a la compilació, de supletori, juntament amb les fonts jurídiques d’aplicació general. La Compilació substituí el dret civil català vigent a la seva promulgació; el dret local, escrit o consuetudinari, de Barcelona, Tortosa, el Camp de Tarragona, el bisbat de Girona, la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà, la conca de Tremp i altres comarques és recollit només parcialment a la Compilació; tanmateix, és establert que en tot allò que no hi serà recollit, el dret local també serà observat, sempre que hom l’invoqui. La Compilació no solament recull les normes de dret català pròpiament dit, sinó les normes de dret romà o de dret canònic que han restat vigents; són precisament procedents del dret romà la major part dels preceptes recollits, amb major intensitat i puresa encara que en altres compilacions europees, atesa la vigència directa, fins a mitjan segle XX, del Corpus Iuris civilis. També recull creacions dels juristes clàssics catalans (com la concessió de caràcter fideïcomissari a les institucions d’hereu de confiança o vitalici amb nomenament post mortem d’altres hereus).
Són de dret romà les normes sobre el règim econòmic matrimonial de separació de béns, béns parafernals, dot, llei Hac edictali, incompatibilitat entre la successió testada i la intestada, el semel haeres semper haeres, la necessitat de l’acceptació d’herència, la institució ex re certa i llegat de part alíquota, les llegítimes (però no pas en la regulació de Justinià, sinó en la del dret romà clàssic, amb l’especialitat que hom pugui pagar la llegítima en diners), la distinció entre la preterició intencional i l’errònia, la quarta marital o uxoria, les substitucions vulgar, pupil·lar, exemplar i fideïcomissària, els codicils, els llegats, la quarta falcídia, les donacions per causa de mort, les incapacitats per a succeir, el benefici de la separació de patrimonis, el benefici d’inventari, el dret de deliberar, el dret d’acréixer, la tradició, l’emfiteusi, el senatconsult vel·leià i l’autèntica Si qua mulier, l’usdefruit de boscs i la rescissió per lesió ultra dimidium o engany a mitges.
El dret canònic es reflecteix en les normes que regulen la investigació de la paternitat, la intervenció dels diocesans en les marmessories sobre herències o causes pies, la renúncia del suplement de llegítima per la filla, que deriva de la decretal de Bonifaci VIII del 1299, i el testament autoritzat pel rector. Són normes de dret català autòcton les que regulen els capítols matrimonials amb el principi d’irrevocabilitat de la constitució A foragitar fraus, els heretaments i els usdefruits universals de regència, que formen, amb els pactes accessoris, un autèntic codi de la família troncal o rural, que coincideix amb el règim familiar i successori d’Aragó i de Navarra. Són també de dret autòcton els preceptes sobre règims economicomatrimonials de comunitat com a excepcions al sistema general de separació de béns, com són l’associació en compres i millores, del Camp de Tarragona, l’agermanament o pacte de mig per mig, de Tortosa, el pacte d’igualtat de béns i guanys, de Girona, la convinença, de la Vall d’Aran, i els preceptes sobre esponsalici o escreix, aixovar, tantumdem, soldada, any de plor, tenuta, opció dotal i la figura consuetudinària de les compres amb pacte de supervivència, el testament sacramental, la fidúcia testamentària, les herències i els llegats de confiança, la marmessoria universal, la successió troncal d’impúbers, el dret de casa, el dret de retenció en matèria d’accessió industrial d’immobles (de l’usatge Si quis in alieno), les especialitats de les Ordinacions d’En Sanctacília en matèria de servituds, les vendes a carta de gràcia, la torneria de la Vall d’Aran, els vitalicis, violaris i censals, el principi Per toldre fraus en matèria de donacions i les normes de l’usatge Omnes causae pel que fa a la prescripció. La Compilació restableix la llibertat dels esposos per a contractar a títol onerós entre ells, i la innecessitat de llicència marital perquè la muller pugui disposar dels béns parafernals, i prescindeix dels set testimonis en el testament del cec; estén la forma hològrafa total al testament parentum inter liberos; suprimeix la llegítima circumstancial dels germans; redueix el límit de la durada dels fideïcomisos; afegeix una quarta conjectura al problema dels fills posats en condició; estableix majors garanties per tal d’evitar abusos en les alienacions; amplia el terme per a fer inventari per a la detracció de la quarta trebel·liànica fins a un màxim de sis mesos; estableix un sistema de subrogació per a l’alienació com a lliures dels béns fideïcomesos i, en general, regula la institució amb una major profunditat i extensió; suprimeix el joc romà del prellegat i presumeix l’existència de clàusula codicil·lar a tots els testaments; estableix la responsabilitat intra vires de l’hereu per les deixes àdhuc sense acceptació a benefici d’inventari. Són novetats de la Compilació del dret civil especial de Catalunya la creació d’un usdefruit intestat en favor del cònjuge vidu, la supressió de la subtilesa romana de la conjuctio verbis tantum en matèria de dret d’acréixer, la modalització del dret de millorar en les reserves binupcial i lineal, la supressió de la insinuació en les donacions, ja caiguda en desuetud en el dret anterior, la reducció a quatre anys del terme de trenta anys de prescripció o caducitat de l’acció de rescissió per lesió ultra dimidium o engany a mitges, el caràcter obligatori de la mitgeria, la reducció a sis anys del terme de prescripció d’accions i drets reials sobre béns mobles, considerant que són excessius els trenta anys de l’usatge Omnes causae. Hi ha, a més, retocs per via de silenci, com és la llegítima dels germans. Les normes de remissió al Codi Civil espanyol són importants. A part les de caràcter general de l’article primer i de la segona disposició final, la Compilació remet al Codi Civil espanyol: en matèria d’adopció, llevat en cas de pactes i drets successoris; sobre associació a guanys pactats en capítols matrimonials i sobre les normes de l’associació a guanys del Codi Civil espanyol, que regeixen com a supletoris de l’associació en compres i millores, del Camp de Tarragona i de l’agermanament tortosí; en matèria de solemnitats testamentàries, amb excepció d’allò que es refereix a testimonis, testaments hològrafs, militars, marítims i els fets en país estranger; en donacions no imputables ni col·lacionables; en matèria de successió intestada, amb les excepcions de l’usdefruit en cas d’intestat; en la successió troncal dels béns d’impúbers; en la reserva lineal, mentre no afecti la llegítima dels ascendents.
Les principals modificacions introduïdes per la reforma del 1984 són: l’anul·lació de les referències que la Compilació feia als fills legítims i als il·legítims, donant a tots els fills tractament igual ja siguin matrimonials, no matrimonials o adoptats de manera plena; hom suprimeix la limitació en les donacions en cas de segones noces, com també la limitació per a succeir el cònjuge bínube si es donava concurrència amb fills legítims de matrimoni anterior, seguint en això les disposicions derogades de la llei Hac edictali del Codi romà, confirmada a la Novel·la 22, i, finalment hom deroga també la prohibició general a la dona d’afiançar que dimanava del Senat (atco) consult vel·leià i Novel·la 34, capítol 8 i capítol 11 del Recognoverunt proceres. Com a novetats no imposades pas per l’adequació a la constitució, hom estableix la igualtat de tractament donada a l’estranger amb veïnatge administratiu a Catalunya, la supressió de l’obligatorietat del dot i, com a més important, la redacció nova de l’article primer que obliga a interpretar la Compilació i les altres normes d’acord amb els principis generals que inspiren l’ordenament jurídic a Catalunya.
La superació de les limitacions actuals del dret català
En realitat, les normes del dret civil a Catalunya posteriors al franquisme es refereixen principalment al dret economicofamiliar i al dret de successions, puix que la part de dret civil relativa als drets reials i a les obligacions i contractes, pel seu caràcter universal, fou objecte d’una unificació jurídica. La major normativitat en l’aspecte successori i economicofamiliar respon al fet que aquestes institucions són adequades a la idiosincràsia i al règim de vida de cada territori, d’acord amb les seves característiques ideològiques, de moral, jurídiques i geogràfiques. L’elaboració del Codi Civil de Catalunya (2002-2015) cercà superar les restriccions imposades, de fet, des dels decrets de Nova Planta, amb un text que responia específicament a la realitat del país, susceptible de ser modificat i actualitzat i que comprenia, a diferència de les anteriors compilacions, el dret civil en tots els seus aspectes.